Racó Blaugrana

Les alternatives a Villa

2011-12-20T21:04:00.000+01:00

1) “No, Villa no! Que no la llanci Villa, si us plau!”. Aquestes van ser les paraules que van sortir de la boca d’un aficionat que seia dos seients al meu costat el dia del Barça-Milan, escassos segons abans que David Villa marqués un golàs de falta.

2) “Avui el Villa no n’ha tocat ni una de bé” deia el meu avi un instant abans que el davanter asturià colés un obús per tot l’escaire al Bernabéu a l’anada de la Supercopa d’Espanya.

Aquests dos exemples, completament verídics, no són casos aïllats de l’opinió de la massa social barcelonista envers David Villa. El públic blaugrana, generalment, té poca fe en “el Guaje”. La mateixa poca fe que té aquest jugador de cara al gol. Ara tothom l’anima i li desitja el millor de cara a la recuperació, però tots sabem que el comportament del culer mitjà canvia radicalment quan veu Villa en acció sobre el terreny de joc.

Tots els aficionats del Barça ens hem enfadat amb Villa en algun partit. Ja sigui perquè viu constantment en fora de joc o per haver esguerrat alguna ocasió claríssima. No obstant, és un davanter que sempre m’ha agradat. Al cap i a la fi, per fallar una ocasió, l’has de tenir. I per tenir-la, has de ser al lloc adequat en el moment adequat. I per ser en el lloc adequat, sovint has de viure al límit de l’orsai. Per això crec que Villa sempre ha estat una mica infravalorat des que va arribar al Barça.

La lesió del “guaje” sembla ser que s’allargarà, aproximadament, fins que acabi la temporada. Mentrestant, l’equip el trobarà a faltar, i ara és quan realment els aficionats que més l’han criticat s’adonaran de la importància que té en aquest equip. Alguns periodistes preguntaven a Guardiola i a Zubizarreta si aquesta lesió obria la porta a noves incorporacions durant el mercat d’hivern. Tots dos van aparcar una mica el tema. En la meva opinió, no cal fitxar. A Messi i Alexis, els dos davanters que ara mateix són titulars (sí, Guardiola, titulars!), cal afegir-hi Pedro i Cuenca. Cesc també pot fer de fals davanter centre, i Iniesta i Thiago tenen tal mobilitat que poden actuar en qualsevol part del camp. Per tant, problema resolt. I en cas de dubte, abans caldria fer el que sempre fa el Barça últimament abans de fitxar, que és mirar el filial. Allà hi juguen dos extrems que no m’agraden gaire (de moment) com són Tello i Deulofeu, però que si és necessari poden donar descans a la resta. També s’ha parlat d’ascendir Jonathan Soriano al primer equip. No em sembla una mala idea, però cal tenir present que aleshores canviaria la idea de joc, perquè és un futbolista amb molt poca mobilitat, i el sistema que utilitza últimament Guardiola no s’acaba d’adaptar a algú que viu dins l’àrea. Tot això, sense tenir en compte que Afellay hauria de reaparèixer al març.

En qualsevol cas, crec que és el moment perfecte perquè Pedro torni a ser el d’abans. Aquesta temporada ha estat un pèl irregular (deixant de banda les lesions), i crec que ha de recuperar el seu instint assassí. No n’hi ha prou amb córrer i treballar en defensa com qui més, sinó que ha d’aprofitar millor la seva gran virtut: el xut. En un equip que té tendència a voler travessar la línia de gol amb la pilota controlada, que algú provi el xut llunyà o amb poc espai dins l’àrea, és fonamental.

Pel que fa a Cuenca, crec que és el gran “descobriment” de Guardiola d’aquesta temporada. Ha de recórrer el mateix procés de consolidació que van seguir Sergio Busquets, Pedro, o més recentment, Thiago, però crec que progressivament s’anirà convertint en un dels pilars de l’equip. Fins aleshores, la seva velocitat i les ganes que té d’encarar el rival juntament amb les seves bones centrades faran que sigui el comodí perfecte per a Pep Guardiola durant aquesta temporada. La seva desimboltura omple el buit que va deixar Jeffren, i al mateix temps reuneix la majoria de qualitats que té Pedro. Només li falta adquirir resistència.

