Gerard Deulofeu és màgic: apareix i desapareix

Gerard Deulofeu, amb només 19 anys, va decidir que la Segona Divisió espanyola li quedava petita. D’altra banda, al primer equip del Barça hi havia overbooking d’extrems. Marxar cedit semblava la solució més beneficiosa, i així ho va fer el noi de Riudarenes, malgrat saber que els jugadors que abandonen el club blaugrana en forma de cessió no solen tornar.

El seu destí va ser l’Everton, un club prou petit com per tenir-hi minuts i prou gran com perquè aquests minuts fossin de qualitat. A més, l’entrenava Robert Martínez, que va prometre cuidar-lo, fer-lo jugar almenys el 50% dels partits i adaptar-lo a la versió anglesa de la filosofia blaugrana, basada en tenir la possessió de la pilota.

A l’inici, els fans de l’Everton tenien tants problemes per pronunciar “Deulofeu” que li acabaven dient “that Barça kid” o simplement “Geri” o “Gerry”. El fet que l’encarregat d’estampar les samarretes a la botiga de l’Everton escrigués malament el seu cognom sobre el número 10 heretat de Drenthe, tampoc no hi va ajudar. Mentrestant, Deulofeu va marxar amb l’equip a la gira pels Estats Units. Va debutar en un amistós contra el Madrid i, al descans del partit següent, contra el València, va rebre el primer toc d’atenció de l’entrenador: li mancava sacrifici a l’hora de defensar.

“Come on Gerry lad”, va cridar més d’un des de la secció visitant de l’Emirates Stadium, veient que Deulofeu entrava al terreny de joc amb un 1-0 en contra. El jove català va trigar escassos minuts a marcar un golàs que situava l’empat al marcador i ho va celebrar fent la seva característica metralleta. Segons després, un munt de gent vestida de blau va començar a cantar una versió de ‘It’s magic - Pilot’, que deia “It’s magic, you knoooooow, Gerard Deulofeyooooohhh”. Per la il·lusió que va despertar el seu fitxatge, Deulofeu ha tingut els aficionats a la butxaca des del primer dia.

No obstant, el gol contra l’Arsenal va provocar elogis desmesurats cap a Deulofeu per part de la premsa barcelonina. Dic “desmesurats” perquè fins aleshores el jove català no havia fet res de l’altre món i un simple gol (d’acord, era un golàs al camp d’un gran equip) va servir d’excusa perquè ocupés portades i es digués que la temporada que ve tindria una plaça assegurada al Barça. El “boom Deulofeu” era precipitat.

En realitat, des del començament de la Premier League, la titularitat de Pienaar i Mirallas no va perillar en cap moment, perquè eren dos jugadors molt més fiables i consolidats. Deulofeu, que tenia ganes de menjar-se el món i que segurament no havia previst passar tant de temps a la banqueta, va saber ser pacient.

Robert Martínez l’encoratjava repetint de cara al públic que s’estava adaptant al futbol anglès molt ràpid i que no trigaria a tenir oportunitats. I certament, de mica en mica, Deulofeu va anar entrant en la dinàmica de les rotacions, disputant partits de copa i força trams finals dels partits de lliga, amb alguna titularitat espontània.

El gironí va jugar per la banda dreta de l’atac i a vegades també per l’esquerra, però les seves actuacions eren un pèl agredolces, més endavant veureu per què.

Malauradament, poc temps després del gol a l’Arsenal, Deulofeu va patir una lesió muscular que el va tenir fora dels terrenys de joc durant un parell de mesos. Va poder aprofitar per tornar a Barcelona i retrobar-se amb familiars i excompanys mentre es recuperava a les instal·lacions del Barça, però el seu progrés va patir una forta frenada en un moment decisiu.

Des que va retornar de la lesió, Deulofeu ha tingut més minuts i ha anat deixant pinzellades de la seva enorme classe. Electricitat, conducció en carrera, arrencada en estàtic i un potent xut. Sempre que el català rep la pilota s’intueix perill; té unes habilitats que el fan únic a l’hora de superar els defenses. Només Muniesa (Stoke) va saber aturar bé les seves envestides, perquè ja el coneixia des de feia temps.

No obstant, malgrat reunir totes aquestes característiques, Deulofeu no ha estat titular regularment, perquè encara és massa intermitent. Apareix, desapareix i torna a aparèixer amb molta facilitat. És el que té ser màgic. Ha de ser més constant. Té un físic capaç d’aguantar 90 minuts esprintant, però només sembla decidit a córrer en atac. També li falta decidir millor, triar l’alternativa més òptima, entendre més el joc.

