Història dels Mundials. Capítol 11: Argentina 1978

Després d’haver-ho intentat en diverses ocasions sense èxit, aquest cop Argentina sí que va poder organitzar un Mundial, el de 1978. Malauradament, quan aquest país ja havia estat designat amfitrió, el poder argentí va passar a mans d’una dictadura militar. Tot i això, la FIFA, després d’una inspecció, va decidir que aquest fet no afectaria al futbol. I la veritat és que el futbol no es va veure massa afectat per la dictadura, però aquest esport va servir per amagar al món les atrocitats que es cometien diàriament en aquest país sud-americà. Per això no és d’estranyar que alguns jugadors argentins contraris a la dictadura de Videla optessin per no jugar amb la seva selecció.

Parlant ja d’aspectes més esportius, aquesta Copa del Món la van disputar 10 seleccions europees i 4 americanes, a més de Tunísia i Iran. El torneig es va organitzar en dues fases: en la primera hi havia 4 grups de 4 equips i és on va caure eliminada la selecció espanyola, que feia molts anys que no disputava aquest campionat. En la segona ronda hi havia 2 grups de 4 equips. El primer classificat de cada grup de la segona ronda, accedia directament a la final.

Inexplicablement, Menotti, el seleccionador argentí, va decidir no convocar a Maradona, al·legant que no tenia l’experiència necessària per jugar un torneig tan important. Potser va ser aquest fet el que va provocar que Argentina estigués a punt de quedar eliminada a la segona ronda, però sospitosament va marcar més dels quatre gols que necessitava fer contra Perú per accedir a la final en detriment de Brasil. Hi ha qui diu que tant el govern peruà com els jugadors d’aquest país van acceptar suborns a canvi de deixar-se vèncer per la diferència necessària.

Holanda, aquest cop sense Cruyff, va tornar a arribar a la final per segon cop consecutiu, però igual que en l’anterior torneig, els amfitrions es van imposar en el darrer partit. Argentina va guanyar per 3-1 a la pròrroga. El triomf argentí va ser considerat com una victòria pels militars i com una espurna d’ alegria enmig de tota la misèria per a la majoria de la població. Cal destacar que abans d’aquest partit els jugadors holandesos es van reunir amb les “Madres de Plaza de Mayo” com a símbol d’oposició a la dictadura.

El màxim golejador del campionat va ser Mario Kémpes, tot i que molts rumors afirmen que els jugadors argentins, especialment els davanters, es van dopar per guanyar aquest trofeu.

Un dels fets més anecdòtics és que la selecció francesa va haver de lluir, en un partit contra Hongria, l’uniforme del CA Kimberley (club argentí que anava vestit amb ratlles verdes i grogues). La causa és que la FIFA va dir als hongaresos que per motius televisius havien de portar la samarreta suplent i els francesos, pensant-se que havien de ser ells els qui havien de canviar d’uniforme, van fer el mateix. I ambdós equips es van presentar a l’estadi amb uniformes blancs.

També és important saber que el disseny de la Tango, la pilota d’aquest Mundial, es va convertir en un referent de cara a les següents edicions d’aquesta competició.

Glòria, tragèdia i injustícia. 25 anys del millor Everton

Aquest mes fa 25 anys que l’Everton va fer un doblet històric. Amb una plantilla formada per jugadors com Ratcliffe, Reid, Sharp o Southall i dirigida pel gran Howard Kendall, els “toffees” van guanyar la Lliga per una àmplia diferència de punts i van guanyar la Recopa d’Europa per 3-1 a Rotterdam contra el Rapid de Viena (on hi jugaven Krankl i Panenka). Mesos més tard, per rematar la feina, van guanyar la Charity Shield (Supercopa) contra el Manchester United.

