Història dels Mundials. Capítol 7: Xile 1962

L’edició de 1962 de la Copa del Món, disputada a Xile, només va comptar amb la participació de països europeus i sud-americans malgrat l’enorme quantitat de països que van disputar-ne les fases de classificació.

Aquest seria l’últim Mundial on un jugador que hagués participat amb una selecció podria fer-ho amb una altra. I és que en aquells temps s’estaven “fitxant” a molts jugadors d’altres nacionalitats (coneguts com a oriünds) i la FIFA va haver d’intervenir-hi.
De fet, la premsa xilena va batejar la selecció espanyola com “l’ONU” perquè tenia quatre jugadors que no eren espanyols.

El torneig va estar marcat per la duresa dels partits i pel gran nombre de lesionats. L’enfrontament entre Xile i Itàlia n’és un clar exemple.

El títol se’l va adjudicar Brasil una altra vegada. Aquest cop, però, sense Pelé, que es va lesionar al segon partit de la primera fase. El país amfitrió i Iugoslàvia van ser els semifinalistes.

A la final Brasil va vèncer per 3 gols a 1 a Txecoslovàquia, on el porter europeu no va tenir una bona actuació.

Fins poc temps abans de la final no es va saber si el brasiler Garrincha, màxim golejador del torneig juntament amb 5 jugadors més, podria disputar-la perquè havia estat expulsat en l’últim partit, però finalment va ser perdonat.

I poca cosa més va donar de si aquesta edició del Mundial, a part que el brasiler Vavá va convertir-se en el primer jugador en marcar en dues finals consecutives.

Història dels Mundials. Capítol 6: Suècia 1958

El país que més Copes del Món suma actualment, Brasil, va aconseguir el seu primer títol en aquesta edició disputada al nord d’Europa.
Va ser el primer Mundial on el vencedor era d'un país que no fos del continent on es disputava el torneig. De fet, només Brasil ha aconseguit fer això, però ha assolit aquest objectiu en dues ocasions: a Suècia el 1958 (en parlaré ara) i a Corea i Japó l’any 2002.

Argentina tornava a participar en un Mundial després de més de 30 anys sense fer-ho, però va ser eliminada a la primera de canvi i va ser molt criticada al tornar a la seva terra per part de l’afició i els periodistes.

Cal destacar que Anglaterra no va passar de la lligueta inicial, en perdre el partit de desempat contra la URSS, però s’ha de dir que els anglesos no van poder comptar amb moltes de les seves grans estrelles, desaparegudes en l’accident d’avió que van patir els jugadors del Manchester United sortint de Munic.

Pel que fa a la selecció d’Irlanda del Nord, va estar a punt de no disputar aquest torneig perquè no volien jugar els diumenges degut a que la seva religió ho prohibia, però al final van decidir que aquesta “prohibició” només s’aplicava al seu país i no a Suècia.

Però com ja he dit al començament, aquest va ser el Mundial de la “canarinha”. Després d’un inici no prou bo, els pesos pesats del vestuari van amenaçar a l’entrenador perquè posés als dos jugadors de color que hi havia a la banqueta.
Un era, a priori, massa jove per poder triomfar en aquell equip (tenia 17 anys), mentre que l’altre era un jugador amb una personalitat molt especial (no destacava per la seva intel·ligència) i un físic impropi d’un futbolista. Es tractava de Pelé i Garrincha, respectivament.
Gràcies a ells, aquesta selecció va practicar un grandíssim futbol i això el va portar a la consecució del desitjat trofeu.
Com a curiositat, es veu que Pelé va lluir el dorsal 10 per casualitat, ja que ho va decidir un dirigent de la FIFA perquè els brasilers s’havien oblidat d’assignar els dorsals, i hi ha qui diu que és des d’aleshores que aquest dorsal el porten els cracks.
També corren els rumors que Garrincha es va comprar una ràdio però la va regalar a un metge del seu equip perquè només s’hi escoltava gent parlant en suec...

