15.4.14

Gerard Deulofeu és màgic: apareix i desapareix

Gerard Deulofeu, amb només 19 anys, va decidir que la Segona Divisió espanyola li quedava petita. D’altra banda, al primer equip del Barça hi havia overbooking d’extrems. Marxar cedit semblava la solució més beneficiosa, i així ho va fer el noi de Riudarenes, malgrat saber que els jugadors que abandonen el club blaugrana en forma de cessió no solen tornar.

El seu destí va ser l’Everton, un club prou petit com per tenir-hi minuts i prou gran com perquè aquests minuts fossin de qualitat. A més, l’entrenava Robert Martínez, que va prometre cuidar-lo, fer-lo jugar almenys el 50% dels partits i adaptar-lo a la versió anglesa de la filosofia blaugrana, basada en tenir la possessió de la pilota.

A l’inici, els fans de l’Everton tenien tants problemes per pronunciar “Deulofeu” que li acabaven dient “that Barça kid” o simplement “Geri” o “Gerry”. El fet que l’encarregat d’estampar les samarretes a la botiga de l’Everton escrigués malament el seu cognom sobre el número 10 heretat de Drenthe, tampoc no hi va ajudar. Mentrestant, Deulofeu va marxar amb l’equip a la gira pels Estats Units. Va debutar en un amistós contra el Madrid i, al descans del partit següent, contra el València, va rebre el primer toc d’atenció de l’entrenador: li mancava sacrifici a l’hora de defensar.

“Come on Gerry lad”, va cridar més d’un des de la secció visitant de l’Emirates Stadium, veient que Deulofeu entrava al terreny de joc amb un 1-0 en contra. El jove català va trigar escassos minuts a marcar un golàs que situava l’empat al marcador i ho va celebrar fent la seva característica metralleta. Segons després, un munt de gent vestida de blau va començar a cantar una versió de ‘It’s magic - Pilot’, que deia “It’s magic, you knoooooow, Gerard Deulofeyooooohhh”. Per la il·lusió que va despertar el seu fitxatge, Deulofeu ha tingut els aficionats a la butxaca des del primer dia.

No obstant, el gol contra l’Arsenal va provocar elogis desmesurats cap a Deulofeu per part de la premsa barcelonina. Dic “desmesurats” perquè fins aleshores el jove català no havia fet res de l’altre món i un simple gol (d’acord, era un golàs al camp d’un gran equip) va servir d’excusa perquè ocupés portades i es digués que la temporada que ve tindria una plaça assegurada al Barça. El “boom Deulofeu” era precipitat.
En realitat, des del començament de la Premier League, la titularitat de Pienaar i Mirallas no va perillar en cap moment, perquè eren dos jugadors molt més fiables i consolidats. Deulofeu, que tenia ganes de menjar-se el món i que segurament no havia previst passar tant de temps a la banqueta, va saber ser pacient.
Robert Martínez l’encoratjava repetint de cara al públic que s’estava adaptant al futbol anglès molt ràpid i que no trigaria a tenir oportunitats. I certament, de mica en mica, Deulofeu va anar entrant en la dinàmica de les rotacions, disputant partits de copa i força trams finals dels partits de lliga, amb alguna titularitat espontània.
El gironí va jugar per la banda dreta de l’atac i a vegades també per l’esquerra, però les seves actuacions eren un pèl agredolces, més endavant veureu per què.

Malauradament, poc temps després del gol a l’Arsenal, Deulofeu va patir una lesió muscular que el va tenir fora dels terrenys de joc durant un parell de mesos. Va poder aprofitar per tornar a Barcelona i retrobar-se amb familiars i excompanys mentre es recuperava a les instal·lacions del Barça, però el seu progrés va patir una forta frenada en un moment decisiu.

Des que va retornar de la lesió, Deulofeu ha tingut més minuts i ha anat deixant pinzellades de la seva enorme classe. Electricitat, conducció en carrera, arrencada en estàtic i un potent xut. Sempre que el català rep la pilota s’intueix perill; té unes habilitats que el fan únic a l’hora de superar els defenses. Només Muniesa (Stoke) va saber aturar bé les seves envestides, perquè ja el coneixia des de feia temps.
No obstant, malgrat reunir totes aquestes característiques, Deulofeu no ha estat titular regularment, perquè encara és massa intermitent. Apareix, desapareix i torna a aparèixer amb molta facilitat. És el que té ser màgic. Ha de ser més constant. Té un físic capaç d’aguantar 90 minuts esprintant, però només sembla decidit a córrer en atac. També li falta decidir millor, triar l’alternativa més òptima, entendre més el joc.