Així doncs, com a campió de Lliga, l’Everton tenia el dret de disputar la Copa d’Europa la temporada següent i, amb els grans jugadors dels quals disposava, era un dels màxims favorits per fer-se amb l’orelluda. No obstant, els seguidors de l’etern rival de la ciutat, el Liverpool, van impedir que l’equip de Kendall disputés aquella competició. I aquest és l’inici d’una història dramàtica:

La temporada 1984-85, quan l’Everton va fer el doblet, el Liverpool tenia també un gran equip, que va aconseguir arribar a la final de la Copa d’Europa. Aquesta es va disputar a Heysel (Brussel·les) i va enfrontar els “reds” amb la Juventus de Torí.

Cada afició va omplir la part de l’estadi que li corresponia, però algunes localitats estaven destinades al públic local i finalment van ser adquirides per aficionats d’ambdós equips, encara que aquests es van dividir igualment segons el club que representaven. Però quan quedava aproximadament una hora per l’inici del partit, uns quants hooligans del Liverpool van envair la zona on hi havia els tifosi turinesos que, davant el pànic, van intentar recular i dirigir-se cap a la sortida, provocant així una allau de gent que va causar una quarantena de morts i centenars de ferits.

Tot i aquest fet tan tràgic, el partit es va disputar igualment. El marcador final va ser d’1-0 favorable a la Juve amb gol de Platini, encara que del resultat ja pocs se’n recorden. Però el que no oblidaran mai els seguidors de l’Everton és que, arran de tot això, la UEFA va decidir que durant les 5 temporades següents, cap equip anglès podria disputar les competicions europees. Això significava que, per culpa dels brètols del Liverpool, el seu veí, que tenia moltes opcions de guanyar la Copa d’Europa de la temporada 1985-86, es va quedar sense jugar-la. Curiosament, la final d’aquesta edició la van disputar l’Steaua de Bucarest i el Barça, amb derrota blaugrana als penals.

Diuen que la sanció als equips britànics va ser per eradicar el hooliganisme en general, no només el del club d’Anfield, però aleshores el més just hagués estat que aquests equips haguessin disputat els partits a porta tancada i els seus aficionats no haguessin pogut comprar entrades pels desplaçaments, i punt. Malauradament, aquesta duríssima sanció va fer que la projecció del futbol anglès es frenés completament. Sort que avui en dia els equips anglesos tornen a ser al lloc que els correspon, encara que els campions no són els mateixos que en aquella època.

Malgrat totes aquestes desgràcies, aquest mes l’Everton està fent homenatges a aquell equip de mitjans dels anys 80, especialment avui, que és el dia que van guanyar la Lliga. A més, com podeu veure a la imatge de sobre, la samarreta que ha lluït l’equip durant tota la temporada està inspirada en la que van lluir els campions del doblet.

Història dels Mundials. Capítol 10: Alemanya 1974

Quan feia poc que Joâo Havelange havia estat escollit president de la FIFA, es va disputar a l’Alemanya Federal la desena edició de la Copa del Món, per la qual Espanya tampoc no es va classificar.

Austràlia es va convertir en el primer país d’Oceania en participar en un Mundial, mentre Haití el disputaria per primera i última vegada. Zaire va ser l’únic país africà del torneig.

La selecció de Zaire va perdre tots els partits, però sempre serà recordada perquè a les seves files hi havia Ilunga Mwepu. Aquest jugador és conegut perquè durant un partit contra Brasil, en una falta en contra, quan l’àrbitre va xiular perquè s’efectués el llançament, Mwepu va sortir corrent de la barrera defensiva per enviar la pilota ben lluny. Segur que ningú no li havia explicat amb detall les regles del futbol. Aquí en teniu el vídeo.

No obstant, el més curiós d’aquesta Copa del Món va ser que l’Alemanya Oriental i la Federal van anar a parar al mateix grup (potser ho van fer expressament) i, en el partit que els va enfrontar, va guanyar el país controlat per la URSS. Malgrat tot, va ser l’equip de Müller i Beckenbauer (Alemanya Federal) el que es va classificar per la final.