En diverses ocasions passa molts minuts sense rebre ni una sola bola i, quan la rep, sembla voler compensar els “minuts d’absència” fent una jugada personal. Intenta l’1 contra 1 amb valentia davant els seus marcadors, però sol pecar d’algun dels següents errors:

1) Després de driblar diversos jugadors arriba a la línia de fons i, enlloc d’aixecar el cap i buscar la passada de la mort, xuta al primer pal, pràcticament sense mirar, i el porter gairebé sempre s’acabava apoderant de l’esfèrica.

2) Es crea posicions de xut, però no aprofita prou el seu bon cacau, perquè acaba xutant massa fluix o perquè vol fer un dribbling de més.

3) Perd moltes pilotes, de vegades fins i tot en tres jugades consecutives. Freqüentment té companys desmarcats a la vora però prefereix complicar-se la vida.  

Amb el temps ha anat entenent-se cada cop més amb els seus companys, buscant la paret amb algun d’ells o donant la pilota a un Seamus Coleman que està cansat de doblar-lo infructuosament per la banda. Això sí, el marge de millora segueix sent molt gran.

Pel que fa a les seves centrades, encara que llançant còrners es quedi curt massa sovint, aquestes poden arribar a ser molt tenses i precises. El problema el té més aviat en la passada en curt: no les falla per manca de tècnica, sinó per manca de concentració.

El que he mencionat fins ara són bàsicament les seves virtuts i els seus defectes a l’hora d’atacar, però el seu taló d’Aquil·les és la defensa. Entenc que en totes les categories del Barça, el fet de ser el millor de l’equip ha fet que tota la vida s’hagi permès el luxe de no defensar. Però a la Premier aquest luxe no se’l pot permetre ningú, i Deulofeu queda retratat cada cop que ha de dur a terme aquesta tasca. Gairebé sempre comet algun d’aquests errors:

-Perd la pilota i es queda quiet, lamentant la seva mala jugada.

-Perd la pilota (ell o algú del seu equip), fa un intent de persecució del rival, però de seguida se’n cansa i acaba fent el replegament caminant, com qui passeja per Sefton Park.

-L’Everton està tancat al seu camp per defensar una jugada i ell no té clar on s’ha de situar ni a qui ha de marcar.

-Hi ha una pilota dividida i no la lluita, ni per dalt ni per baix. Això es fa especialment notori quan la pilota va per l’aire: Deulofeu ni tan sols salta. Tot el que té de valent quan té la pilota als peus, ho té de poruc quan ha de lluitar una bola. 

Malgrat tot, tinc l’esperança que d’aquí un temps ho acabarà donant tot en el treball defensiu. Té un llarg camí per recórrer, però confio que algun dia només li mancarà corregir aspectes purament tàctics. De moment ja li hem vist fer més d’una falta tàctica, d’aquelles ben fetes per tallar el contraatac rival.

Què més ha de millorar Deulofeu?

Crec que ha d’entendre que només té 20 anys i que, per molt ambiciós que sigui i per moltes ganes que tingui de triomfar, encara ha de menjar moltes sopes. Possiblement Deulofeu esperava jugar molts més minuts, però ha d’entendre que no cada dia pot ser titular i que no cada dia que sigui titular jugarà els 90 minuts. En el seu dia Messi havia de veure com qui jugava era Giuly i no ell. Ludovic Giuly!!! Cada cosa al seu moment; ha de ser pacient.

Té prou nivell per jugar al Barça?

Jo crec que sí, però a hores d’ara no per ser-hi titular. No obstant, si millora tots els aspectes als quals he fet referència prèviament, no hi haurà qui l’aturi. Amb una davantera formada per Adama-Messi-Deulofeu, si els dos extrems maduren com cal, veurem un espectacle digne de la sèrie “Campeones: Oliver y Benji”.

On crec que hauria de jugar l’any que ve, aleshores?

Per seguir progressant, Deulofeu ha de jugar. Al Barça o on sigui. Per tant, si l’entrenador del Barça l’ha de desconvocar cada dos partits com ha passat amb Cuenca, Tello o Afellay aquest any, el millor és que segueixi cedit a l’Everton. En canvi, si l’entrenador del Barça està disposat a atorgar-li el rol de “primer recanvi”, potser el millor és que es quedi al Camp Nou i vagi entrant progressivament des de la banqueta.

Quin tipus de partits el beneficien?

El jove de Riudarenes pot ser útil per jugar qualsevol tipus de partits, només faltaria, però crec que pot ser especialment útil en aquells enfrontaments on el rival es tanca a la seva àrea, ja que el seu 1 contra 1 i el seu xut poden ser clau per fer caure les muralles adversàries. Per la seva velocitat i determinació quan té la pilota també és un jugador ideal per sortir al contraatac, tot i que això al Barça no es porta gaire.