Brasil i Suècia van deixar a les semifinals a França i a l’Alemanya Federal i, a la final, els sud-americans es van imposar als amfitrions per 5-2.

El màxim golejador d’aquest torneig va ser el francès Just Fontaine, amb 13 gols.

Els partits no van atraure especialment a l’afició sueca i la presència de públic va ser més aviat baixa, però els nombrosos estadis dels quals disposava aquest país i la seva bona situació política i econòmica la van portar a organitzar aquesta edició del torneig.

Per què sóc de l’Everton?

Sovint la gent em pregunta per quin estrany motiu sóc aficionat de l’Everton anglès. És una història una mica llarga d’explicar, així que l’explico aquí ara al meu bloc i qui la vulgui saber en un futur, només l’haurà de buscar i ja tindrà la resposta.

Tot va començar a la temporada 2004-05. El meu pare i el meu germà, molt aficionats als Beatles, van decidir que havíem de fer un viatge familiar a Liverpool per anar a veure la ciutat que va veure néixer els components d’aquest grup de música.
Tota la meva família és molt aficionada al futbol, així que un viatge al país on es va inventar aquest esport no seria res sense anar a veure un partit. Vam anar a Merseyside aprofitant el pont del desembre de 2004 i per aquelles dates el Liverpool FC (equip pel qual el meu pare sempre havia simpatitzat) jugava a fora. Per tant, si volíem veure un partit havia de ser a Goodison Park, estadi de l’Everton FC.

Aniríem a veure un Everton-Bolton un dissabte al migdia, que és a l’hora que sovint es juga allà a futbol.
Un autobús des d’on vam divisar Anfield ens va portar a l’estadi de l’Everton. De fet, els estadis de l’Everton i el del Liverpool només estan separats per un parc (Stanley Park).
Un cop allà, vam seure als nostres seients de fusta (més autèntics però més incòmodes) i ràpidament vam començar a sentir els càntics dels l’afició “toffee”. Finalment començà el partit. L’ambient era senzillament impressionant i el partit va ser molt emocionant.
Van quedar 3-2. El Bolton es va avançar en dues ocasions però l’Everton va aconseguir empatar a dos i finalment va marcar el tercer i definitiu gol, obra de Thomas Gravesen de falta (sí, aquell que va jugar al Madrid). El primer el va fer el mític Duncan Ferguson i el segon va ser en pròpia. A l’equip visitant hi jugava Iván Campo i ara no recordo si també va jugar Fernando Hierro(sí, aquests també van jugar al Madrid). En aquells temps Mikel Arteta (el que havia jugat al Barça B) encara no havia fitxat per l’Everton.

Aquell any l’Everton estava completant una bona temporada i tots els partits que van fer per la tele des d’aquest viatge els vaig seguir amb atenció. A poc a poc, vaig anar coneixent la història d’aquest equip i quan al final d’aquella lliga van quedar quarts per davant del Liverpool, vaig estar molt content. A partir d’aleshores he intentat no perdre’m cap partit d’aquest equip, encara que entre que pocs cops els televisen i que un no sempre disposa d’Internet, no n’he vist tants com hagués volgut.
S’ha de dir que el fet de ser de l’Everton m’ha permès seguir amb molta més atenció la Premier League que no pas si no seguís a cap equip.

Sovint hi ha gent que em pregunta com puc ser d’un equip desconegut i que no lluita per res. Jo els responc que em fa molta ràbia la gent que és del Barça només quan guanya. És molt fàcil ser d’aquests equips que aspiren a tot però un ha de ser d’un equip també en les derrotes. Quanta gent s’ha fet del Chelsea o el Manchester City en les últimes temporades? Quanta gent ha anat a Canaletes a celebrar el triplet sense haver vist un partit del Barça o ni tan sols haver-lo escoltat per la ràdio?
L’Everton ha guanyat 9 lligues però des del 1995 no guanya cap títol i cada cop ho té més difícil per tornar a guanyar lligues per la seva situació econòmica respecte els grans d’Anglaterra.

