Història dels Mundials. Capítol 15: Estats Units 1994

La Copa del Món de 1994 es va disputar en un país sense tradició futbolística: els Estats Units d’Amèrica.

Per primera vegada, els participants d’aquest torneig van lluir el seu nom a l’esquena, i també van incloure el seu dorsal al pit de la samarreta. Al mateix temps, cal tenir present que aquest cop les victòries en les lliguetes inicials van valer 3 punts enlloc de 2.

El títol el va guanyar la selecció brasilera, dirigida per Parreira, que va practicar un futbol poc vistós. De fet, la final la va disputar contra Itàlia, i després que el partit acabés amb un 0-0, el Brasil es va imposar en una tanda de penals on Roberto Baggio va errar el llançament decisiu.

Suècia va quedar tercera, després d’imposar-se a Bulgària en el partit pel tercer i quart lloc. Pel que fa a la selecció espanyola, va quedar eliminada als quarts de final contra Itàlia. Possiblement el més recordat dels partits d’Espanya en aquest Mundial sigui el cop de colze que va rebre Luis Enrique a la cara per part de Tassotti, que no va ser ni amonestat.

No obstant, la imatge d’aquesta edició que els argentins no esborraran mai de la seva memòria és la de Maradona dirigint-se cap al túnel de vestidors acompanyat d’una dona encarregada de la realització dels controls antidopatge. Va ser al finalitzar el segon partit de la primera ronda, contra Nigèria, i el ‘10’ argentí va donar positiu. Per aquest motiu, va ser expulsat del campionat, o com va dir ell mateix, li van “tallar les cames”.

Pitjor encara va ser el que va haver de patir el defensa colombià Andrés Escobar, que va ser assassinat al tornar al seu país per haver-se marcat un gol en pròpia porta contra els EE.UU.

Qui sí que guarda un bon record del Mundial del ’94 és Oleg Salenko, que va batre un rècord a l’anotar 5 gols en un sol partit. Precisament va ser aquest el darrer partit que va disputar el camerunès Roger Milla, que es va acomiadar del futbol amb 42 anys i va marcar l’únic gol del seu equip (6-1).
Salenko, amb un total de 6 dianes, va empatar amb Stoichkov al capdavant de la taula de màxims golejadors del torneig.

Finalment, a tall d’anècdota, dir que el brasiler Bebeto va celebrar d’aquesta peculiar manera el gol marcat contra Holanda als quarts de final. Des d’aleshores, tot sovint, els futbolistes fan aquesta celebració quan han estat pares recentment.

Història dels Mundials. Capítol 14: Itàlia 1990

L’Alemanya Federal havia perdut la final de l’anterior Mundial contra Argentina. Aquest cop, però, va poder revenjar-se. Els alemanys es van proclamar campions del món després de superar a Argentina amb un gol de Brehme, que va transformar un inexistent penal.

En les semifinals, Alemanya havia guanyat contra Anglaterra, al mateix temps que Argentina deixava fora a l'amfitriona Itàlia. D’aquest segon partit de semifinals tothom en recorda un acte protagonitzat per Maradona hores abans que es disputés: el ‘10’, que en aquella època jugava al Nàpols, va demanar als napolitans que se sentissin menyspreats per les regions del nord d’Itàlia que animessin a Argentina i no a la seva selecció, ja que el partit es va disputar a San Paolo, l’estadi del Nàpols.

Un altre fet remarcable sobre el partit que acabo de mencionar és que aquest es va decidir des dels 11 metres. I diuen que el porter argentí Goycochea, igual que ja havia fet en la tanda contra Iugoslàvia, va orinar per superstició abans dels llançaments.

I per si amb l’anterior anècdota no n’hi havia prou, en l’enfrontament entre Brasil i Argentina als vuitens de final, Bilardo, l’entrenador albiceleste, va incloure algunes ampolles amb un somnífer dins el cistell d’ampolles d’aigua del seu massatgista. Per distingir-les van utilitzar taps de dos colors diferents, de manera que els argentins agafessin sempre l’aigua. L’altre líquid era per oferir-lo als seus contrincants, i el brasiler Branco va picar. Potser és per això que la selecció brasilera va quedar eliminada.

Malgrat tenir recursos com aquest, en el partit inaugural, Argentina havia perdut de forma absolutament inesperada contra Camerun. De fet, els camerunesos van passar com a primers de grup, i posteriorment es van convertir en el primer combinat africà en arribar als quarts de final.