En aquest últim partit del torneig, els amfitrions es van enfrontar a l’Holanda de Cruyff. La selecció holandesa va practicar durant tot el campionat un “futbol total”, on els defensors atacaven i els atacants defensaven. Era una desorganització organitzada més coneguda com La taronja mecànica i el seu joc brillant va permetre als neerlandesos arribar a la final havent encaixat només un gol, que a sobre va ser en pròpia porta.

A la final els holandesos es van avançar en el marcador amb un gol de Neeskens, però els amfitrions van aconseguir remuntar i es van fer amb el trofeu després de vèncer per 2-1. Polònia i Brasil van ser els altres semifinalistes.

Finalment, cal destacar que en aquest Mundial va haver-hi un canvi de trofeu, de manera que la Copa Jules Rimet va ser substituïda pel guardó que hi ha actualment.

Història dels Mundials. Capítol 8: Anglaterra 1966

Avui, dia d’obrir regals nadalencs, us parlaré del regal que li va fer la FIFA a la selecció d'Anglaterra l'any 1966.
Pel que es pot llegir d’aquesta edició de la Copa del Món, tot estava planejat perquè la guanyés la selecció amfitriona. No només tenien arbitratges favorables com el de quarts de final contra Argentina, sinó que el calendari també estava pensat perquè els anglesos tinguessin més dies de descans que la resta i perquè aquests juguessin sempre a prop de Londres.
Resumint, aquest Mundial va ser pels anglesos un camí de roses com les que porten els seus jugadors de rugby cosides al pit.

Vist això, no és d’estranyar que el conjunt britànic accedís a la final del campionat, on s’enfrontaria amb Alemanya, que també havia arribat fins allà de forma dubtosa tot i tenir un dels millors equips.

El resultat d’aquest partit, disputat a Wembley, va ser de 2-2 i, a la pròrroga, els britànics es van posar per davant amb un gol fantasma que no hauria d’haver pujat al marcador. Aquest gol el va fer Hurst, igual que el quart, i d’aquesta manera es va convertir en el màxim golejador en una final a l’haver anotat un hat-trick.
Aquest és l’únic Mundial que ha aconseguit la selecció dels tres lleons en la seva història.

Una altra mostra que l’organització del torneig no era gens justa és que Brasil, que era la favorita per haver aconseguit els dos últims campionats, va anar a parar casualment al “grup de la mort” i va quedar eliminada a la fase de grups amb arbitratges clarament contraris.

Qui tampoc no va passar de la primera ronda va ser Itàlia, que va quedar sorprenentment eliminada a mans de Corea del Nord. Els asiàtics ja tenien els bitllets de tornada reservats i els van haver de cancel·lar perquè la seva estada a Anglaterra s’allargaria fins els quarts de final.

Per primera vegada, una edició de la Copa del Món va disposar d’una mascota (un lleó en aquest cas). Una altra curiositat és que la Copa Jules Rimet, el trofeu del torneig, va ser robada d’una exposició de Londres i no va ser recuperada fins que un gos va trobar-la en un jardí dels afores de la capital del Regne Unit.

P.D. Hi havia millors fotografies per encapçalar aquest escrit, però em feia més gràcia posar-ne una del partit entre Portugal i Brasil que es va jugar a l’estadi de l’Everton, Goodison Park. El que remata de cap en la imatge és el portugués Eusebio, màxim golejador del torneig.

Bon Nadal a tothom!

Història dels Mundials. Capítol 7: Xile 1962

L’edició de 1962 de la Copa del Món, disputada a Xile, només va comptar amb la participació de països europeus i sud-americans malgrat l’enorme quantitat de països que van disputar-ne les fases de classificació.

Aquest seria l’últim Mundial on un jugador que hagués participat amb una selecció podria fer-ho amb una altra. I és que en aquells temps s’estaven “fitxant” a molts jugadors d’altres nacionalitats (coneguts com a oriünds) i la FIFA va haver d’intervenir-hi.
De fet, la premsa xilena va batejar la selecció espanyola com “l’ONU” perquè tenia quatre jugadors que no eren espanyols.