Tocar de peus a terra

2011-12-15T21:49:00.000+01:00

M’agrada la seriositat amb què s’està prenent el Barça el Mundial de Clubs. El trofeu que et donen per guanyar aquest torneig ja és al Museu del Barça, i el van aconseguir la major part de jugadors que integren l’actual plantilla. Però això no fa que aquests deixin d’estar centrats i, sobretot, motivats per guanyar de nou una competició que, tot sigui dit, és força pobre. És cert que hi participen els campions de cada continent, però cal reconèixer que alguns rivals no estan a l’altura. És tan senzill com fer la reflexió següent: si qui guanya el torneig és el millor equip del món vol dir que els semifinalistes són els tercers/quarts millors equips del planeta, i això és una autèntica fal•làcia, perquè l’Al Sadd no és un dels millors conjunts ni de bon tros. Precisament per aquest motiu, encara té més mèrit la manera com ha guanyat el Barça avui: tocant i movent-se amb rapidesa i fent una intensa pressió quan perdia la pilota. En un partit com el d’aquest matí, contra un rival que no coneixia gairebé ningú, qualsevol equip que s’hagués sentit superior abans de començar, hagués jugat caminant, especulant, convençut que tard o d’hora la qualitat s’acabaria imposant. En canvi, el Barça s’ha pres el partit com si realment jugués contra un dels rivals més durs del planeta, i estic convençut que, si no fos pel jet lag i el cansament acumulat del Bernabéu (que ha deixat a la banqueta alguns titulars), avui a l’Al-Sadd n’hi haguessin caigut 8.

La humilitat del conjunt blaugrana tan remarcada per Pep Guardiola, encara que de vegades sigui un pèl exagerada, demostra que, paradoxalment, per mantenir-te a dalt, has de tocar de peus a terra. Si vols continuar guanyant, no pots permetre que l’èxit del passat et pugi al cap i pensar que, esforçant-t’hi igual o menys, seguiràs obtenint els mateixos bons resultats. Dos exemples ben clars: Ronaldinho un cop va haver guanyat la Champions i la Pilota d’Or i, més actualment, l’Inter de Milà, que es troba en clara decadència des que va fer el triplet.

Al Mundial de Clubs, igual que a les Supercopes d’Espanya i d’Europa i que a la Copa Confederacions, el que compta és ser-hi. Significa que has aconseguit grans fites. Però aquest Barça no es conforma amb això i va més enllà; surt a guanyar des del primer instant del partit, encara que a vegades cometi imprecisions als minuts inicials o surti adormit com l’altre dia al Bernabéu. Llegia abans d’ahir que els futbolistes blaugrana no cobraran cap prima per guanyar aquest torneig, ni tampoc en van rebre cap per haver guanyat les dues Supercopes, així que no és qüestió de diners, sinó d’orgull, de prestigi i de professionalitat. La fam d’aquest equip no s’acaba. Sempre acaben trobant alguna cosa que els permeti mantenir intacta l’ambició. I, a sobre, sovint ho fan aprofitant les desgràcies que pateixen: Abidal va servir per esperonar l’equip de cara a Wembley, Tito Vilanova va ser l’estímul per guanyar al Bernabéu dissabte passat i no tinc cap dubte que la lesió de Villa servirà per unir més els jugadors pel partit del proper diumenge i durant la resta de la temporada. Cal afegir que els atacs de la caverna, en aquest sentit, també ajuden molt.

El derbi de Merseyside

2011-10-03T23:58:00.002+02:00

Dissabte 1 d’octubre. 12.45h. Tota l’atenció futbolística es centra a Merseyside, concretament, a Goodison Park, estadi de l’Everton FC. El motiu? Es disputa el 216è derbi entre Everton i Liverpool.

Malgrat l’enorme rivalitat que hi ha entre “reds” i “blues”, aquest partit s’anomena “El derbi de l’amistat”, perquè són moltes les cases on hi conviuen seguidors dels dos equips. Però a l’hora de la veritat no hi ha parentescos ni amistats que valguin, i els jugadors ho demostren sobre el camp: és el partit amb més expulsions de la Premier League.