L’italià Schillaci va ser el màxim golejador del torneig, però va ser el seu company Walter Zenga qui va batre un autèntic récord. Aquest porter va estar 517 minuts imbatut. Per altra banda, Beckenbauer va convertir-se en el primer en guanyar un Mundial com a jugador i com a entrenador.

Pel que fa a Espanya, va caure eliminada contra Iugoslàvia als vuitens de final. I ja per acabar, dir que el porter xilè Rojas, en un partit de classificació per aquest Mundial, va simular haver estat ferit per una bengala quan en realitat s’havia tallat ell mateix amb una fulla d’afaitar.

Història dels Mundials. Capítol 13: Mèxic 1986

Colòmbia havia estat designada la seu d’aquesta edició del Mundial, però suposadament Adidas va pressionar la FIFA perquè canviés de seu, ja que la coneguda marca esportiva només feia que trobar inconvenients per celebrar el torneig en aquest país. La FIFA li va fer cas i va imposar unes dures condicions a Colòmbia per organitzar l’esdeveniment. Aleshores, els colombians van haver de renunciar al torneig i és per això que Mèxic va repetir com a país amfitrió. No obstant, el 1985, un fortíssim terratrèmol va fer perillar la celebració del Mundial en territori asteca, però tot es va poder solucionar.

Els partits es van jugar en horaris molt calorosos perquè els europeus poguessin gaudir dels partits al vespre i les televisions tinguessin millors audiències. Els futbolistes, a més de queixar-se de la xafogor, també ho van fer per haver de jugar en una alçada molt elevada respecte el nivell del mar i perquè la gespa no era prou curta.

Un dels fets més curiosos va ser que tres de les quatre eliminatòries dels quarts de final es van decidir amb una tanda de penals, entre les quals hi havia l’Espanya-Bèlgica, que va acabar amb victòria belga després d’acabar el partit amb 1-1 al marcador. L’únic partit de quarts que no es va decidir pels penals va ser l’Argentina-Anglaterra, que va acabar amb un 2-1 favorable als sud-americans. Aquest partit mereix un paràgraf a part:

El matx es va disputar a l’Estadio Azteca, escassos anys després d’haver esclatat la Guerra de les Malvines. Els jugadors argentins tenien ganes de revenja i estaven disposats a fer el que calgués per guanyar. I després que en un mal rebuig d’un defensor anglès la pilota s’enlairés, Maradona, veient que el porter Shilton atraparia l’esfèric, es va elevar a l’aire i va tocar la bola amb el puny, enviant-la al fons de la xarxa. A l’acabar el partit, el crack argentí va dir que aquella mà havia estat la de Déu i no la seva. És per això que aquest gol se’l coneix com “La mano de dios”.

Però Maradona no en va tenir prou amb aquest polèmic gol i, per aquest motiu, només tres minuts després va marcar el que per a molts és el millor gol de la història dels Mundials. Maradona va aconseguir anotar després de regatejar a mitja selecció anglesa i això va fer que Bobby Robson, seleccionador anglès en aquella època, declarés al finalitzar el partit: “és cert que el primer gol ens l’han fet amb la mà, però el segon hauria d’haver valgut per dos”.

En la final, Argentina va derrotar per 3-2 a l’Alemanya Federal. Així doncs, l’Argentina dirigida per Bilardo i liderada per Maradona, tot i tenir seriosos problemes per classificar-se pel Mundial, va ser la primera selecció en arribar a Mèxic i la darrera en marxar-ne. I si l’any 70 a l’Estadio Azteca era Pelé qui aixecava el títol de campió, el 86 ho va fer Maradona.

Després del Mundial, Gary Lineker, jugador de l’Everton i màxim golejador del torneig, va ser traspassat al Barça.

També cal destacar que va ser en aquest Mundial quan els aficionats al futbol van començar a fer l’onada als estadis, suposadament, gràcies a un anunci de Coca-cola.

Història dels Mundials. Capítol 12: Espanya 1982

El 1982 la Copa del Món de futbol va tenir lloc a Espanya. El partit inaugural es va disputar al Camp Nou, on Bèlgica va guanyar contra Argentina. Aquest va ser el primer Mundial on hi van participar seleccions dels 5 continents, ja que es va passar de 16 a 24 participants, fet que va propiciar un canvi de format en el torneig.