Quin risc té que es quedi?

Més enllà de la falta de minuts, el que pot passar molt fàcilment és que el públic blaugrana el xiuli al cap de pocs dies. Els “tribunerus” del Camp Nou, que en són molts (potser fins i tot la majoria) i no seuen només a tribuna, no estan per tonteries. L’aficionat mitjà que assisteix a l’Estadi freqüentment jutja els jugadors més pel seu aspecte que per les seves actuacions. I els jugadors que desprenen una sensació de passotisme són sovint el blanc més fàcil per a les crítiques. Hi ha gent del Barça que no ha suportat mai Valdés senzillament perquè “és un quillo”, que troba que Pinto és dolent només perquè “on va amb aquestes trenes?” o que no va tenir cap problema amb que marxés Giovani Dos Santos perquè “aquest nen va de xulo”. Per altra banda, Rexach i Cesc segur que tenen comptats quants cops han estat xiulats per ser uns ganduls.

Per tant, em temo que el dia que arribi un noi rapat pels cantons, lluint unes canyelleres amb una bandera espanyola, que se sacrifica poc en defensa i que perd pilotes amb facilitat, tindrà tots els números de ser xiulat.

L’any d’Erasmus és a punt d’acabar i cal decidir el futur de Gerard Deulofeu. Passi el que passi, jugui on jugui, crec que ha de saber que en realitat el futur el té a les seves mans. Del seu esforç i de la seva mentalitat dependrà que acabi aixecant una Pilota d’Or o que acabi sent DeuBLUFeu. D’ell dependrà aparèixer constantment o desaparèixer per sempre. És el que té ser màgic.

1899 interrogants

La millor primera volta de la història de la Lliga, 100 punts en total, rècord golejador, primers classificats i màxima diferència històrica respecte el segon classificat. I en les altres dues competicions, vius fins les semifinals. No era fàcil que el Barça aconseguís tot això just després que el millor entrenador que ha passat mai per Can Barça deixés el club. Tampoc no era fàcil fer-ho quan el nou entrenador va haver de ser fora durant uns mesos per tractar-se una dura malaltia. En aquest sentit, és impossible no qualificar la temporada 2012/13 com a molt satisfactòria.

Malgrat tot, aquesta temporada ha deixat molts culers amb un regust agredolç. No és que siguem molt exigents (que també), sinó que no tenim clar que en una sèrie d’assumptes es triés el camí més adequat pel futur de l’entitat, al mateix temps que lamentem una sèrie d’errors i tenim un munt de dubtes sobre diverses situacions que s’han produït al llarg del curs. Començarem per l’àmbit purament esportiu: per què el Bayern ens va donar un bany tant a l’anada com a la tornada de les semifinals de la Champions? Per què no es va sortir en cada partit amb la mateixa empenta que el dia de la remuntada contra el Milan? Per què Cesc només va jugar bé durant el primer tram de la temporada? Per què Bartra i Montoya no van gaudir de més minuts tot i haver complert en cada una de les seves poques actuacions? Per què alguns van suar més sobre l’autocar descapotable de la rua que sobre el camp? Per què es va seguir apostant per Pedro quan qui marcava la diferència era Tello? Per què Alexis no en fotia ni una a dins? Per què es va gestionar tan malament la lesió de Messi en el tram final de la temporada? Per què Xavi s’encaparrava en jugar amb la selecció espanyola per després dosificar-se amb el Barça? Per què ningú no es van adonar que Song no era un bon central abans de fitxar-lo? Per què cada any s’ha d’improvisar en la línia defensiva, arribant a jugar fins i tot amb 4 laterals?

Però les incògnites més significatives han anat sorgint fora del terreny de joc. Aquesta temporada una ciutat nord-americana ha tingut un protagonisme especial pel barcelonisme: Nova York. És la ciutat que va triar Guardiola per exiliar-se. Una ciutat ideal per desconnectar: moderna, segura, agradable i amb escàs interès pel futbol. No obstant, l’altre dia Guardiola ens va deixar clar que un conjunt de persones, concretament l’actual Junta directiva del Barça, no el van deixar desconnectar tant com ell desitjava. En Pep pot tenir les seves manies i els seus interessos, però només cal revisar les hemeroteques per apreciar que ja fa temps que alguns van engegar el ventilador de la merda i el van orientar cap al pis amb vistes a Central Park on residia Guardiola.