De fet, les diferències entre Barça i Everton són espectaculars. Pràcticament només s’assemblen en que els dos són equips de futbol. Mentre uns són reconeguts mundialment i juguen al primer toc, els altres viuen a l’ombra del Liverpool i acostumen a guanyar els partits amb jugades a pilota parada. Potser és per aquest motiu que m’agrada ser d’aquests dos equips; perquè són completament diferents.

Per cert, el lema “Nil Satis Nisi Optimum” significa que res no és prou bo si no és el millor i el de la foto (que no l’he fet jo) és John Lennon en una estàtua a “The Cavern”.

Història dels Mundials. Capítol 5: Suïssa 1954

El fet que Suïssa no patís els efectes econòmics de la postguerra i que la seu de la FIFA es trobés allà, va portar aquest petit país a organitzar l’edició de 1954.

Per primer cop van participar en un Mundial països asiàtics; Corea del Sud i Turquia, mentre que Argentina es va tornar a negar a participar-hi.
Espanya va quedar fora d’aquest Mundial perquè després d’empatar en una eliminatòria prèvia amb Turquia, es va jugar un partit de desempat a camp neutral on també es va empatar i com que no hi havia penals, es va fer un sorteig en el que van guanyar els turcs. S’ha de dir que la FIFA va enviar un comunicat just abans del partit de desempat que deia que Kubala no podia jugar amb Espanya.

El torneig es va organitzar d’una manera un pèl peculiar i més que dubtosa, ja que es van escollir a dit uns caps de sèrie que no es podien enfrontar entre ells en els grupets inicials.
Brasil va lluir per primera vegada la samarreta groga, que va substituir la blanca per la mala sort que els havia portat en l’últim Mundial.
Aquesta va ser la primera Copa del Món que es va poder veure en directe per televisió.
Cal destacar una batalla campal que es va produir entre els jugadors hungaresos i els brasilers en un partit disputat entre ambdues seleccions a quarts de final.

En el partit entre els amfitrions i Àustria es va produir el resultat amb més gols de tots els Mundials (7-5 favorable als austríacs) i aquest torneig va tenir una mitjana de 5,38 gols per partit, que també és el rècord.

Alemanya (la Federal) i Hongria van disputar dos partits entre ells (primer a la lligueta i després a la final) i en el primer partit els alemanys van jugar amb els suplents per perdre i així evitar trobar-se amb cap rival sud-americà en les següents rondes.
A la final la selecció alemanya va superar a l’hongaresa (que era la que millor jugava) per 3-2 en un partit molt igualat i amb un arbitratge suposadament favorable als campions. Puskas, jugador hongarès que va militar al Madrid, va acusar els jugadors rivals d’haver-se dopat.
El màxim golejador d’aquesta edició del Mundial va ser, amb 11 gols, Sandor Kocsis, ex-jugador del Barça. Els altres dos semifinalistes van ser Àustia i Uruguai.

Si voleu saber-ne més, hi ha una pel·lícula que reflecteix força bé com van viure els jugadors alemanys la victòria en aquest Mundial. Es diu “Das Wundern von Bern” (el miracle de Berna). Si no ho recordo malament, a la pel·lícula expliquen que Adi Dassler (creador d’Adidas) va fer estrenar als jugadors alemanys en aquest torneig les seves botes amb tacs de posar i treure, de manera que si plovia no relliscaven perquè es posaven els tacs de mullat.

Ibra(timo)vic

A falta de la confirmació, el Barça fitxarà al suec Zlatan Ibrahimovic. Abans que res, ja avanço que l'operació és una de les majors estafes que s’han vist al futbol després del fitxatge de Woodgate pel Madrid.
És un gran jugador però anem a analitzar per què l’hem fitxat:

-Eto’o és un perill pel vestuari.
-Villa és massa car.

