Em dono de baixa

Fa uns 10 anys que llegeixo, dia sí dia també, un diari esportiu: el Mundo Deportivo. El meu pare el comprava anant a la feina i quan tornava a casa, fins i tot abans de saludar-lo, ja li estava demanant que em donés aquest diari. Em permetia estar informat de tot el que envoltava el Barça en un moment on amb prou feines sabia fer anar Internet. La meva dèria per llegir una trentena de pàgines dedicades al meu equip s’accentuava a l’estiu, quan no hi havia lliga i necessitava urgentment lleugeres dosis de Barça. Quan vaig fer 18 anys, gràcies a la Generalitat de Catalunya, que volia promoure la lectura, em vaig subscriure a aquest diari de forma gratuïta durant un trimestre. No hi havia res com llegir el diari encara amb pijama mentre esmorzava. Aquesta subscripció s’ha allargat (pagant) fins ara, que tinc 20 anys. Clarament sortia molt més barata la subscripció que no pas comprar-lo al quiosc els 365 dies de l’any.

Però actualment me n’he cansat. Ja no gaudeixo llegint-lo, ja no obro les primeres pàgines amb il·lusió. No sé si aquesta fatiga es deu a la davallada del nivell del periodisme esportiu més comercial o si això ha estat sempre així i ara (per fi?) he madurat. O qui sap si és només quelcom temporal. El cas és que tinc previst donar-me de baixa de la subscripció, o almenys no renovar el contracte quan m’ho ofereixin d’aquí a escassos mesos. Hi ha cops que ja em poso de mala llet només veure la portada, especialment quan hi surt un Neymar de qui només parlen quan marca gols, però sobre qui callen quan l’expulsen absurdament. Quan hi ha ‘virus FIFA’ i no tenen res a dir, enlloc d’ampliar amb altres esports o equips o senzillament fer menys pàgines, sembla que ens trobem en el dia de la marmota: dues pàgines per Neymar (o possible fitxatge estrella de torn), 4 estadístiques que treuen de la seva base de dades, 6 fotografies sobre l’entrenament de la selecció, algunes declaracions de futbolistes (solen ser tòpics), un famós valorant qui mereix la Pilota d’Or, un parell de pàgines criticant el Madrid d’una forma molt subjectiva i dues pàgines més per a l’Espanyol (més per cortesia que per altra cosa). La resta és publicitat, articles d’opinió sovint poc rellevants i una vinyeta gairebé sempre ensopida i previsible. Tot això sense comptar amb l’autobombo que es fan, sigui sobre el tema que sigui: disparen 1000 rumors i 999 són falsos, però si n’hi ha un sol de cert es pengen la medalla i escriuen: “Como ya avanzó Mundo Deportivo...”. Amb dos collons.

Si el problema fos exclusivament de Mundo Deportivo em passaria a l’Sport i em quedaria tan ample, però la competència és igual o fins i tot més lamentable. La premsa esportiva, a nivell general, viu un moment molt crític. Ha de ser difícil ser periodista avui en dia, perquè tal i com ho veig jo, estan molt pendents que no els facin fora, cobren una misèria, estan sotmesos a la influència de tot tipus d’interessos (la qual cosa redueix la seva llibertat i creativitat) i els clubs cada cop són més hermètics (en part per culpa de la pròpia premsa). Però la manca de rigor, el fet d’esperar la notícia enlloc d’anar-la a buscar o el circ que han muntat alguns sovint no tenen res a veure amb els punts exposats anteriorment. En el seu moment ja em vaig cansar dels “Deportes Cuatro” dels Manolos i no cal dir que no he aguantat mai més de 2 minuts veient “Punto Pelota”. L’altre dia, quan es va saber la recaiguda de Tito Vilanova, la majoria de periodistes demanaven respecte i confidencialitat, però al mateix temps el mitjà on treballen anava publicant dates i hores errònies sobre el moment en el qual seria intervingut l’entrenador del Barça. Per citar un altre exemple, durant uns dies semblava més important tenir el rècord de gols en un any natural que no pas seguir líders a la Lliga. Per tots és sabut que els hooligans utilitzen l’excusa del futbol per fomentar la violència, i que al cap i a la fi els és igual si el seu equip juga amb 3-4-3 o amb porter-davanter, sempre que el seu fetge estigui ben satisfet i puguin generar un ambient de pànic. Però ara tenim un fenomen pitjor: els “neohooligans”, que al meu entendre són aquells que utilitzen el futbol simplement per discutir si Piqué ha d’estar amb Shakira o no, o si Messi celebra els gols amb Villa, sempre des d’un punt de vista subjectiu, pràcticament amb la bufanda del seu equip lligada al coll. Està bé informar de tot tipus de detalls, sempre i quan aquests no deixin de ser detalls. Però la polèmica i els rumors generen ingressos i qualsevol petit detall es magnifica, deixant pràcticament en un segon pla el que és l’esport en si.