Itàlia va superar la primera ronda sense guanyar cap partit, però això no li va impedir acabar adjudicant-se el títol després de vèncer a l’Alemanya Federal per 3-1 en la final disputada al Bernabéu. Així doncs, els italians van igualar a Brasil en el nombre de trofeus. El davanter azzurro Paolo Rossi, que va estar a punt de no jugar aquest campionat per un escàndol relacionat amb les apostes, va ser el màxim golejador del Mundial.

En aquesta competició no hi van faltar les "trampes", com quan l’Alemanya Federal i Àustria van firmar un pacte de no-agressió en l’últim partit del seu grup. Amb una manipulada victòria germànica per 1-0, els dos equips europeus van passar a la següent ronda deixant fora a Argèlia.

L’amfitriona, Espanya, va quedar eliminada a la segona fase, on hi havia 4 grups de 3 equips i el primer de cada grup accedia directament a les semifinals.

Joan Miró va dissenyar els cartells propagandístics del Mundial i la mascota es deia Naranjito, però aquesta edició del torneig serà recordada per la trompada que es va endur el francès Battiston per part del porter alemany Schumacher. L’àrbitre no va xiular ni falta.

Aquest torneig també passarà a la història pels següents esdeveniments:
-Bryan Robson va marcar el gol més ràpid d’un Mundial, als 27 segons.
-Hongria va guanyar 10-1 a El Salvador, la diferència de gols més gran en un partit de la Copa del Món.
-En un partit entre França i Kuwait, un xeic kuwaitià va aconseguir que l’àrbitre anul·lés un gol als francesos després de baixar al terreny de joc i d' amenaçar amb fer marxar els jugadors del seu país als vestidors a mig partit.
-En aquella època els aficionats dels països comunistes no podien sortir del seu país, i quan les seves seleccions van jugar algun partit en estadis amb molta capacitat, aquests es veien molt buits.

Història dels Mundials. Capítol 11: Argentina 1978

Després d’haver-ho intentat en diverses ocasions sense èxit, aquest cop Argentina sí que va poder organitzar un Mundial, el de 1978. Malauradament, quan aquest país ja havia estat designat amfitrió, el poder argentí va passar a mans d’una dictadura militar. Tot i això, la FIFA, després d’una inspecció, va decidir que aquest fet no afectaria al futbol. I la veritat és que el futbol no es va veure massa afectat per la dictadura, però aquest esport va servir per amagar al món les atrocitats que es cometien diàriament en aquest país sud-americà. Per això no és d’estranyar que alguns jugadors argentins contraris a la dictadura de Videla optessin per no jugar amb la seva selecció.

Parlant ja d’aspectes més esportius, aquesta Copa del Món la van disputar 10 seleccions europees i 4 americanes, a més de Tunísia i Iran. El torneig es va organitzar en dues fases: en la primera hi havia 4 grups de 4 equips i és on va caure eliminada la selecció espanyola, que feia molts anys que no disputava aquest campionat. En la segona ronda hi havia 2 grups de 4 equips. El primer classificat de cada grup de la segona ronda, accedia directament a la final.

Inexplicablement, Menotti, el seleccionador argentí, va decidir no convocar a Maradona, al·legant que no tenia l’experiència necessària per jugar un torneig tan important. Potser va ser aquest fet el que va provocar que Argentina estigués a punt de quedar eliminada a la segona ronda, però sospitosament va marcar més dels quatre gols que necessitava fer contra Perú per accedir a la final en detriment de Brasil. Hi ha qui diu que tant el govern peruà com els jugadors d’aquest país van acceptar suborns a canvi de deixar-se vèncer per la diferència necessària.

Holanda, aquest cop sense Cruyff, va tornar a arribar a la final per segon cop consecutiu, però igual que en l’anterior torneig, els amfitrions es van imposar en el darrer partit. Argentina va guanyar per 3-1 a la pròrroga. El triomf argentí va ser considerat com una victòria pels militars i com una espurna d’ alegria enmig de tota la misèria per a la majoria de la població. Cal destacar que abans d’aquest partit els jugadors holandesos es van reunir amb les “Madres de Plaza de Mayo” com a símbol d’oposició a la dictadura.