Dins la ciutat de Liverpool, el nombre de seguidors d’un i altre equip està molt igualat. De fet, fa uns anys l’entrenador de l’Everton, David Moyes, va dir: “la gent del carrer és de l’Everton”. No obstant, com que històricament el Liverpool gairebé sempre ha estat per sobre l’Everton a nivell de títols, actualment és un equip molt més conegut arreu del món i disposa d’una massa social molt consolidada en diversos països. Això ha propiciat que els “blues” bromegin dient que a Anfield no s’hi parla anglès, sinó noruec.

Tots els derbis són especials, però aquest últim encara ho va ser més per a mi, ja que per primer cop vaig poder veure’n un en directe. Com a evertonià que sóc, el resultat (0-2) em va fer mal, però l’experiència que vaig viure allà va ser magnífica i difícilment igualable. He assistit a partits de futbol més rellevants, però cap d’ells unia aquesta rivalitat, passió i intensitat al mateix temps. En la meva opinió, el Barça-Madrid no és res al seu costat, per bé que juguin aquests dos equips.

Naturalment, el camp era ple fins la bandera i el millor de tot és que milers de seguidors del Liverpool van travessar Stanley Park per assistir al partit, la qual cosa va fer que l’ambient fos encara més tens. La guerra dialèctica entre aficions no es va fer esperar. Cada acció important del partit tenia el seu ressò en algun càntic o crit d’una de les dues aficions, i l’altre afició sempre oferia una rèplica. Hi havia crits d’ànim, càntics amb insults, càntics irònics que desprestigiaven el rival,... i sovint anaven acompanyats de diversos gestos despectius amb les mans. Per acabar-ho d’adobar, l’àrbitre encara va voler escalfar més el clima, ja que amb les seves errònies decisions es va convertir en el protagonista del partit.

Però de tot el que vaig veure i sentir a Goodison Park, el que més em va cridar l’atenció va ser que, just després que els “reds” entonessin: “Liiiiverpooool, Liiiiverpooool!”, l’afició local contestés: “Muuuuurdereeers, Muuuurdeereeeers”, que significa “Assassins, assassins”, en clara al·lusió als fets de Heysel. I és que qui conegui la història sabrà que quan l’Everton tenia el millor equip d’Europa, a mitjans dels anys 80, els clubs anglesos van ser vetats de les competicions europees per culpa dels hooligans del Liverpool, que van provocar la mort de desenes de seguidors de la Juve.

Futbolísticament parlant, el partit també va ser una meravella. Intensitat a dojo i domini de l’Everton durant els primers 23 minuts, precisament fins l’injusta expulsió de Rodwell. Ja sabíem que el Liverpool no camina mai sol, però el que pocs esperaven és que l’àrbitre també caminés al seu costat. A partir d’aquí, l’Everton va haver de recular, tancar espais i buscar el contraatac, però el desgast, les badades defensives i l’encert de Carroll i Suárez van poder amb els “toffees”. Qui sap quin hagués estat el resultat sense l’expulsió, però a l’acabar el partit tots teníem la sensació que amb 11 contra 11 el partit podria haver-se decantat cap als blues. Per això, després del xiulet final, els aficionats ens vam quedar una estona aplaudint l’equip. Teníem clar que seguim sent “the pride of Merseyside”.

La lliga de merda

2011-08-30T20:45:00.000+02:00

És la llei de l’oferta i la demanda: qui més audiència genera és qui més ingressa. I aquests ingressos els equips els solen invertir en fitxatges. I aquests fitxatges solen donar uns resultats. I aquests resultats generen més audiència. I l’audiència genera ingressos... És un peix que es mossega la cua.

En aquest sentit, entenc que els equips més modestos de la Lliga espanyola es queixin, perquè si es manté aquesta dinàmica, la desigualtat entre els equips capdavanters i la resta serà cada cop més gran. Sempre hi ha qui diu que abans la Lliga no era sempre de Barça o Madrid, sinó que fins i tot la van aconseguir equips com la Reial Societat o el Deportivo, però hem de tenir present que aleshores va ser un miracle, perquè la desigualtat de pressupostos era també molt gran. Per altra banda, actualment, és molt difícil que les televisions acceptin repartir els diners d’una altra forma, ja que saben que Barça i Madrid seguiran dominant el panorama futbolístic. "Els dos grans" disposen d’uns recursos que els altres clubs no tindran mai, com són una massa de seguidors consolidada i estesa a l’estranger, patrimoni, equips en categories inferiors, etc.

