Un petit canvi frenaria el joc dur

Fa uns dies vaig estar parlant amb una persona que té un pes important dins la Federació Catalana de Futbol. És un amant del futbol sala, i em va fer veure que al futbol 11 li falta una regla molt important. Em va dir que tots els esports tenen una norma que no permet que els equips vagin en contra de l’esport que practiquen, excepte el futbol. A continuació n’exposo alguns exemples:

Al bàsquet has de llançar a cistella abans que passin 24 segons, de forma que no pots passar-te la pilota eternament sense deixar jugar al rival. I el mateix passa amb l’handbol, on els àrbitres poden xiular passiu si veuen que un equip perd el temps amb passades fàcils. Un altre exemple, i el més rellevant per entendre la resta de l’escrit, el trobem al futbol sala. En aquest esport, qui practica l’antifutbol cometent més faltes del compte, ha de pagar un car peatge: a partir de la sisena falta comesa en un sol període per un mateix equip, per cada falta més que faci, el seu rival tindrà un llançament sense barrera des de 10 metres (és el que abans es coneixia com a doble-penal).

De tot plegat, la conclusió que n’extreia la persona de qui us parlava al principi, és que la FIFA hauria d’imposar aquesta regla del futbol sala també al futbol gran. Per exemple, podrien fer que cada 10 faltes rebudes, l'equip que les rep tingui dret a un xut des del centre de la mitja lluna de l’àrea. D’aquesta manera, estils de joc bruts i durs com el que va practicar Holanda a la final del Mundial o com el que ha practicat Mourinho més d’una vegada, s’extingirien. Els equips es veurien forçats a no cometre faltes i per això el millor que podrien fer seria tenir la pilota. I per tenir la pilota optarien per tàctiques ofensives, fet que incrementaria el nombre d’equips practicants d’un futbol de toc. I els principals beneficiats de tot això seríem els aficionats al futbol. És així de senzill. El problema és que si algun dia aquesta proposta arriba a la FIFA, aquest organisme no la tindrà en compte.

Glòria, tragèdia i injustícia. 25 anys del millor Everton

Aquest mes fa 25 anys que l’Everton va fer un doblet històric. Amb una plantilla formada per jugadors com Ratcliffe, Reid, Sharp o Southall i dirigida pel gran Howard Kendall, els “toffees” van guanyar la Lliga per una àmplia diferència de punts i van guanyar la Recopa d’Europa per 3-1 a Rotterdam contra el Rapid de Viena (on hi jugaven Krankl i Panenka). Mesos més tard, per rematar la feina, van guanyar la Charity Shield (Supercopa) contra el Manchester United.

Així doncs, com a campió de Lliga, l’Everton tenia el dret de disputar la Copa d’Europa la temporada següent i, amb els grans jugadors dels quals disposava, era un dels màxims favorits per fer-se amb l’orelluda. No obstant, els seguidors de l’etern rival de la ciutat, el Liverpool, van impedir que l’equip de Kendall disputés aquella competició. I aquest és l’inici d’una història dramàtica:

La temporada 1984-85, quan l’Everton va fer el doblet, el Liverpool tenia també un gran equip, que va aconseguir arribar a la final de la Copa d’Europa. Aquesta es va disputar a Heysel (Brussel·les) i va enfrontar els “reds” amb la Juventus de Torí.

Cada afició va omplir la part de l’estadi que li corresponia, però algunes localitats estaven destinades al públic local i finalment van ser adquirides per aficionats d’ambdós equips, encara que aquests es van dividir igualment segons el club que representaven. Però quan quedava aproximadament una hora per l’inici del partit, uns quants hooligans del Liverpool van envair la zona on hi havia els tifosi turinesos que, davant el pànic, van intentar recular i dirigir-se cap a la sortida, provocant així una allau de gent que va causar una quarantena de morts i centenars de ferits.

Tot i aquest fet tan tràgic, el partit es va disputar igualment. El marcador final va ser d’1-0 favorable a la Juve amb gol de Platini, encara que del resultat ja pocs se’n recorden. Però el que no oblidaran mai els seguidors de l’Everton és que, arran de tot això, la UEFA va decidir que durant les 5 temporades següents, cap equip anglès podria disputar les competicions europees. Això significava que, per culpa dels brètols del Liverpool, el seu veí, que tenia moltes opcions de guanyar la Copa d’Europa de la temporada 1985-86, es va quedar sense jugar-la. Curiosament, la final d’aquesta edició la van disputar l’Steaua de Bucarest i el Barça, amb derrota blaugrana als penals.

Diuen que la sanció als equips britànics va ser per eradicar el hooliganisme en general, no només el del club d’Anfield, però aleshores el més just hagués estat que aquests equips haguessin disputat els partits a porta tancada i els seus aficionats no haguessin pogut comprar entrades pels desplaçaments, i punt. Malauradament, aquesta duríssima sanció va fer que la projecció del futbol anglès es frenés completament. Sort que avui en dia els equips anglesos tornen a ser al lloc que els correspon, encara que els campions no són els mateixos que en aquella època.

Malgrat totes aquestes desgràcies, aquest mes l’Everton està fent homenatges a aquell equip de mitjans dels anys 80, especialment avui, que és el dia que van guanyar la Lliga. A més, com podeu veure a la imatge de sobre, la samarreta que ha lluït l’equip durant tota la temporada està inspirada en la que van lluir els campions del doblet.

Per què sóc de l’Everton?