El màxim golejador del campionat va ser Mario Kémpes, tot i que molts rumors afirmen que els jugadors argentins, especialment els davanters, es van dopar per guanyar aquest trofeu.

Un dels fets més anecdòtics és que la selecció francesa va haver de lluir, en un partit contra Hongria, l’uniforme del CA Kimberley (club argentí que anava vestit amb ratlles verdes i grogues). La causa és que la FIFA va dir als hongaresos que per motius televisius havien de portar la samarreta suplent i els francesos, pensant-se que havien de ser ells els qui havien de canviar d’uniforme, van fer el mateix. I ambdós equips es van presentar a l’estadi amb uniformes blancs.

També és important saber que el disseny de la Tango, la pilota d’aquest Mundial, es va convertir en un referent de cara a les següents edicions d’aquesta competició.

Història dels Mundials. Capítol 10: Alemanya 1974

Quan feia poc que Joâo Havelange havia estat escollit president de la FIFA, es va disputar a l’Alemanya Federal la desena edició de la Copa del Món, per la qual Espanya tampoc no es va classificar.

Austràlia es va convertir en el primer país d’Oceania en participar en un Mundial, mentre Haití el disputaria per primera i última vegada. Zaire va ser l’únic país africà del torneig.

La selecció de Zaire va perdre tots els partits, però sempre serà recordada perquè a les seves files hi havia Ilunga Mwepu. Aquest jugador és conegut perquè durant un partit contra Brasil, en una falta en contra, quan l’àrbitre va xiular perquè s’efectués el llançament, Mwepu va sortir corrent de la barrera defensiva per enviar la pilota ben lluny. Segur que ningú no li havia explicat amb detall les regles del futbol. Aquí en teniu el vídeo.

No obstant, el més curiós d’aquesta Copa del Món va ser que l’Alemanya Oriental i la Federal van anar a parar al mateix grup (potser ho van fer expressament) i, en el partit que els va enfrontar, va guanyar el país controlat per la URSS. Malgrat tot, va ser l’equip de Müller i Beckenbauer (Alemanya Federal) el que es va classificar per la final.

En aquest últim partit del torneig, els amfitrions es van enfrontar a l’Holanda de Cruyff. La selecció holandesa va practicar durant tot el campionat un “futbol total”, on els defensors atacaven i els atacants defensaven. Era una desorganització organitzada més coneguda com La taronja mecànica i el seu joc brillant va permetre als neerlandesos arribar a la final havent encaixat només un gol, que a sobre va ser en pròpia porta.

A la final els holandesos es van avançar en el marcador amb un gol de Neeskens, però els amfitrions van aconseguir remuntar i es van fer amb el trofeu després de vèncer per 2-1. Polònia i Brasil van ser els altres semifinalistes.

Finalment, cal destacar que en aquest Mundial va haver-hi un canvi de trofeu, de manera que la Copa Jules Rimet va ser substituïda pel guardó que hi ha actualment.

Història dels Mundials. Capítol 8: Anglaterra 1966

Avui, dia d’obrir regals nadalencs, us parlaré del regal que li va fer la FIFA a la selecció d'Anglaterra l'any 1966.
Pel que es pot llegir d’aquesta edició de la Copa del Món, tot estava planejat perquè la guanyés la selecció amfitriona. No només tenien arbitratges favorables com el de quarts de final contra Argentina, sinó que el calendari també estava pensat perquè els anglesos tinguessin més dies de descans que la resta i perquè aquests juguessin sempre a prop de Londres.
Resumint, aquest Mundial va ser pels anglesos un camí de roses com les que porten els seus jugadors de rugby cosides al pit.

Vist això, no és d’estranyar que el conjunt britànic accedís a la final del campionat, on s’enfrontaria amb Alemanya, que també havia arribat fins allà de forma dubtosa tot i tenir un dels millors equips.

El resultat d’aquest partit, disputat a Wembley, va ser de 2-2 i, a la pròrroga, els britànics es van posar per davant amb un gol fantasma que no hauria d’haver pujat al marcador. Aquest gol el va fer Hurst, igual que el quart, i d’aquesta manera es va convertir en el màxim golejador en una final a l’haver anotat un hat-trick.
Aquest és l’únic Mundial que ha aconseguit la selecció dels tres lleons en la seva història.