En diverses ocasions passa molts minuts sense rebre ni una sola bola i, quan la rep, sembla voler compensar els “minuts d’absència” fent una jugada personal. Intenta l’1 contra 1 amb valentia davant els seus marcadors, però sol pecar d’algun dels següents errors:
1) Després de driblar diversos jugadors arriba a la línia de fons i, enlloc d’aixecar el cap i buscar la passada de la mort, xuta al primer pal, pràcticament sense mirar, i el porter gairebé sempre s’acabava apoderant de l’esfèrica.
2) Es crea posicions de xut, però no aprofita prou el seu bon cacau, perquè acaba xutant massa fluix o perquè vol fer un dribbling de més.
3) Perd moltes pilotes, de vegades fins i tot en tres jugades consecutives. Freqüentment té companys desmarcats a la vora però prefereix complicar-se la vida.  

Amb el temps ha anat entenent-se cada cop més amb els seus companys, buscant la paret amb algun d’ells o donant la pilota a un Seamus Coleman que està cansat de doblar-lo infructuosament per la banda. Això sí, el marge de millora segueix sent molt gran.

Pel que fa a les seves centrades, encara que llançant còrners es quedi curt massa sovint, aquestes poden arribar a ser molt tenses i precises. El problema el té més aviat en la passada en curt: no les falla per manca de tècnica, sinó per manca de concentració.

El que he mencionat fins ara són bàsicament les seves virtuts i els seus defectes a l’hora d’atacar, però el seu taló d’Aquil·les és la defensa. Entenc que en totes les categories del Barça, el fet de ser el millor de l’equip ha fet que tota la vida s’hagi permès el luxe de no defensar. Però a la Premier aquest luxe no se’l pot permetre ningú, i Deulofeu queda retratat cada cop que ha de dur a terme aquesta tasca. Gairebé sempre comet algun d’aquests errors:
-Perd la pilota i es queda quiet, lamentant la seva mala jugada.
-Perd la pilota (ell o algú del seu equip), fa un intent de persecució del rival, però de seguida se’n cansa i acaba fent el replegament caminant, com qui passeja per Sefton Park.
-L’Everton està tancat al seu camp per defensar una jugada i ell no té clar on s’ha de situar ni a qui ha de marcar.
-Hi ha una pilota dividida i no la lluita, ni per dalt ni per baix. Això es fa especialment notori quan la pilota va per l’aire: Deulofeu ni tan sols salta. Tot el que té de valent quan té la pilota als peus, ho té de poruc quan ha de lluitar una bola. 

Malgrat tot, tinc l’esperança que d’aquí un temps ho acabarà donant tot en el treball defensiu. Té un llarg camí per recórrer, però confio que algun dia només li mancarà corregir aspectes purament tàctics. De moment ja li hem vist fer més d’una falta tàctica, d’aquelles ben fetes per tallar el contraatac rival.

Què més ha de millorar Deulofeu?
Crec que ha d’entendre que només té 20 anys i que, per molt ambiciós que sigui i per moltes ganes que tingui de triomfar, encara ha de menjar moltes sopes. Possiblement Deulofeu esperava jugar molts més minuts, però ha d’entendre que no cada dia pot ser titular i que no cada dia que sigui titular jugarà els 90 minuts. En el seu dia Messi havia de veure com qui jugava era Giuly i no ell. Ludovic Giuly!!! Cada cosa al seu moment; ha de ser pacient.

Té prou nivell per jugar al Barça?
Jo crec que sí, però a hores d’ara no per ser-hi titular. No obstant, si millora tots els aspectes als quals he fet referència prèviament, no hi haurà qui l’aturi. Amb una davantera formada per Adama-Messi-Deulofeu, si els dos extrems maduren com cal, veurem un espectacle digne de la sèrie “Campeones: Oliver y Benji”.

On crec que hauria de jugar l’any que ve, aleshores?
Per seguir progressant, Deulofeu ha de jugar. Al Barça o on sigui. Per tant, si l’entrenador del Barça l’ha de desconvocar cada dos partits com ha passat amb Cuenca, Tello o Afellay aquest any, el millor és que segueixi cedit a l’Everton. En canvi, si l’entrenador del Barça està disposat a atorgar-li el rol de “primer recanvi”, potser el millor és que es quedi al Camp Nou i vagi entrant progressivament des de la banqueta.