Així doncs, Laporta i companyia, molt intel·ligents, han volgut unir les dues coses i fitxaran a:

-Una bomba de rellotgeria tan gran com Eto’o.
-Un jugador que costa Eto’o+cessió de Hleb+45 milions.

És que no veuen que amb els 45 milions aquests ja podíem fitxar el Villa, que està boig per venir, que és una garantia de gol, que coneix la Lliga, que parla castellà, que és amic de Xavi, Iniesta, Puyol,... i aleshores podíem vendre l’Eto’o per uns quants milions o quedar-nos-el.
L’única cosa positiva d’aquesta operació és que li donaríem el bielorruc del Hleb a l’Inter i ens el trauríem de sobre.

Recordo unes imatges de quan l’Inter va guanyar aquest últim scudetto: tothom aplaudint i animant a “Ibra” i ell passant de tot, buscant ser el pichichi i es va enfadar, en el partit de la celebració, amb l’afició i amb alguns dels seus companys. Ja us dic, Eto’o no és res al seu costat pel que fa al seu egocentrisme.

És per això que si se n’ha d’anar Eto’o perquè està boig, que no vingui Ibra. Això sí, si ve, segur que s’inflarà a marcar gols... igual que Eto’o. Ja sabeu, de concretar-se l'operació, el jugador es passaria a dir Ibra(timo)vic. El nom queda registrat pel Racó Blaugrana.

Història dels Mundials. Capítol 4: Brasil 1950

Si ens fixem en els anys dels Mundials veiem que entre 1938 i 1950 no hi ha cap torneig. Això és degut a l’esclat de la 2a Guerra Mundial.
Aquest cop el format va variar: es formarien quatre grups de quatre equips i jugarien només un cop entre els del mateix grup però al final només van acabar havent-hi 13 equips, que es van dividir igualment en quatre grups...
El campió de cada grup va entrar dins d’una lligueta, on el que aconseguís més punts en sortiria vencedor.
Aquesta lligueta la van disputar Brasil, Uruguai, Espanya i Suècia.
A l’últim partit, Brasil en tenia prou amb empatar per ser campiona. Tothom donava per feta la victòria local i ja estava tot preparat per celebrar-ho.

200.000 persones (dretes) van omplir Maracanà i fins i tot alguns jugadors uruguaians es veien perdedors abans del partit. L’única cosa que volien era que la derrota no fos excessiva. Però estimulats pel seu capità Obdulio Varela, els “charrúas” van saber remuntar un gol inicial dels brasilers i van imposar el silenci a Maracanà al marcar l’1-2. Uruguai va sortir increïblement vencedora d’un torneig que ja estava decidit.

Aquest cop hi ha moltíssimes anècdotes:
-L’idioma oficial d’aquest torneig va ser l’espanyol després d’acordar-ho la FIFA en un congrés.
-Alemanya va quedar exclosa d’aquest esdeveniment com a càstig per tot el que van fer els nazis. La Guerra també va marcar el fet que hi hagués 7 participants americans i només 6 europeus
-La selecció de la Índia va haver de renunciar perquè els membres d’aquesta selecció jugaven descalços i la FIFA obligava a jugar amb botes.
-Per primer cop es van lluir dorsals a les samarretes per identificar els jugadors.
-Els jugadors del Torino (millor equip italià en aquell moment) no van jugar aquesta Copa del Món perquè van morir en un accident aeri al 1949.
-Argentina va renunciar al Mundial per les seves males relacions amb la Confederació Brasilera de Futbol.
-Finalment Anglaterra es va decidir a participar en una Copa del Món i els inventors del futbol van disputar aquesta copa per primer cop.
-Va ser en motiu d’aquest Mundial que es va construir l’estadi més gran del món: Maracanà.