Sevilla, Espanyol i companyia sembla que desitgin una Lliga sense Barça ni Madrid. Però han pensat què passaria si això succeís? La majoria de gent d’arreu del món segueix la Lliga espanyola atreta per aquests dos equips. Per tant, si actualment els equips modestos d’aquest campionat reben pocs diners per part de la televisió, sense els dos grans encara en rebrien menys. D’altra banda, no omplirien el seu estadi gairebé mai, perquè ara amb prou feines l’omplen quan juguen contra merengues o culers.

El projecte de la Lliga Europea de Clubs sona amb més força que mai i no em desagrada. Però no tinc clar que els clubs que tant es queixen actualment acceptessin no participar-hi. O és que Del Nido acceptaria que el seu Sevilla seguís participant en un mediocre campionat espanyol enlloc d’estar jugant contra els més grans d’Europa?

No sé quina és la millor solució, però en la meva opinió, deixar les coses com estan i mantenir la Lliga actual (“la lliga de merda” o “la lliga escocesa”, com l’anomenen alguns) segueix tenint sentit. Perquè al cap i a la fi, són 11 contra 11, i el líder pot tenir un mal dia i perdre contra el cuer. I lluitar per la salvació o per intentar entrar a Europa també té la seva gràcia, i ho sé perquè també sóc seguidor de l’Everton. A més, els equips grans també tenen problemes com són el virus FIFA, la sobrecàrrega de partits, la pressió de ser els favorits o el fet d’haver de pagar més diners per un jugador perquè el club venedor sap que està negociant amb un club potent.

A tot això cal afegir que l’arribada dels xeics pot canviar-ho tot. Un clar exemple és l’expectació que genera el Manchester City. Li ha costat alguns anys, però finalment s’està consolidant entre els grans del futbol anglès, quan fa escassos mesos quan dèiem “Manchester” tots ens referíem al United. També hem de tenir en compte que a vegades, més que diners, el que cal és un estil definit. O és que sóc l’únic que pensa que el Barça ‘B’, amb la plantilla de l’any passat, hagués pogut lluitar per Europa?

Curiosament, aquest tema ha sorgit després de la maneta del Barça al Villarreal i no després del 0-6 del Madrid al Saragossa, potser perquè Garrido en va parlar o perquè la premsa de Madrid ho ha generat. En qualsevol cas, el futbol espanyol té altres problemes igual de greus i molt més fàcils de solucionar, com que hi hagi jugadors que no cobren mentre el seu club es gasta diners que no té o que la Lliga comenci un dia i que s’aturi la setmana següent perquè juguen les seleccions.

La protecció als entrenadors

2011-07-22T12:33:00.001+02:00

Des de fa molt de temps, quan els clubs negocien amb els futbolistes intenten incloure clàusules que incentivin als jugadors, com per exemple, que cobrin una part fixa i una altra de variable en funció del seu rendiment, o que firmin per una temporada amb opció a una altra. També les formes de negociar entre dos clubs són actualment força complexes: sovint veiem cessions amb opció de compra, vendes amb opció de recompra, pagaments en còmodes terminis i compres amb una alta quantitat de costos variables.

En canvi, quan els clubs contracten entrenadors sembla que no hi tinguin gens d’experiència. Any rere any ens trobem amb algun entrenador que ha signat un contracte milionari amb un club i que, quan l’equip ha anat malament, l’han acomiadat. Però al fer-lo fora abans que finalitzi el seu contracte, el tècnic s’ha embutxacat fins l’últim euro que indicava el contracte, com si hagués treballat durant tots els anys pels que havia signat. De manera que si l’entrenador va signar un contracte de 4 anys i el fan fora al primer any, cobra els 4 anys igualment.

Aleshores, quina motivació tenen els tècnics perquè el seu equip rutlli? Amb els contractes actuals, a un entrenador que no sent els colors (com sol passar) li interessa que el facin fora com més aviat millor, per així cobrar la resta del contracte i poder fitxar per un altre equip.

