Prou d'aixecar títols a la llotja

Si comparem les dues últimes finals de la Champions jugades pel Barça veurem que a totes dues jugàvem contra un equip anglès, amb la samarreta blaugrana, en un estadi olímpic, fent un gran futbol, marcant dos gols,… i moltes altres coses en comú que li podríem trobar.

Però hi ha una diferència molt important: el moment d’aixecar la copa. A París Puyol va rebre “l’orelluda” al centre del camp, mentre que a Roma la va rebre a la llotja.
Per la televisió segurament no es nota però quan un es troba a l’estadi presenciant el partit, és molt més bonic veure com el teu capità aixeca la copa sobre la gespa, sobre una tarima on s’hi troba tot l’equip, que no pas veure com aixeca la copa des de la llotja, on tothom està dret i és més complicat veure com l’aixeca i, encara més, fer fotos d’aquest moment.

Sí, és veritat, també està bé veure com l’equip guanyador li fa el passadís al perdedor abans de pujar les escales que porten a la llotja, però se li pot fer igualment al centre del camp.

Ja sé que tots aquests polítics i gent important que van a la llotja i que no els hi agrada el futbol volen saludar els campions i sortir per la tele, però no es pot tenir tot. És molt més fàcil que Platini, el rei o el president de l’esdeveniment que sigui, baixi a la gespa i entregui el trofeu i les medalles des d’allà, des d’on tot l’estadi ho pot veure. Queda molt més bonic. Els fotògrafs dels diaris segur que em donen la raó.

No sé perquè ho van canviar, tot i que jo crec que va ser per pressions d’aquests polítics i directius de la llotja.

Història dels Mundials. Capítol 3: França 1938

Abans de començar a explicar com va anar aquesta edició de la Copa del Món cal dir que Espanya no hi va participar perquè es trobava en plena Guerra Civil. La selecció Alemanya, per la seva banda, va incorporar alguns jugadors austríacs, ja que amb l' "Anschluss", Àustria havia passat a formar part del territori germànic. Els aficionats francesos no van parar de xiular els alemanys en tot el torneig, igual que van fer amb la selecció d’Itàlia.

Inicialment aquest Mundial s’havia de disputar a Argentina però, finalment, no va ser així perquè el president de la FIFA no ho va voler malgrat tenir acordat disputar el trofeu allà. A causa d’això, només Brasil i Cuba hi van participar per part del continent americà; la resta no ho van fer com a protesta per haver canviat la seu del mundial de continent.
Així doncs, dels 69 països que es van presentar a les eliminatòries prèvies per entrar al Mundial, 15 hi van participar, dels quals 12 eren europeus.

Es va començar des de vuitens de final i el nombre d' equips era imparell perquè Àustria es va annexar a Alemanya a l’últim moment, de manera que Suècia (rival d’Àustria) va accedir a quarts de final automàticament.

Es va decidir que en cas d’empatar, es jugaria un temps afegit i que si la cosa continuava igualada es jugaria un partit de desempat. En el cas de la final es va acordar que si s'empatava també el partit de desempat(amb la pròrroga inclosa), els dos equips serien considerats campions.

A les semifinals es va jugar un dur i apassionant enfrontament entre Brasil i Itàlia, i a l’altre banda del quadre hi havia Hongria i Suècia. Els italians van aconseguir una victòria ajustada i van jugar la final contra Hongria, que havia golejat als suecs.

La copa se la va endur Itàlia altre cop, després de superar clarament els hongaresos per 4-2.

Leónidas, jugador brasiler, va ser el màxim golejador d’aquest Mundial.

Mussolini va tornar a amenaçar els jugadors italians el dia abans de la final a través d’un telegrama. Hi posava: “vèncer o morir”. Després de la victòria italiana, el porter hongarès estava orgullós d’haver salvat 11 vides, malgrat la derrota de la seva selecció.

Un cop més, la política va marcar el desenvolupament d’un torneig de futbol.

Com a anècdotes, destacaria que el president francès Albert Lebrun no va aconseguir tocar la pilota a l’hora de fer el servei d’honor per donar el tret de sortida al Mundial. A més, Vittorio Pozzo, entrenador italià, és l’únic que ha guanyat el Mundial dos cops consecutius.

El Futur Escut del Barça

Ja fa temps que aquest escut estava penjat a la secció de fotografies. Ara l'he retocat una mica més amb el Photoshop i l'he tornat a penjar.