Una altra mostra que l’organització del torneig no era gens justa és que Brasil, que era la favorita per haver aconseguit els dos últims campionats, va anar a parar casualment al “grup de la mort” i va quedar eliminada a la fase de grups amb arbitratges clarament contraris.

Qui tampoc no va passar de la primera ronda va ser Itàlia, que va quedar sorprenentment eliminada a mans de Corea del Nord. Els asiàtics ja tenien els bitllets de tornada reservats i els van haver de cancel·lar perquè la seva estada a Anglaterra s’allargaria fins els quarts de final.

Per primera vegada, una edició de la Copa del Món va disposar d’una mascota (un lleó en aquest cas). Una altra curiositat és que la Copa Jules Rimet, el trofeu del torneig, va ser robada d’una exposició de Londres i no va ser recuperada fins que un gos va trobar-la en un jardí dels afores de la capital del Regne Unit.

P.D. Hi havia millors fotografies per encapçalar aquest escrit, però em feia més gràcia posar-ne una del partit entre Portugal i Brasil que es va jugar a l’estadi de l’Everton, Goodison Park. El que remata de cap en la imatge és el portugués Eusebio, màxim golejador del torneig.

Bon Nadal a tothom!

Història dels Mundials. Capítol 7: Xile 1962

L’edició de 1962 de la Copa del Món, disputada a Xile, només va comptar amb la participació de països europeus i sud-americans malgrat l’enorme quantitat de països que van disputar-ne les fases de classificació.

Aquest seria l’últim Mundial on un jugador que hagués participat amb una selecció podria fer-ho amb una altra. I és que en aquells temps s’estaven “fitxant” a molts jugadors d’altres nacionalitats (coneguts com a oriünds) i la FIFA va haver d’intervenir-hi.
De fet, la premsa xilena va batejar la selecció espanyola com “l’ONU” perquè tenia quatre jugadors que no eren espanyols.

El torneig va estar marcat per la duresa dels partits i pel gran nombre de lesionats. L’enfrontament entre Xile i Itàlia n’és un clar exemple.

El títol se’l va adjudicar Brasil una altra vegada. Aquest cop, però, sense Pelé, que es va lesionar al segon partit de la primera fase. El país amfitrió i Iugoslàvia van ser els semifinalistes.

A la final Brasil va vèncer per 3 gols a 1 a Txecoslovàquia, on el porter europeu no va tenir una bona actuació.

Fins poc temps abans de la final no es va saber si el brasiler Garrincha, màxim golejador del torneig juntament amb 5 jugadors més, podria disputar-la perquè havia estat expulsat en l’últim partit, però finalment va ser perdonat.

I poca cosa més va donar de si aquesta edició del Mundial, a part que el brasiler Vavá va convertir-se en el primer jugador en marcar en dues finals consecutives.

Història dels Mundials. Capítol 6: Suècia 1958

El país que més Copes del Món suma actualment, Brasil, va aconseguir el seu primer títol en aquesta edició disputada al nord d’Europa.
Va ser el primer Mundial on el vencedor era d'un país que no fos del continent on es disputava el torneig. De fet, només Brasil ha aconseguit fer això, però ha assolit aquest objectiu en dues ocasions: a Suècia el 1958 (en parlaré ara) i a Corea i Japó l’any 2002.

Argentina tornava a participar en un Mundial després de més de 30 anys sense fer-ho, però va ser eliminada a la primera de canvi i va ser molt criticada al tornar a la seva terra per part de l’afició i els periodistes.

Cal destacar que Anglaterra no va passar de la lligueta inicial, en perdre el partit de desempat contra la URSS, però s’ha de dir que els anglesos no van poder comptar amb moltes de les seves grans estrelles, desaparegudes en l’accident d’avió que van patir els jugadors del Manchester United sortint de Munic.

Pel que fa a la selecció d’Irlanda del Nord, va estar a punt de no disputar aquest torneig perquè no volien jugar els diumenges degut a que la seva religió ho prohibia, però al final van decidir que aquesta “prohibició” només s’aplicava al seu país i no a Suècia.