Quin tipus de partits el beneficien?
El jove de Riudarenes pot ser útil per jugar qualsevol tipus de partits, només faltaria, però crec que pot ser especialment útil en aquells enfrontaments on el rival es tanca a la seva àrea, ja que el seu 1 contra 1 i el seu xut poden ser clau per fer caure les muralles adversàries. Per la seva velocitat i determinació quan té la pilota també és un jugador ideal per sortir al contraatac, tot i que això al Barça no es porta gaire.

Quin risc té que es quedi?
Més enllà de la falta de minuts, el que pot passar molt fàcilment és que el públic blaugrana el xiuli al cap de pocs dies. Els “tribunerus” del Camp Nou, que en són molts (potser fins i tot la majoria) i no seuen només a tribuna, no estan per tonteries. L’aficionat mitjà que assisteix a l’Estadi freqüentment jutja els jugadors més pel seu aspecte que per les seves actuacions. I els jugadors que desprenen una sensació de passotisme són sovint el blanc més fàcil per a les crítiques. Hi ha gent del Barça que no ha suportat mai Valdés senzillament perquè “és un quillo”, que troba que Pinto és dolent només perquè “on va amb aquestes trenes?” o que no va tenir cap problema amb que marxés Giovani Dos Santos perquè “aquest nen va de xulo”. Per altra banda, Rexach i Cesc segur que tenen comptats quants cops han estat xiulats per ser uns ganduls.
Per tant, em temo que el dia que arribi un noi rapat pels cantons, lluint unes canyelleres amb una bandera espanyola, que se sacrifica poc en defensa i que perd pilotes amb facilitat, tindrà tots els números de ser xiulat.

L’any d’Erasmus és a punt d’acabar i cal decidir el futur de Gerard Deulofeu. Passi el que passi, jugui on jugui, crec que ha de saber que en realitat el futur el té a les seves mans. Del seu esforç i de la seva mentalitat dependrà que acabi aixecant una Pilota d’Or o que acabi sent DeuBLUFeu. D’ell dependrà aparèixer constantment o desaparèixer per sempre. És el que té ser màgic.

1 comentari:

XeXu ha dit...

No seré jo qui et discuteixi, que ets tota una autoritat, i més encara parlant de l'Everton, no et podran acusar de no saber de què parles. Però a mi Deulofeu de moment no m'ha demostrat res. Reconec que no l'he vist a l'Everton, només imatges individuals, però el veig molt i molt verd. Precisament per aquests defectes que li trobes, que penso que són necessaris per jugar a primera divisió de qualsevol lliga que es mereixi aquest nom. De moment té tots els números de ser el rei dels juvenils, aquell que té més talent individual de tots, però de fer el cul ben gros a la banqueta amb els grans. Primera exigeix sacrifici, i més en un equip com el Barça. Ja s'ha vist darrerament com ens ha anat amb els jugadors a mig gas, o ni això, qualsevol equip ens pot guanyar. Però tenim l'exemple d'Iniesta, que és un gran talent, però se sacrifica en defensa, especialment, i destaco aquest adverbi, quan perd ell la pilota. Aquesta era una de les millors lliçons de Guardiola, i molts semblen haver-la oblidat, però no el manxec. Si Deulofeu no esmena les errades i peca d'individualista, no arribarà gaire lluny. Tot i que també Messi al principi era poc sacrificat i massa gana, i mira en què s'ha convertit. No dubto de la qualitat del xaval, però sí que dubto que n'hi hagi dos com Messi. Tant de bo m'equivoqui, però veig amb més opcions Rafinha que Deulofeu. Tot dependrà de qui entreni l'any que ve, però em temo molt que en cap cas Deulofeu serà el jugador número 12. Davant d'un mal resultat que cal revertir, amb Messi, Neymar i Iniesta al camp, què prefereixes, treure més figuretes a veure si alguna resol, o posar-hi algú que es mengi el contrari com Pedro o Alexis i que aporti lluita i entrega en favor dels que han d'acabar resolent? Jo crec que aquests jugadors són necessaris (més Pedro que Alexis), aporten coses que Deulofeu no aportarà mai. Això sí, si assegura uns mínims, també pot aportar coses que els altres dos no ensumaran mai, és clar. Ha de demostrar moltes coses, la competència, encara que en hores baixes, serà molt dura, i com tu dius, no es pot passar anys a la banqueta si volem que en un futur sigui un jugador decisiu.