Història dels Mundials. Capítol 2: Itàlia 1934

El 1934 va ser Itàlia qui va organitzar la Copa del Món. Ho va aconseguir gràcies a la influència del dictador Mussolini, que va ser una peça clau per que el seu país aconseguís el torneig. Però malgrat tot, Itàlia va haver de participar en les eliminatòries de classificació per aquesta. Va ser l’única vegada que l’amfitrió disputaria aquesta fase prèvia.
En aquest Mundial hi van participar molts més equips que en l'anterior, tot i que Anglaterra (l’inventora del futbol) tampoc no va voler participar-hi aquest cop. Uruguai va fer boicot a l’esdeveniment com a revenja del que havia fet Itàlia quan els uruguaians van ser els amfitrions.

Hi van participar 16 equips, que es van aparellar per disputar els vuitens de final. Tots eren europeus excepte Brasil, Argentina, EE.UU i Egipte.

Itàlia va acabar guanyant el Mundial amb una exagerada ajuda dels àrbitres. Mussolini, amb l’objectiu de fer propaganda del feixisme, no només va comprar els arbitratges, sinó que també va ordenar als jugadors que guanyessin el campionat. Va nacionalitzar de manera il·legal uns quants jugadors extrangers i va ordenar guanyar el Mundial als seus jugadors. No volia quedar malament malgrat no haver vist ni un partit de futbol abans d'aquest campionat.

La final la van guanyar contra Txecoslovàquia per 2-1.

Com a curiositats, només va haver-hi una sola expulsió en tot l'esdeveniment i el torneig es va retransmetre per ràdio en la seva totalitat per primera vegada. També cal afegir que com que no s’havia acordat res (suposadament) en cas d’empatar un partit, Itàlia va acabar eliminant als quarts de final a Espanya en un partit de desempat. A més, Argentina i Brasil van disputar el Mundial amb jugadors amateurs per problemes que ells mateixos s'havien creat.

Història dels Mundials. Capítol 1: Uruguai 1930

Com que l’any que ve es jugarà el Mundial de Sudàfrica i aquest cap de setmana no hi ha lliga perquè juguen les seleccions, avui començo una explicació de cada Copa del Món que s’ha disputat durant la història del futbol. Serà una cosa que aniré fent de tant en tant fins arribar a explicar l’últim Mundial que s’ha jugat: el d’Alemanya de fa tres anys.

La primera Copa del Món la va organitzar Jules Rimet i es va jugar l’any 1930 a Uruguai.
S’havia discutit molt sobre on s’havia de disputar aquest torneig, però malgrat les importants candidatures que van presentar alguns països europeus, es va acabar jugant a Sud-amèrica perquè Rimet creia que Europa estava centrant massa l’atenció en aquells temps amb les guerres i amb la crisi econòmica que hi havia. Països com Espanya o Holanda es van negar a participar-hi simplement perquè el campionat no es va disputar a Itàlia, que era el lloc idoni per molts països d’Europa (els italians també s’hi van negar).

La primera Copa del Món es va jugar durant el juliol de 1930 i hi van participar 13 països, que es van organitzar en quatre grups i el millor de cada grup va passar a les semifinals.
Les seleccions participants eren les següents: Uruguai, Argentina, EE.UU, Rumania, Brasil, Perú, França, Mèxic, Xile, Bolívia, Iugoslàvia, Bèlgica i Paraguai.
Cal destacar que Brasil va ser eliminada ràpidament, ja que només comptava amb jugadors carioques. Ara tot ha canviat molt i la majoria d’aquests equips tenen moltes dificultats per classificar-se pels mundials. A més, els polítics d’aquests temps tenien molt més poder i influència en tots els àmbits de l’esport.

Per transportar els jugadors es va utilitzar un vaixell, que va sortir d’Europa i va anar baixant per Amèrica fins arribar a Uruguai. Quan van arribar a Montevideo es va fer el sorteig dels grups i va començar l’esdeveniment.

Finalment l’equip amfitrió es va fer amb la Copa després de vèncer a Argentina per 4 gols a 2 a la final.

Himne del Barça

Tot el camp, és un clam
som la gent blaugrana,
Tant se val d'on venim
si del sud o del nord
ara estem d'acord, estem d'acord,
una bandera ens agermana.
Blaugrana al vent, un crit valent
tenim un nom, el sap tothom:Barça , Barça, Baaarça!

Jugadors, seguidors, tots units fem força.
Son molt anys plens d'afanys,
son molts gols que hem cridat
i s'ha demostrat, s'ha demostrat,
que mai ningu no ens podrà torcer
Blaugrana al vent, un crit valent
tenim un nom, el sap tothom:Barça, Barça, Baaarça!