Però com ja he dit al començament, aquest va ser el Mundial de la “canarinha”. Després d’un inici no prou bo, els pesos pesats del vestuari van amenaçar a l’entrenador perquè posés als dos jugadors de color que hi havia a la banqueta.
Un era, a priori, massa jove per poder triomfar en aquell equip (tenia 17 anys), mentre que l’altre era un jugador amb una personalitat molt especial (no destacava per la seva intel·ligència) i un físic impropi d’un futbolista. Es tractava de Pelé i Garrincha, respectivament.
Gràcies a ells, aquesta selecció va practicar un grandíssim futbol i això el va portar a la consecució del desitjat trofeu.
Com a curiositat, es veu que Pelé va lluir el dorsal 10 per casualitat, ja que ho va decidir un dirigent de la FIFA perquè els brasilers s’havien oblidat d’assignar els dorsals, i hi ha qui diu que és des d’aleshores que aquest dorsal el porten els cracks.
També corren els rumors que Garrincha es va comprar una ràdio però la va regalar a un metge del seu equip perquè només s’hi escoltava gent parlant en suec...

Brasil i Suècia van deixar a les semifinals a França i a l’Alemanya Federal i, a la final, els sud-americans es van imposar als amfitrions per 5-2.

El màxim golejador d’aquest torneig va ser el francès Just Fontaine, amb 13 gols.

Els partits no van atraure especialment a l’afició sueca i la presència de públic va ser més aviat baixa, però els nombrosos estadis dels quals disposava aquest país i la seva bona situació política i econòmica la van portar a organitzar aquesta edició del torneig.

Història dels Mundials. Capítol 5: Suïssa 1954

El fet que Suïssa no patís els efectes econòmics de la postguerra i que la seu de la FIFA es trobés allà, va portar aquest petit país a organitzar l’edició de 1954.

Per primer cop van participar en un Mundial països asiàtics; Corea del Sud i Turquia, mentre que Argentina es va tornar a negar a participar-hi.
Espanya va quedar fora d’aquest Mundial perquè després d’empatar en una eliminatòria prèvia amb Turquia, es va jugar un partit de desempat a camp neutral on també es va empatar i com que no hi havia penals, es va fer un sorteig en el que van guanyar els turcs. S’ha de dir que la FIFA va enviar un comunicat just abans del partit de desempat que deia que Kubala no podia jugar amb Espanya.

El torneig es va organitzar d’una manera un pèl peculiar i més que dubtosa, ja que es van escollir a dit uns caps de sèrie que no es podien enfrontar entre ells en els grupets inicials.
Brasil va lluir per primera vegada la samarreta groga, que va substituir la blanca per la mala sort que els havia portat en l’últim Mundial.
Aquesta va ser la primera Copa del Món que es va poder veure en directe per televisió.
Cal destacar una batalla campal que es va produir entre els jugadors hungaresos i els brasilers en un partit disputat entre ambdues seleccions a quarts de final.

En el partit entre els amfitrions i Àustria es va produir el resultat amb més gols de tots els Mundials (7-5 favorable als austríacs) i aquest torneig va tenir una mitjana de 5,38 gols per partit, que també és el rècord.

Alemanya (la Federal) i Hongria van disputar dos partits entre ells (primer a la lligueta i després a la final) i en el primer partit els alemanys van jugar amb els suplents per perdre i així evitar trobar-se amb cap rival sud-americà en les següents rondes.
A la final la selecció alemanya va superar a l’hongaresa (que era la que millor jugava) per 3-2 en un partit molt igualat i amb un arbitratge suposadament favorable als campions. Puskas, jugador hongarès que va militar al Madrid, va acusar els jugadors rivals d’haver-se dopat.
El màxim golejador d’aquesta edició del Mundial va ser, amb 11 gols, Sandor Kocsis, ex-jugador del Barça. Els altres dos semifinalistes van ser Àustia i Uruguai.

Si voleu saber-ne més, hi ha una pel·lícula que reflecteix força bé com van viure els jugadors alemanys la victòria en aquest Mundial. Es diu “Das Wundern von Bern” (el miracle de Berna). Si no ho recordo malament, a la pel·lícula expliquen que Adi Dassler (creador d’Adidas) va fer estrenar als jugadors alemanys en aquest torneig les seves botes amb tacs de posar i treure, de manera que si plovia no relliscaven perquè es posaven els tacs de mullat.