Curiosament, Nova York també va ser la ciutat triada per Tito Vilanova per seguir el seu tractament contra el càncer, mentre Jordi Roura feia mans i mànigues per intentar que l’equip no notés l’absència del seu líder. Els principals interrogants que van sorgir en relació amb l’estada de Tito a “The Big Apple” són els següents:

El primer: van aprofitar per veure’s Tito i Guardiola? Sembla ser que sí, però en tot cas Tito va admetre posteriorment que la seva relació d’amistat amb Guardiola s’havia refredat “a causa de la distància”.
I el segon interrogant: què es va acordar durant la reunió que van mantenir Rosell, Bartomeu i Tito a Nova York i, sobretot, per què a última hora es va decidir que Andoni Zubizarreta no hi participés?

El director esportiu del club no va ser un dels protagonistes d’aquesta reunió que oficialment havia de servir per planificar la temporada 2013/14, però durant l’any ha estat el focus d’atenció en altres aspectes. Per exemple, a l’hora d’explicar per què Abidal no seguiria al club. Li preguntessin el que li preguntessin, Zubizarreta tocava el violí, de manera que no es van fer públics els motius reals de la marxa del jugador francès. Ai, si en els propers mesos Abidal juga uns quants partits amb el Mònaco...

Però parlant de Zubizarreta, per surrealista, la seva dimissió: aquesta no va ser acceptada per la Junta directiva, que per mantenir Zubi va haver de renovar Albert Valentín, un home que tenia un peu i mig fora del club, acusat d’haver comès irregularitats amb fitxatges del Barça ‘B’ i de l’equip juvenil.

Malauradament, les situacions pintoresques patides pel Barça durant la temporada no acaben aquí. Per què Puyol no va voler donar la cara fins a final de temporada per explicar el mal tràngol que li havia fet passar el seu genoll? Per què Valdés no va deixar més clar abans que pretenia continuar l’any que ve, i així evitar les especulacions que el situaven a l’Arsenal o al Mònaco aquest mateix estiu? Per què Adriano va ser renovat, quan ha passat més temps estirat al llit de la infermeria que no pas amb la pilota als peus? Per què es va permetre a Jordi Alba disputar amb Espanya dues competicions (Eurocopa i Jocs Olímpics) en un sol estiu? Per què Jonathan Dos Santos no va voler abandonar el club tot i saber que amb prou feines tindria minuts?

Un altre interrogant és la famosa prima d’1 milió d’euros que suposadament es va concedir als jugadors per haver aconseguit els 100 punts a la Lliga. De debò van arribar a cobrar aquesta xifra?

I encara tenim més maldecaps. Fa pocs dies vam haver de veure com Villa marxava a l’Atlètic de Madrid per una quantitat irrisòria,  i actualment estem pendents del “cas Thiago”. Aquest futbolista havia de ser l’amo del mig del camp del Barça durant els propers 10 anys, però aprofitant una clàusula que s’hagués desactivat donant-li més minuts, podrà marxar per només 18 milions d’euros. Que se l’endugui el Bayern o el Manchester United, és secundari, el que realment compta és que no seguirà al Barça.

Mentrestant, la persona que havia d’aixecar les catifes del club i que es presentava com la gran aglutinadora del barcelonisme sota el lema “Tots som el Barça”, està resultant fer tot el contrari. Sandro Rosell, a part d’actuar sovint amb ànim de revenja contra els anteriors dirigents, no està oferint la transparència que havia promès. Sinó, per què encara no ha sortit a explicar fil per randa on va anar cada un dels milions pagats per Neymar? Per què ens hem d’assabentar a través de la premsa brasilera que el pare del jugador brasiler ha cobrat 40 milions d’euros pel seu traspàs?

Però la pèrdua de credibilitat de Rosell i de la Junta Directiva es deu, sobretot, a la tornada (encoberta) dels violents a l’Estadi. Uns violents que havien desaparegut del Camp Nou gràcies a l’esforç de l’anterior president, a qui fins i tot van arribar a amenaçar de mort. A més, els “nois molt macos” obtenien entrades per 10€, un preu clarament inferior al que pagaven els culers que compraven les entrades a les taquilles.

Per sort, el Barça ‘B’, ha funcionat. Ah, no, tampoc...
Que renovés Eusebio no s’ho explica ningú. Com tampoc no s’expliquen fitxatges com els dels portuguesos Cá i Ié, inèdits durant pràcticament tot l’any.  La sensació és que el filial cada cop té una funció menys formativa i que ja no es confia en el planter com es feia abans. Només cal veure les cessions de Deulofeu o Rafinha.

Així doncs, com hem vist, el futur en clau blaugrana és, si més no, preocupant. Els gols de Neymar i la reforma del Camp Nou serviran com a cortina de fum, però, per si de cas, cordem-nos el cinturó... que tot apunta que patirem turbulències.