El torneig va estar marcat per la duresa dels partits i pel gran nombre de lesionats. L’enfrontament entre Xile i Itàlia n’és un clar exemple.

El títol se’l va adjudicar Brasil una altra vegada. Aquest cop, però, sense Pelé, que es va lesionar al segon partit de la primera fase. El país amfitrió i Iugoslàvia van ser els semifinalistes.

A la final Brasil va vèncer per 3 gols a 1 a Txecoslovàquia, on el porter europeu no va tenir una bona actuació.

Fins poc temps abans de la final no es va saber si el brasiler Garrincha, màxim golejador del torneig juntament amb 5 jugadors més, podria disputar-la perquè havia estat expulsat en l’últim partit, però finalment va ser perdonat.

I poca cosa més va donar de si aquesta edició del Mundial, a part que el brasiler Vavá va convertir-se en el primer jugador en marcar en dues finals consecutives.

Història dels Mundials. Capítol 6: Suècia 1958

El país que més Copes del Món suma actualment, Brasil, va aconseguir el seu primer títol en aquesta edició disputada al nord d’Europa.
Va ser el primer Mundial on el vencedor era d'un país que no fos del continent on es disputava el torneig. De fet, només Brasil ha aconseguit fer això, però ha assolit aquest objectiu en dues ocasions: a Suècia el 1958 (en parlaré ara) i a Corea i Japó l’any 2002.

Argentina tornava a participar en un Mundial després de més de 30 anys sense fer-ho, però va ser eliminada a la primera de canvi i va ser molt criticada al tornar a la seva terra per part de l’afició i els periodistes.

Cal destacar que Anglaterra no va passar de la lligueta inicial, en perdre el partit de desempat contra la URSS, però s’ha de dir que els anglesos no van poder comptar amb moltes de les seves grans estrelles, desaparegudes en l’accident d’avió que van patir els jugadors del Manchester United sortint de Munic.

Pel que fa a la selecció d’Irlanda del Nord, va estar a punt de no disputar aquest torneig perquè no volien jugar els diumenges degut a que la seva religió ho prohibia, però al final van decidir que aquesta “prohibició” només s’aplicava al seu país i no a Suècia.

Però com ja he dit al començament, aquest va ser el Mundial de la “canarinha”. Després d’un inici no prou bo, els pesos pesats del vestuari van amenaçar a l’entrenador perquè posés als dos jugadors de color que hi havia a la banqueta.
Un era, a priori, massa jove per poder triomfar en aquell equip (tenia 17 anys), mentre que l’altre era un jugador amb una personalitat molt especial (no destacava per la seva intel·ligència) i un físic impropi d’un futbolista. Es tractava de Pelé i Garrincha, respectivament.
Gràcies a ells, aquesta selecció va practicar un grandíssim futbol i això el va portar a la consecució del desitjat trofeu.
Com a curiositat, es veu que Pelé va lluir el dorsal 10 per casualitat, ja que ho va decidir un dirigent de la FIFA perquè els brasilers s’havien oblidat d’assignar els dorsals, i hi ha qui diu que és des d’aleshores que aquest dorsal el porten els cracks.
També corren els rumors que Garrincha es va comprar una ràdio però la va regalar a un metge del seu equip perquè només s’hi escoltava gent parlant en suec...

Brasil i Suècia van deixar a les semifinals a França i a l’Alemanya Federal i, a la final, els sud-americans es van imposar als amfitrions per 5-2.

El màxim golejador d’aquest torneig va ser el francès Just Fontaine, amb 13 gols.

Els partits no van atraure especialment a l’afició sueca i la presència de públic va ser més aviat baixa, però els nombrosos estadis dels quals disposava aquest país i la seva bona situació política i econòmica la van portar a organitzar aquesta edició del torneig.