Història dels Mundials. Capítol 4: Brasil 1950

Si ens fixem en els anys dels Mundials veiem que entre 1938 i 1950 no hi ha cap torneig. Això és degut a l’esclat de la 2a Guerra Mundial.
Aquest cop el format va variar: es formarien quatre grups de quatre equips i jugarien només un cop entre els del mateix grup però al final només van acabar havent-hi 13 equips, que es van dividir igualment en quatre grups...
El campió de cada grup va entrar dins d’una lligueta, on el que aconseguís més punts en sortiria vencedor.
Aquesta lligueta la van disputar Brasil, Uruguai, Espanya i Suècia.
A l’últim partit, Brasil en tenia prou amb empatar per ser campiona. Tothom donava per feta la victòria local i ja estava tot preparat per celebrar-ho.

200.000 persones (dretes) van omplir Maracanà i fins i tot alguns jugadors uruguaians es veien perdedors abans del partit. L’única cosa que volien era que la derrota no fos excessiva. Però estimulats pel seu capità Obdulio Varela, els “charrúas” van saber remuntar un gol inicial dels brasilers i van imposar el silenci a Maracanà al marcar l’1-2. Uruguai va sortir increïblement vencedora d’un torneig que ja estava decidit.

Aquest cop hi ha moltíssimes anècdotes:
-L’idioma oficial d’aquest torneig va ser l’espanyol després d’acordar-ho la FIFA en un congrés.
-Alemanya va quedar exclosa d’aquest esdeveniment com a càstig per tot el que van fer els nazis. La Guerra també va marcar el fet que hi hagués 7 participants americans i només 6 europeus
-La selecció de la Índia va haver de renunciar perquè els membres d’aquesta selecció jugaven descalços i la FIFA obligava a jugar amb botes.
-Per primer cop es van lluir dorsals a les samarretes per identificar els jugadors.
-Els jugadors del Torino (millor equip italià en aquell moment) no van jugar aquesta Copa del Món perquè van morir en un accident aeri al 1949.
-Argentina va renunciar al Mundial per les seves males relacions amb la Confederació Brasilera de Futbol.
-Finalment Anglaterra es va decidir a participar en una Copa del Món i els inventors del futbol van disputar aquesta copa per primer cop.
-Va ser en motiu d’aquest Mundial que es va construir l’estadi més gran del món: Maracanà.

Història dels Mundials. Capítol 3: França 1938

Abans de començar a explicar com va anar aquesta edició de la Copa del Món cal dir que Espanya no hi va participar perquè es trobava en plena Guerra Civil. La selecció Alemanya, per la seva banda, va incorporar alguns jugadors austríacs, ja que amb l' "Anschluss", Àustria havia passat a formar part del territori germànic. Els aficionats francesos no van parar de xiular els alemanys en tot el torneig, igual que van fer amb la selecció d’Itàlia.

Inicialment aquest Mundial s’havia de disputar a Argentina però, finalment, no va ser així perquè el president de la FIFA no ho va voler malgrat tenir acordat disputar el trofeu allà. A causa d’això, només Brasil i Cuba hi van participar per part del continent americà; la resta no ho van fer com a protesta per haver canviat la seu del mundial de continent.
Així doncs, dels 69 països que es van presentar a les eliminatòries prèvies per entrar al Mundial, 15 hi van participar, dels quals 12 eren europeus.

Es va començar des de vuitens de final i el nombre d' equips era imparell perquè Àustria es va annexar a Alemanya a l’últim moment, de manera que Suècia (rival d’Àustria) va accedir a quarts de final automàticament.

Es va decidir que en cas d’empatar, es jugaria un temps afegit i que si la cosa continuava igualada es jugaria un partit de desempat. En el cas de la final es va acordar que si s'empatava també el partit de desempat(amb la pròrroga inclosa), els dos equips serien considerats campions.

A les semifinals es va jugar un dur i apassionant enfrontament entre Brasil i Itàlia, i a l’altre banda del quadre hi havia Hongria i Suècia. Els italians van aconseguir una victòria ajustada i van jugar la final contra Hongria, que havia golejat als suecs.

La copa se la va endur Itàlia altre cop, després de superar clarament els hongaresos per 4-2.

Leónidas, jugador brasiler, va ser el màxim golejador d’aquest Mundial.

Mussolini va tornar a amenaçar els jugadors italians el dia abans de la final a través d’un telegrama. Hi posava: “vèncer o morir”. Després de la victòria italiana, el porter hongarès estava orgullós d’haver salvat 11 vides, malgrat la derrota de la seva selecció.

Un cop més, la política va marcar el desenvolupament d’un torneig de futbol.

