7.9.12

Iniesta, l’exemple a seguir

Sóc totalment contrari als premis individuals en els esports col·lectius. Sobretot no m’agraden els que depenen d’una votació. Sovint els comitès no han observat bé tots els candidats abans de triar, els interessos econòmics són a l’ordre del dia, no es pot valorar igual un porter que un davanter, un jugador no funciona sense un equip darrere i el fet d’haver guanyat títols o no condiciona totalment la votació. Per més inri, l’altre dia vèiem com Xavi i Casillas eren guardonats amb el premi Príncep d’Astúries en una candidatura conjunta (sí, conjunta! I només ells dos!). Una farsa, vaja. Per altra banda, a la pregunta “si fundessis un club de futbol i tots els jugadors fossin molt dolents, però poguessis afegir-hi un jugador de primer nivell, amb quin et quedaries?”, jo sempre responc Messi. Però malgrat aquests dos aspectes que acabo d’exposar, crec que seria un error no aprofitar l’elecció d’Iniesta com a millor jugador d’Europa per fer-li un petit homenatge al Racó Blaugrana.

Fa molts anys Guardiola va dir que a ell el retiraria Xavi, però que Iniesta els retiraria a tots dos. De moment només s’ha complert part de la seva profecia, però encara es pot complir del tot. En qualsevol cas, Iniesta és infinitament millor amb Xavi al costat i viceversa. Seguint amb els elogis de Guardiola al jugador manxec, un dia va comentar que Iniesta, a part de ser un brillantíssim jugador, també era un exemple fora del camp perquè no porta pentinats estranys (tampoc té massa cabell), no llueix tatuatges, no té mai cap queixa,... Jo hi afegiria que intenta parlar en català i que és un tipus familiar i centrat: casat, amb una filla, amb les seves bodegues, etc (del seu oncle, però, millor no parlar-ne). Dins del camp, ja el coneixem tots: malgrat la seva lentitud, dribla com pocs, condueix la pilota com si la portés amb un stick d’hoquei, se sacrifica en defensa i fa jugar a la resta repartint passades per a tothom com si fossin gelats Kalise. Tot això fa que pugui actuar en moltes posicions: com a pivot, com a interior, com a mitjapunta i com a extrem. Un clar exemple de la seva qualitat el trobem a la final de Roma de 2009: molt bo has de ser perquè un entrenador, sabent que no pots xutar perquè corres el risc de lesionar-te de molta gravetat, et posi de titular en un partit d’aquesta magnitud. Aquell dia, Iniesta no només va jugar, sinó que va oferir un recital.
Parlant de xutar, el seu xut no és gran cosa. De fet, sovint sembla que prefereixi entrar amb la pilota als peus dins la porteria per estalviar-se el xut. Però fins i tot aquest defecte és capaç de suplir quan veu que té el partit a les seves botes, en els moments decisius. Sinó, que ho preguntin als aficionats del Chelsea o a qualsevol holandès.

Hi ha gent que diu que el seu afany per fugir del protagonisme l’ha perjudicat, perquè podria haver fet més anuncis i perquè se l’hagués tingut més en compte a l’hora d’entregar premis individuals. Però Iniesta acaba sent el centre d’atenció fins i tot sense voler-ho, en part, precisament per ser un campió humil. La dedicatòria a Jarque després de marcar en la final del Mundial del 2010 ho resumeix tot.

Per tot plegat, m’alegro que Iniesta pogués recollir un premi individual, perquè de motius en tenia de sobres. De fet, ni tan sols a la gala de la UEFA va deixar de ser qui és, un tipus correcte, amable, tímid i força inexpressiu (no pot dir el mateix CR7, que feia unes cares...). I un cop va tenir el trofeu a les mans, com no podia ser d’altra manera, es va recordar dels seus companys d’equip. Uns companys que, per nassos, han de ser molt bons per poder deixar Iniesta a la banqueta el dia que aquest havia de mostrar el premi a l’afició. I ell va acceptar la suplència molt professionalment, conscient que les rotacions de Tito Vilanova l’acabaran beneficiant, perquè és un jugador propens a patir lesions i el Barça el necessita, de la mateixa manera que ell necessita el Barça.

Ben aviat Sara Carbonero li preguntarà: “¿Te gustaría haber ganado el premio de la UEFA?” i ell respondrà: “Sí, me gustaría, de hecho lo gané yo...” i allargarà la resposta per dissimular l’error. Un cavaller dins i fora del camp.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Els premis individuals són discutibles, però també són una manera de destacar jugadors que marquen una època. Aquests del Barça que els guanyen saben de sobres que són part d'un engranatge que funciona molt bé. Fent servir la metàfora que deies, Messi en un equip de patates no faria res, o no faria prou com per tirar l'equip endavant. Demostrat queda pel seu reiterat fracàs amb Argentina (no personal, però sí com a equip, tot i que ara tenen un blog un pèl millor) i amb el Barça quan juga per seguir marcant però l'envolten de suplents i nens del planter.

Ni Iniesta podria aixecar certs equips, però és cert que és un jugador que mereix reconeixemetn. La seva tècnica és endimoniada, i això ho podem preguntar a les cintura de qualsevol defensa que s'hagi enfrontat a ell algun cop. No fa massa gols, però quan els fa desengreixa un mal partit, i de vegades són gols de bandera. Juga i fa jugar. I sí, amb Xavi i Busquets al costat, millora moltíssim. Si hi és Messi també... bé, no cal dir res més.

Thiago i Rafinha hauran d'entrenar molt i molt si volem que el model continuï endavant...

Assumpta ha dit...

Quin bon article, Albert!! :-)) Bo dins si fora del camp!

Pel que fa a la candidatura conjunta Xavi-Casillas la trobo ridícula... i més ridícula encara quan no fa res van donar el premi a tota "la roja" conjuntament... Què passa? Que no hi ha medallistes olímpics, per exemple?

Noi, a veure si passes més sovint, que ja saps que jo no hi entenc massa de futbol (tan sols sóc una senzilla fanàtica) i aquí vinc a aprendre :-))