Història dels Mundials. Capítol 8: Anglaterra 1966

Avui, dia d’obrir regals nadalencs, us parlaré del regal que li va fer la FIFA a la selecció d'Anglaterra l'any 1966.
Pel que es pot llegir d’aquesta edició de la Copa del Món, tot estava planejat perquè la guanyés la selecció amfitriona. No només tenien arbitratges favorables com el de quarts de final contra Argentina, sinó que el calendari també estava pensat perquè els anglesos tinguessin més dies de descans que la resta i perquè aquests juguessin sempre a prop de Londres.
Resumint, aquest Mundial va ser pels anglesos un camí de roses com les que porten els seus jugadors de rugby cosides al pit.

Vist això, no és d’estranyar que el conjunt britànic accedís a la final del campionat, on s’enfrontaria amb Alemanya, que també havia arribat fins allà de forma dubtosa tot i tenir un dels millors equips.

El resultat d’aquest partit, disputat a Wembley, va ser de 2-2 i, a la pròrroga, els britànics es van posar per davant amb un gol fantasma que no hauria d’haver pujat al marcador. Aquest gol el va fer Hurst, igual que el quart, i d’aquesta manera es va convertir en el màxim golejador en una final a l’haver anotat un hat-trick.
Aquest és l’únic Mundial que ha aconseguit la selecció dels tres lleons en la seva història.

Una altra mostra que l’organització del torneig no era gens justa és que Brasil, que era la favorita per haver aconseguit els dos últims campionats, va anar a parar casualment al “grup de la mort” i va quedar eliminada a la fase de grups amb arbitratges clarament contraris.

Qui tampoc no va passar de la primera ronda va ser Itàlia, que va quedar sorprenentment eliminada a mans de Corea del Nord. Els asiàtics ja tenien els bitllets de tornada reservats i els van haver de cancel·lar perquè la seva estada a Anglaterra s’allargaria fins els quarts de final.

Per primera vegada, una edició de la Copa del Món va disposar d’una mascota (un lleó en aquest cas). Una altra curiositat és que la Copa Jules Rimet, el trofeu del torneig, va ser robada d’una exposició de Londres i no va ser recuperada fins que un gos va trobar-la en un jardí dels afores de la capital del Regne Unit.

P.D. Hi havia millors fotografies per encapçalar aquest escrit, però em feia més gràcia posar-ne una del partit entre Portugal i Brasil que es va jugar a l’estadi de l’Everton, Goodison Park. El que remata de cap en la imatge és el portugués Eusebio, màxim golejador del torneig.

Bon Nadal a tothom!

Història dels Mundials. Capítol 7: Xile 1962

L’edició de 1962 de la Copa del Món, disputada a Xile, només va comptar amb la participació de països europeus i sud-americans malgrat l’enorme quantitat de països que van disputar-ne les fases de classificació.

Aquest seria l’últim Mundial on un jugador que hagués participat amb una selecció podria fer-ho amb una altra. I és que en aquells temps s’estaven “fitxant” a molts jugadors d’altres nacionalitats (coneguts com a oriünds) i la FIFA va haver d’intervenir-hi.
De fet, la premsa xilena va batejar la selecció espanyola com “l’ONU” perquè tenia quatre jugadors que no eren espanyols.

El torneig va estar marcat per la duresa dels partits i pel gran nombre de lesionats. L’enfrontament entre Xile i Itàlia n’és un clar exemple.

El títol se’l va adjudicar Brasil una altra vegada. Aquest cop, però, sense Pelé, que es va lesionar al segon partit de la primera fase. El país amfitrió i Iugoslàvia van ser els semifinalistes.

A la final Brasil va vèncer per 3 gols a 1 a Txecoslovàquia, on el porter europeu no va tenir una bona actuació.

Fins poc temps abans de la final no es va saber si el brasiler Garrincha, màxim golejador del torneig juntament amb 5 jugadors més, podria disputar-la perquè havia estat expulsat en l’últim partit, però finalment va ser perdonat.

I poca cosa més va donar de si aquesta edició del Mundial, a part que el brasiler Vavá va convertir-se en el primer jugador en marcar en dues finals consecutives.