Com a anècdotes, destacaria que el president francès Albert Lebrun no va aconseguir tocar la pilota a l’hora de fer el servei d’honor per donar el tret de sortida al Mundial. A més, Vittorio Pozzo, entrenador italià, és l’únic que ha guanyat el Mundial dos cops consecutius.

Història dels Mundials. Capítol 2: Itàlia 1934

El 1934 va ser Itàlia qui va organitzar la Copa del Món. Ho va aconseguir gràcies a la influència del dictador Mussolini, que va ser una peça clau per que el seu país aconseguís el torneig. Però malgrat tot, Itàlia va haver de participar en les eliminatòries de classificació per aquesta. Va ser l’única vegada que l’amfitrió disputaria aquesta fase prèvia.
En aquest Mundial hi van participar molts més equips que en l'anterior, tot i que Anglaterra (l’inventora del futbol) tampoc no va voler participar-hi aquest cop. Uruguai va fer boicot a l’esdeveniment com a revenja del que havia fet Itàlia quan els uruguaians van ser els amfitrions.

Hi van participar 16 equips, que es van aparellar per disputar els vuitens de final. Tots eren europeus excepte Brasil, Argentina, EE.UU i Egipte.

Itàlia va acabar guanyant el Mundial amb una exagerada ajuda dels àrbitres. Mussolini, amb l’objectiu de fer propaganda del feixisme, no només va comprar els arbitratges, sinó que també va ordenar als jugadors que guanyessin el campionat. Va nacionalitzar de manera il·legal uns quants jugadors extrangers i va ordenar guanyar el Mundial als seus jugadors. No volia quedar malament malgrat no haver vist ni un partit de futbol abans d'aquest campionat.

La final la van guanyar contra Txecoslovàquia per 2-1.

Com a curiositats, només va haver-hi una sola expulsió en tot l'esdeveniment i el torneig es va retransmetre per ràdio en la seva totalitat per primera vegada. També cal afegir que com que no s’havia acordat res (suposadament) en cas d’empatar un partit, Itàlia va acabar eliminant als quarts de final a Espanya en un partit de desempat. A més, Argentina i Brasil van disputar el Mundial amb jugadors amateurs per problemes que ells mateixos s'havien creat.

Història dels Mundials. Capítol 1: Uruguai 1930

Com que l’any que ve es jugarà el Mundial de Sudàfrica i aquest cap de setmana no hi ha lliga perquè juguen les seleccions, avui començo una explicació de cada Copa del Món que s’ha disputat durant la història del futbol. Serà una cosa que aniré fent de tant en tant fins arribar a explicar l’últim Mundial que s’ha jugat: el d’Alemanya de fa tres anys.

La primera Copa del Món la va organitzar Jules Rimet i es va jugar l’any 1930 a Uruguai.
S’havia discutit molt sobre on s’havia de disputar aquest torneig, però malgrat les importants candidatures que van presentar alguns països europeus, es va acabar jugant a Sud-amèrica perquè Rimet creia que Europa estava centrant massa l’atenció en aquells temps amb les guerres i amb la crisi econòmica que hi havia. Països com Espanya o Holanda es van negar a participar-hi simplement perquè el campionat no es va disputar a Itàlia, que era el lloc idoni per molts països d’Europa (els italians també s’hi van negar).

La primera Copa del Món es va jugar durant el juliol de 1930 i hi van participar 13 països, que es van organitzar en quatre grups i el millor de cada grup va passar a les semifinals.
Les seleccions participants eren les següents: Uruguai, Argentina, EE.UU, Rumania, Brasil, Perú, França, Mèxic, Xile, Bolívia, Iugoslàvia, Bèlgica i Paraguai.
Cal destacar que Brasil va ser eliminada ràpidament, ja que només comptava amb jugadors carioques. Ara tot ha canviat molt i la majoria d’aquests equips tenen moltes dificultats per classificar-se pels mundials. A més, els polítics d’aquests temps tenien molt més poder i influència en tots els àmbits de l’esport.

Per transportar els jugadors es va utilitzar un vaixell, que va sortir d’Europa i va anar baixant per Amèrica fins arribar a Uruguai. Quan van arribar a Montevideo es va fer el sorteig dels grups i va començar l’esdeveniment.

Finalment l’equip amfitrió es va fer amb la Copa després de vèncer a Argentina per 4 gols a 2 a la final.