La intenció era que aquest escrit fos un resum crític de la temporada futbolística del Barça i no em vull allargar més del compte. No obstant, abans d’acabar m’agradaria fer un breu recordatori d’altres esdeveniments que s’han produït durant l’any i que no ens haurien de passar per alt: Messi ha guanyat la seva quarta Pilota d’Or, mentre alguns s’han inventat rècords d’un tal Chitalu per desprestigiar-lo; Laporta s’ha cansat de fer de polític i no descarta tornar a presidir el Barça; una sèrie de periodistes que no han vist mai un partit sencer de la Bundesliga ens han volgut fer creure que és la millor lliga del món; l’estàtua de Colom s’ha vestit de blaugrana; hem sabut que l’empresa de detectius Método 3 va treballar pel Barça entre 2006 i 2010; hi ha hagut un “babyboom” al vestidor blaugrana; s’ha cridat “Independència” al minut 17.14 de cada partit; Mourinho ha abandonat el Madrid creient que ha trencat amb l’hegemonia del Barça;...

Em dono de baixa

Fa uns 10 anys que llegeixo, dia sí dia també, un diari esportiu: el Mundo Deportivo. El meu pare el comprava anant a la feina i quan tornava a casa, fins i tot abans de saludar-lo, ja li estava demanant que em donés aquest diari. Em permetia estar informat de tot el que envoltava el Barça en un moment on amb prou feines sabia fer anar Internet. La meva dèria per llegir una trentena de pàgines dedicades al meu equip s’accentuava a l’estiu, quan no hi havia lliga i necessitava urgentment lleugeres dosis de Barça. Quan vaig fer 18 anys, gràcies a la Generalitat de Catalunya, que volia promoure la lectura, em vaig subscriure a aquest diari de forma gratuïta durant un trimestre. No hi havia res com llegir el diari encara amb pijama mentre esmorzava. Aquesta subscripció s’ha allargat (pagant) fins ara, que tinc 20 anys. Clarament sortia molt més barata la subscripció que no pas comprar-lo al quiosc els 365 dies de l’any.

Però actualment me n’he cansat. Ja no gaudeixo llegint-lo, ja no obro les primeres pàgines amb il·lusió. No sé si aquesta fatiga es deu a la davallada del nivell del periodisme esportiu més comercial o si això ha estat sempre així i ara (per fi?) he madurat. O qui sap si és només quelcom temporal. El cas és que tinc previst donar-me de baixa de la subscripció, o almenys no renovar el contracte quan m’ho ofereixin d’aquí a escassos mesos. Hi ha cops que ja em poso de mala llet només veure la portada, especialment quan hi surt un Neymar de qui només parlen quan marca gols, però sobre qui callen quan l’expulsen absurdament. Quan hi ha ‘virus FIFA’ i no tenen res a dir, enlloc d’ampliar amb altres esports o equips o senzillament fer menys pàgines, sembla que ens trobem en el dia de la marmota: dues pàgines per Neymar (o possible fitxatge estrella de torn), 4 estadístiques que treuen de la seva base de dades, 6 fotografies sobre l’entrenament de la selecció, algunes declaracions de futbolistes (solen ser tòpics), un famós valorant qui mereix la Pilota d’Or, un parell de pàgines criticant el Madrid d’una forma molt subjectiva i dues pàgines més per a l’Espanyol (més per cortesia que per altra cosa). La resta és publicitat, articles d’opinió sovint poc rellevants i una vinyeta gairebé sempre ensopida i previsible. Tot això sense comptar amb l’autobombo que es fan, sigui sobre el tema que sigui: disparen 1000 rumors i 999 són falsos, però si n’hi ha un sol de cert es pengen la medalla i escriuen: “Como ya avanzó Mundo Deportivo...”. Amb dos collons.

Si el problema fos exclusivament de Mundo Deportivo em passaria a l’Sport i em quedaria tan ample, però la competència és igual o fins i tot més lamentable. La premsa esportiva, a nivell general, viu un moment molt crític. Ha de ser difícil ser periodista avui en dia, perquè tal i com ho veig jo, estan molt pendents que no els facin fora, cobren una misèria, estan sotmesos a la influència de tot tipus d’interessos (la qual cosa redueix la seva llibertat i creativitat) i els clubs cada cop són més hermètics (en part per culpa de la pròpia premsa). Però la manca de rigor, el fet d’esperar la notícia enlloc d’anar-la a buscar o el circ que han muntat alguns sovint no tenen res a veure amb els punts exposats anteriorment. En el seu moment ja em vaig cansar dels “Deportes Cuatro” dels Manolos i no cal dir que no he aguantat mai més de 2 minuts veient “Punto Pelota”. L’altre dia, quan es va saber la recaiguda de Tito Vilanova, la majoria de periodistes demanaven respecte i confidencialitat, però al mateix temps el mitjà on treballen anava publicant dates i hores errònies sobre el moment en el qual seria intervingut l’entrenador del Barça. Per citar un altre exemple, durant uns dies semblava més important tenir el rècord de gols en un any natural que no pas seguir líders a la Lliga. Per tots és sabut que els hooligans utilitzen l’excusa del futbol per fomentar la violència, i que al cap i a la fi els és igual si el seu equip juga amb 3-4-3 o amb porter-davanter, sempre que el seu fetge estigui ben satisfet i puguin generar un ambient de pànic. Però ara tenim un fenomen pitjor: els “neohooligans”, que al meu entendre són aquells que utilitzen el futbol simplement per discutir si Piqué ha d’estar amb Shakira o no, o si Messi celebra els gols amb Villa, sempre des d’un punt de vista subjectiu, pràcticament amb la bufanda del seu equip lligada al coll. Està bé informar de tot tipus de detalls, sempre i quan aquests no deixin de ser detalls. Però la polèmica i els rumors generen ingressos i qualsevol petit detall es magnifica, deixant pràcticament en un segon pla el que és l’esport en si.