És per això que no m’estranya que cada cop els clubs vulguin aïllar més els seus futbolistes dels mitjans de comunicació. Perquè a més a més, alguns pretenen fer la seva feina sense donar res a canvi (només cal recordar el rebombori de les ràdios per poder entrar als estadis). Primer et manipulen unes declaracions i després et demanen que els atenguis al finalitzar el partit. És cert que sense la premsa el futbol no seria un esport tan massiu. També és cert que molts jugadors/entrenadors/directius l’han utilitzat per netejar la seva imatge. Però els temps han canviat. Ara un futbolista per fer declaracions no necessita cap micròfon, sinó només un telèfon mòbil o un ordinador: fa un tuit o un comentari al Facebook i ja està. Els periodistes reclamen que es facin més rodes de premsa, quan realment el futbolista hi té poc a guanyar fent-la. El que digui pot tenir moltes repercussions negatives i ha d’anar amb peus de plom. D’aquí venen les seves respostes en forma de tòpic, més enllà que molts futbolistes tinguin una capacitat d’oratòria bastant limitada.

En clau Barça, els mitjans de comunicació no han d’oblidar que si bé Barça i premsa depenen l’un de l’altre com a conjunt, no és així a nivell individual. És a dir, el Barça podria viure sense Mundo Deportivo, però Mundo Deportivo no podria viure sense el Barça. El club té la paella pel mànec, i fins i tot té un canal de televisió propi (a part de TV3, vull dir) i una revista per fer-se difusió. Per tant, si el club no ofereix prou rodes de premsa, crec que el més raonable és acatar-ho. I després hi ha l’altra queixa per part dels professionals de la informació: “És que els jugadors ara només parlen després de rodar un anunci de la marca QUE ELS PAGA”. És clar, només faltaria. Però ells enlloc de boicotejar aquests actes en fan difusió i ajuden a cavar la seva pròpia tomba.

Mourinho sempre deia que el que més admirava d’Anglaterra era que els partits només duraven 90 minuts; amb prou feines hi havia prèvia o postpartit a nivell mediàtic. Deixant de banda que és una frase força hipòcrita tenint en compte com se serveix ell de la premsa, tenia tota la raó. Perquè ni tan sols hi ha diaris esportius allà; tenen revistes mensuals. No necessiten omplir 20 pàgines d’un sol club cada dia, i per tant no tenen la necessitat de treure notícies del no res.

Entenc perfectament que això és un negoci i que s’han de vendre com més exemplars millor. I si tot això té èxit és perquè a la gent ho compra. En aquest sentit, res a dir, però que no comptin amb mi a partir d’ara. Els 3 o 4 bons articles que hi ha cada dia a Mundo Deportivo o les escasses primícies que puguin tenir no em compensen el temps ni els diners invertits. Per estar informat tiraré de les pàgines web i de Twitter. I si alguna cosa m’ha d’arribar a casa, que siguin edicions com “Proyecto Panenka”, una revista que fuig de les polèmiques diàries i se centra, amb entrevistes i relats històrics, en aquest esport sense el qual la nostra vida no tindria cap mena de sentit.