Sovint la gent em pregunta per quin estrany motiu sóc aficionat de l’Everton anglès. És una història una mica llarga d’explicar, així que l’explico aquí ara al meu bloc i qui la vulgui saber en un futur, només l’haurà de buscar i ja tindrà la resposta.

Tot va començar a la temporada 2004-05. El meu pare i el meu germà, molt aficionats als Beatles, van decidir que havíem de fer un viatge familiar a Liverpool per anar a veure la ciutat que va veure néixer els components d’aquest grup de música.
Tota la meva família és molt aficionada al futbol, així que un viatge al país on es va inventar aquest esport no seria res sense anar a veure un partit. Vam anar a Merseyside aprofitant el pont del desembre de 2004 i per aquelles dates el Liverpool FC (equip pel qual el meu pare sempre havia simpatitzat) jugava a fora. Per tant, si volíem veure un partit havia de ser a Goodison Park, estadi de l’Everton FC.

Aniríem a veure un Everton-Bolton un dissabte al migdia, que és a l’hora que sovint es juga allà a futbol.
Un autobús des d’on vam divisar Anfield ens va portar a l’estadi de l’Everton. De fet, els estadis de l’Everton i el del Liverpool només estan separats per un parc (Stanley Park).
Un cop allà, vam seure als nostres seients de fusta (més autèntics però més incòmodes) i ràpidament vam començar a sentir els càntics dels l’afició “toffee”. Finalment començà el partit. L’ambient era senzillament impressionant i el partit va ser molt emocionant.
Van quedar 3-2. El Bolton es va avançar en dues ocasions però l’Everton va aconseguir empatar a dos i finalment va marcar el tercer i definitiu gol, obra de Thomas Gravesen de falta (sí, aquell que va jugar al Madrid). El primer el va fer el mític Duncan Ferguson i el segon va ser en pròpia. A l’equip visitant hi jugava Iván Campo i ara no recordo si també va jugar Fernando Hierro(sí, aquests també van jugar al Madrid). En aquells temps Mikel Arteta (el que havia jugat al Barça B) encara no havia fitxat per l’Everton.

Aquell any l’Everton estava completant una bona temporada i tots els partits que van fer per la tele des d’aquest viatge els vaig seguir amb atenció. A poc a poc, vaig anar coneixent la història d’aquest equip i quan al final d’aquella lliga van quedar quarts per davant del Liverpool, vaig estar molt content. A partir d’aleshores he intentat no perdre’m cap partit d’aquest equip, encara que entre que pocs cops els televisen i que un no sempre disposa d’Internet, no n’he vist tants com hagués volgut.
S’ha de dir que el fet de ser de l’Everton m’ha permès seguir amb molta més atenció la Premier League que no pas si no seguís a cap equip.

Sovint hi ha gent que em pregunta com puc ser d’un equip desconegut i que no lluita per res. Jo els responc que em fa molta ràbia la gent que és del Barça només quan guanya. És molt fàcil ser d’aquests equips que aspiren a tot però un ha de ser d’un equip també en les derrotes. Quanta gent s’ha fet del Chelsea o el Manchester City en les últimes temporades? Quanta gent ha anat a Canaletes a celebrar el triplet sense haver vist un partit del Barça o ni tan sols haver-lo escoltat per la ràdio?
L’Everton ha guanyat 9 lligues però des del 1995 no guanya cap títol i cada cop ho té més difícil per tornar a guanyar lligues per la seva situació econòmica respecte els grans d’Anglaterra.

De fet, les diferències entre Barça i Everton són espectaculars. Pràcticament només s’assemblen en que els dos són equips de futbol. Mentre uns són reconeguts mundialment i juguen al primer toc, els altres viuen a l’ombra del Liverpool i acostumen a guanyar els partits amb jugades a pilota parada. Potser és per aquest motiu que m’agrada ser d’aquests dos equips; perquè són completament diferents.

Per cert, el lema “Nil Satis Nisi Optimum” significa que res no és prou bo si no és el millor i el de la foto (que no l’he fet jo) és John Lennon en una estàtua a “The Cavern”.

Prou d'aixecar títols a la llotja

Si comparem les dues últimes finals de la Champions jugades pel Barça veurem que a totes dues jugàvem contra un equip anglès, amb la samarreta blaugrana, en un estadi olímpic, fent un gran futbol, marcant dos gols,… i moltes altres coses en comú que li podríem trobar.

Però hi ha una diferència molt important: el moment d’aixecar la copa. A París Puyol va rebre “l’orelluda” al centre del camp, mentre que a Roma la va rebre a la llotja.
Per la televisió segurament no es nota però quan un es troba a l’estadi presenciant el partit, és molt més bonic veure com el teu capità aixeca la copa sobre la gespa, sobre una tarima on s’hi troba tot l’equip, que no pas veure com aixeca la copa des de la llotja, on tothom està dret i és més complicat veure com l’aixeca i, encara més, fer fotos d’aquest moment.

Sí, és veritat, també està bé veure com l’equip guanyador li fa el passadís al perdedor abans de pujar les escales que porten a la llotja, però se li pot fer igualment al centre del camp.

Ja sé que tots aquests polítics i gent important que van a la llotja i que no els hi agrada el futbol volen saludar els campions i sortir per la tele, però no es pot tenir tot. És molt més fàcil que Platini, el rei o el president de l’esdeveniment que sigui, baixi a la gespa i entregui el trofeu i les medalles des d’allà, des d’on tot l’estadi ho pot veure. Queda molt més bonic. Els fotògrafs dels diaris segur que em donen la raó.

No sé perquè ho van canviar, tot i que jo crec que va ser per pressions d’aquests polítics i directius de la llotja.