És per això que no m’estranya que cada cop els clubs vulguin aïllar més els seus futbolistes dels mitjans de comunicació. Perquè a més a més, alguns pretenen fer la seva feina sense donar res a canvi (només cal recordar el rebombori de les ràdios per poder entrar als estadis). Primer et manipulen unes declaracions i després et demanen que els atenguis al finalitzar el partit. És cert que sense la premsa el futbol no seria un esport tan massiu. També és cert que molts jugadors/entrenadors/directius l’han utilitzat per netejar la seva imatge. Però els temps han canviat. Ara un futbolista per fer declaracions no necessita cap micròfon, sinó només un telèfon mòbil o un ordinador: fa un tuit o un comentari al Facebook i ja està. Els periodistes reclamen que es facin més rodes de premsa, quan realment el futbolista hi té poc a guanyar fent-la. El que digui pot tenir moltes repercussions negatives i ha d’anar amb peus de plom. D’aquí venen les seves respostes en forma de tòpic, més enllà que molts futbolistes tinguin una capacitat d’oratòria bastant limitada.

En clau Barça, els mitjans de comunicació no han d’oblidar que si bé Barça i premsa depenen l’un de l’altre com a conjunt, no és així a nivell individual. És a dir, el Barça podria viure sense Mundo Deportivo, però Mundo Deportivo no podria viure sense el Barça. El club té la paella pel mànec, i fins i tot té un canal de televisió propi (a part de TV3, vull dir) i una revista per fer-se difusió. Per tant, si el club no ofereix prou rodes de premsa, crec que el més raonable és acatar-ho. I després hi ha l’altra queixa per part dels professionals de la informació: “És que els jugadors ara només parlen després de rodar un anunci de la marca QUE ELS PAGA”. És clar, només faltaria. Però ells enlloc de boicotejar aquests actes en fan difusió i ajuden a cavar la seva pròpia tomba.

Mourinho sempre deia que el que més admirava d’Anglaterra era que els partits només duraven 90 minuts; amb prou feines hi havia prèvia o postpartit a nivell mediàtic. Deixant de banda que és una frase força hipòcrita tenint en compte com se serveix ell de la premsa, tenia tota la raó. Perquè ni tan sols hi ha diaris esportius allà; tenen revistes mensuals. No necessiten omplir 20 pàgines d’un sol club cada dia, i per tant no tenen la necessitat de treure notícies del no res.

Entenc perfectament que això és un negoci i que s’han de vendre com més exemplars millor. I si tot això té èxit és perquè a la gent ho compra. En aquest sentit, res a dir, però que no comptin amb mi a partir d’ara. Els 3 o 4 bons articles que hi ha cada dia a Mundo Deportivo o les escasses primícies que puguin tenir no em compensen el temps ni els diners invertits. Per estar informat tiraré de les pàgines web i de Twitter. I si alguna cosa m’ha d’arribar a casa, que siguin edicions com “Proyecto Panenka”, una revista que fuig de les polèmiques diàries i se centra, amb entrevistes i relats històrics, en aquest esport sense el qual la nostra vida no tindria cap mena de sentit.

Iniesta, l’exemple a seguir

Sóc totalment contrari als premis individuals en els esports col·lectius. Sobretot no m’agraden els que depenen d’una votació. Sovint els comitès no han observat bé tots els candidats abans de triar, els interessos econòmics són a l’ordre del dia, no es pot valorar igual un porter que un davanter, un jugador no funciona sense un equip darrere i el fet d’haver guanyat títols o no condiciona totalment la votació. Per més inri, l’altre dia vèiem com Xavi i Casillas eren guardonats amb el premi Príncep d’Astúries en una candidatura conjunta (sí, conjunta! I només ells dos!). Una farsa, vaja. Per altra banda, a la pregunta “si fundessis un club de futbol i tots els jugadors fossin molt dolents, però poguessis afegir-hi un jugador de primer nivell, amb quin et quedaries?”, jo sempre responc Messi. Però malgrat aquests dos aspectes que acabo d’exposar, crec que seria un error no aprofitar l’elecció d’Iniesta com a millor jugador d’Europa per fer-li un petit homenatge al Racó Blaugrana.

