Per què sóc de l’Everton?

Sovint la gent em pregunta per quin estrany motiu sóc aficionat de l’Everton anglès. És una història una mica llarga d’explicar, així que l’explico aquí ara al meu bloc i qui la vulgui saber en un futur, només l’haurà de buscar i ja tindrà la resposta.

Tot va començar a la temporada 2004-05. El meu pare i el meu germà, molt aficionats als Beatles, van decidir que havíem de fer un viatge familiar a Liverpool per anar a veure la ciutat que va veure néixer els components d’aquest grup de música.
Tota la meva família és molt aficionada al futbol, així que un viatge al país on es va inventar aquest esport no seria res sense anar a veure un partit. Vam anar a Merseyside aprofitant el pont del desembre de 2004 i per aquelles dates el Liverpool FC (equip pel qual el meu pare sempre havia simpatitzat) jugava a fora. Per tant, si volíem veure un partit havia de ser a Goodison Park, estadi de l’Everton FC.

Aniríem a veure un Everton-Bolton un dissabte al migdia, que és a l’hora que sovint es juga allà a futbol.
Un autobús des d’on vam divisar Anfield ens va portar a l’estadi de l’Everton. De fet, els estadis de l’Everton i el del Liverpool només estan separats per un parc (Stanley Park).
Un cop allà, vam seure als nostres seients de fusta (més autèntics però més incòmodes) i ràpidament vam començar a sentir els càntics dels l’afició “toffee”. Finalment començà el partit. L’ambient era senzillament impressionant i el partit va ser molt emocionant.
Van quedar 3-2. El Bolton es va avançar en dues ocasions però l’Everton va aconseguir empatar a dos i finalment va marcar el tercer i definitiu gol, obra de Thomas Gravesen de falta (sí, aquell que va jugar al Madrid). El primer el va fer el mític Duncan Ferguson i el segon va ser en pròpia. A l’equip visitant hi jugava Iván Campo i ara no recordo si també va jugar Fernando Hierro(sí, aquests també van jugar al Madrid). En aquells temps Mikel Arteta (el que havia jugat al Barça B) encara no havia fitxat per l’Everton.

Aquell any l’Everton estava completant una bona temporada i tots els partits que van fer per la tele des d’aquest viatge els vaig seguir amb atenció. A poc a poc, vaig anar coneixent la història d’aquest equip i quan al final d’aquella lliga van quedar quarts per davant del Liverpool, vaig estar molt content. A partir d’aleshores he intentat no perdre’m cap partit d’aquest equip, encara que entre que pocs cops els televisen i que un no sempre disposa d’Internet, no n’he vist tants com hagués volgut.
S’ha de dir que el fet de ser de l’Everton m’ha permès seguir amb molta més atenció la Premier League que no pas si no seguís a cap equip.

Sovint hi ha gent que em pregunta com puc ser d’un equip desconegut i que no lluita per res. Jo els responc que em fa molta ràbia la gent que és del Barça només quan guanya. És molt fàcil ser d’aquests equips que aspiren a tot però un ha de ser d’un equip també en les derrotes. Quanta gent s’ha fet del Chelsea o el Manchester City en les últimes temporades? Quanta gent ha anat a Canaletes a celebrar el triplet sense haver vist un partit del Barça o ni tan sols haver-lo escoltat per la ràdio?
L’Everton ha guanyat 9 lligues però des del 1995 no guanya cap títol i cada cop ho té més difícil per tornar a guanyar lligues per la seva situació econòmica respecte els grans d’Anglaterra.

De fet, les diferències entre Barça i Everton són espectaculars. Pràcticament només s’assemblen en que els dos són equips de futbol. Mentre uns són reconeguts mundialment i juguen al primer toc, els altres viuen a l’ombra del Liverpool i acostumen a guanyar els partits amb jugades a pilota parada. Potser és per aquest motiu que m’agrada ser d’aquests dos equips; perquè són completament diferents.

Per cert, el lema “Nil Satis Nisi Optimum” significa que res no és prou bo si no és el millor i el de la foto (que no l’he fet jo) és John Lennon en una estàtua a “The Cavern”.