Fa molts anys Guardiola va dir que a ell el retiraria Xavi, però que Iniesta els retiraria a tots dos. De moment només s’ha complert part de la seva profecia, però encara es pot complir del tot. En qualsevol cas, Iniesta és infinitament millor amb Xavi al costat i viceversa. Seguint amb els elogis de Guardiola al jugador manxec, un dia va comentar que Iniesta, a part de ser un brillantíssim jugador, també era un exemple fora del camp perquè no porta pentinats estranys (tampoc té massa cabell), no llueix tatuatges, no té mai cap queixa,... Jo hi afegiria que intenta parlar en català i que és un tipus familiar i centrat: casat, amb una filla, amb les seves bodegues, etc (del seu oncle, però, millor no parlar-ne). Dins del camp, ja el coneixem tots: malgrat la seva lentitud, dribla com pocs, condueix la pilota com si la portés amb un stick d’hoquei, se sacrifica en defensa i fa jugar a la resta repartint passades per a tothom com si fossin gelats Kalise. Tot això fa que pugui actuar en moltes posicions: com a pivot, com a interior, com a mitjapunta i com a extrem. Un clar exemple de la seva qualitat el trobem a la final de Roma de 2009: molt bo has de ser perquè un entrenador, sabent que no pots xutar perquè corres el risc de lesionar-te de molta gravetat, et posi de titular en un partit d’aquesta magnitud. Aquell dia, Iniesta no només va jugar, sinó que va oferir un recital.

Parlant de xutar, el seu xut no és gran cosa. De fet, sovint sembla que prefereixi entrar amb la pilota als peus dins la porteria per estalviar-se el xut. Però fins i tot aquest defecte és capaç de suplir quan veu que té el partit a les seves botes, en els moments decisius. Sinó, que ho preguntin als aficionats del Chelsea o a qualsevol holandès.

Hi ha gent que diu que el seu afany per fugir del protagonisme l’ha perjudicat, perquè podria haver fet més anuncis i perquè se l’hagués tingut més en compte a l’hora d’entregar premis individuals. Però Iniesta acaba sent el centre d’atenció fins i tot sense voler-ho, en part, precisament per ser un campió humil. La dedicatòria a Jarque després de marcar en la final del Mundial del 2010 ho resumeix tot.

Per tot plegat, m’alegro que Iniesta pogués recollir un premi individual, perquè de motius en tenia de sobres. De fet, ni tan sols a la gala de la UEFA va deixar de ser qui és, un tipus correcte, amable, tímid i força inexpressiu (no pot dir el mateix CR7, que feia unes cares...). I un cop va tenir el trofeu a les mans, com no podia ser d’altra manera, es va recordar dels seus companys d’equip. Uns companys que, per nassos, han de ser molt bons per poder deixar Iniesta a la banqueta el dia que aquest havia de mostrar el premi a l’afició. I ell va acceptar la suplència molt professionalment, conscient que les rotacions de Tito Vilanova l’acabaran beneficiant, perquè és un jugador propens a patir lesions i el Barça el necessita, de la mateixa manera que ell necessita el Barça.

Ben aviat Sara Carbonero li preguntarà: “¿Te gustaría haber ganado el premio de la UEFA?” i ell respondrà: “Sí, me gustaría, de hecho lo gané yo...” i allargarà la resposta per dissimular l’error. Un cavaller dins i fora del camp.

La lliga de merda

És la llei de l’oferta i la demanda: qui més audiència genera és qui més ingressa. I aquests ingressos els equips els solen invertir en fitxatges. I aquests fitxatges solen donar uns resultats. I aquests resultats generen més audiència. I l’audiència genera ingressos... És un peix que es mossega la cua.

En aquest sentit, entenc que els equips més modestos de la Lliga espanyola es queixin, perquè si es manté aquesta dinàmica, la desigualtat entre els equips capdavanters i la resta serà cada cop més gran. Sempre hi ha qui diu que abans la Lliga no era sempre de Barça o Madrid, sinó que fins i tot la van aconseguir equips com la Reial Societat o el Deportivo, però hem de tenir present que aleshores va ser un miracle, perquè la desigualtat de pressupostos era també molt gran. Per altra banda, actualment, és molt difícil que les televisions acceptin repartir els diners d’una altra forma, ja que saben que Barça i Madrid seguiran dominant el panorama futbolístic. "Els dos grans" disposen d’uns recursos que els altres clubs no tindran mai, com són una massa de seguidors consolidada i estesa a l’estranger, patrimoni, equips en categories inferiors, etc.

Sevilla, Espanyol i companyia sembla que desitgin una Lliga sense Barça ni Madrid. Però han pensat què passaria si això succeís? La majoria de gent d’arreu del món segueix la Lliga espanyola atreta per aquests dos equips. Per tant, si actualment els equips modestos d’aquest campionat reben pocs diners per part de la televisió, sense els dos grans encara en rebrien menys. D’altra banda, no omplirien el seu estadi gairebé mai, perquè ara amb prou feines l’omplen quan juguen contra merengues o culers.

El projecte de la Lliga Europea de Clubs sona amb més força que mai i no em desagrada. Però no tinc clar que els clubs que tant es queixen actualment acceptessin no participar-hi. O és que Del Nido acceptaria que el seu Sevilla seguís participant en un mediocre campionat espanyol enlloc d’estar jugant contra els més grans d’Europa?

No sé quina és la millor solució, però en la meva opinió, deixar les coses com estan i mantenir la Lliga actual (“la lliga de merda” o “la lliga escocesa”, com l’anomenen alguns) segueix tenint sentit. Perquè al cap i a la fi, són 11 contra 11, i el líder pot tenir un mal dia i perdre contra el cuer. I lluitar per la salvació o per intentar entrar a Europa també té la seva gràcia, i ho sé perquè també sóc seguidor de l’Everton. A més, els equips grans també tenen problemes com són el virus FIFA, la sobrecàrrega de partits, la pressió de ser els favorits o el fet d’haver de pagar més diners per un jugador perquè el club venedor sap que està negociant amb un club potent.

A tot això cal afegir que l’arribada dels xeics pot canviar-ho tot. Un clar exemple és l’expectació que genera el Manchester City. Li ha costat alguns anys, però finalment s’està consolidant entre els grans del futbol anglès, quan fa escassos mesos quan dèiem “Manchester” tots ens referíem al United. També hem de tenir en compte que a vegades, més que diners, el que cal és un estil definit. O és que sóc l’únic que pensa que el Barça ‘B’, amb la plantilla de l’any passat, hagués pogut lluitar per Europa?

Curiosament, aquest tema ha sorgit després de la maneta del Barça al Villarreal i no després del 0-6 del Madrid al Saragossa, potser perquè Garrido en va parlar o perquè la premsa de Madrid ho ha generat. En qualsevol cas, el futbol espanyol té altres problemes igual de greus i molt més fàcils de solucionar, com que hi hagi jugadors que no cobren mentre el seu club es gasta diners que no té o que la Lliga comenci un dia i que s’aturi la setmana següent perquè juguen les seleccions.

Ibra(timo)vic

A falta de la confirmació, el Barça fitxarà al suec Zlatan Ibrahimovic. Abans que res, ja avanço que l'operació és una de les majors estafes que s’han vist al futbol després del fitxatge de Woodgate pel Madrid.
És un gran jugador però anem a analitzar per què l’hem fitxat:

-Eto’o és un perill pel vestuari.
-Villa és massa car.

Així doncs, Laporta i companyia, molt intel·ligents, han volgut unir les dues coses i fitxaran a:

-Una bomba de rellotgeria tan gran com Eto’o.
-Un jugador que costa Eto’o+cessió de Hleb+45 milions.

És que no veuen que amb els 45 milions aquests ja podíem fitxar el Villa, que està boig per venir, que és una garantia de gol, que coneix la Lliga, que parla castellà, que és amic de Xavi, Iniesta, Puyol,... i aleshores podíem vendre l’Eto’o per uns quants milions o quedar-nos-el.
L’única cosa positiva d’aquesta operació és que li donaríem el bielorruc del Hleb a l’Inter i ens el trauríem de sobre.

Recordo unes imatges de quan l’Inter va guanyar aquest últim scudetto: tothom aplaudint i animant a “Ibra” i ell passant de tot, buscant ser el pichichi i es va enfadar, en el partit de la celebració, amb l’afició i amb alguns dels seus companys. Ja us dic, Eto’o no és res al seu costat pel que fa al seu egocentrisme.

És per això que si se n’ha d’anar Eto’o perquè està boig, que no vingui Ibra. Això sí, si ve, segur que s’inflarà a marcar gols... igual que Eto’o. Ja sabeu, de concretar-se l'operació, el jugador es passaria a dir Ibra(timo)vic. El nom queda registrat pel Racó Blaugrana.