Per altra banda, hi ha entitats que es resisteixen a acomiadar els seus entrenadors encara que les coses no funcionin, precisament per no haver de fer front al seu sou de manera anticipada. Però oferint aquesta resistència el més normal és que l’equip no aixequi el vol. És el cas de la selecció anglesa de Fabio Capello. Algú creu que amb els mals resultats que està obtenint Anglaterra, Capello mereix seguir? Jo crec que el tècnic italià continua simplement perquè la Federació Anglesa considera que pagar-li la liquidació és massa car. I naturalment, Capello no dimiteix, sinó que espera a que el facin fora, perquè sinó es quedaria sense cobrar. Mentrestant, la selecció dels tres lleons segueix sense rascar bola.

La solució per evitar aquests escàndols és senzilla: establir lligams que es puguin rescindir en funció dels resultats. Per exemple, si l’objectiu del Barça és acabar entre els dos primers a la classificació, el contracte de l’entrenador blaugrana ha de dir “si a la jornada 20 l’equip no es troba entre els quatre primers, l’entrenador podrà ser destituït sense que suposi cap despesa pel club”. Desconec si aquest sistema ja el du a terme algun club (espero que sí), però donant un cop d’ull a la història més recent ens trobem amb casos com el del Madrid, que s’ha gastat un dineral pagant les liquidacions d’entrenadors com Schuster, Juande Ramos o Pellegrini. I no em consta que Mourinho hagi signat una clàusula similar a la que he mencionat.

El tècnic és sempre el més propens a ser cessat, perquè és més fàcil que marxi una persona que 22, però sembla que els clubs això no ho tinguin present.

Final de curs

2011-06-03T18:55:00.001+02:00

La temporada 2010-11 s’ha acabat. És hora de repassar els moments més significatius del curs i de fer una sèrie de valoracions:

Aviat es dirà Zamora de segon cognom: Víctor Valdés
Xiula més que un 'tribunero': Pinto
Ni un càncer ha pogut amb ell: Abidal
És solidari dins i fora el camp: Carles Puyol
Ha aparegut més a les revistes del cor que als diaris: Piqué
Alguns segueixen pensant que fa teatre: Dani Alves
És un fix de la infermeria: Milito
No és casualitat que s’hagi perdut els partits importants: Maxwell
Comodí però sense destacar enlloc: Adriano
És el monstre de Banyoles: Fontàs
Té molt de morro: Sergio Busquets
Ha descobert que és un magnífic central: Mascherano
És el jugador número 12: Keita
Ha fet mèrits perquè no vingui Cesc: Thiago
Es passen fins i tot la pilota d’Or: Messi, Xavi i Iniesta.
Es guardava el gol per Wembley: Villa
Treballa com ningú i marca quan cal: Pedro
Escalfa la banqueta: Bojan
Quan desequilibra es lesiona: Jeffren
Aprofita les relliscades de Marcelo: Afellay

Ens devia una i no va fallar: la plantilla del Barça.
L’Espanyol s’estira els cabells: Jonathan Soriano
Va guanyar al Barça però va baixar a 2a Divisió: l’Hércules
Fixa els horaris de les celebracions: Shakira.
Mai més pronosticarà un resultat: Sandro Rosell
Encara no ha vist la ‘Due dilligence”: Joan Laporta
Li falta un pin a la solapa: Johan Cruyff
Li han baixat el volum, però continua sent un pesat: Pep Callau
Va fer avançar l’últim tram del camí cap a Wembley: un volcà islandès.
Van estar a punt de donar la Lliga al Madrid: els controladors aeris
Venen sovint, no fos cas que a Madrid tinguin raó: els del control antidòping.
Triomfarà allà on vagi: Luis Enrique

‘Jefe’ a les sales de premsa: Mourinho
Que no es repeteixi mai més: l’empatx de clàssics
Esperem que arbitrin al Madrid: Ovrebo, de Bleckeere, Busacca, Fritz i Stark.
Molts diners per només guanyar una Copa: Madrid i Manchester City
Us trencarà els vostres béns més preuats: Sergio Ramos
Confon el futbol amb la lluita lliure: Pepe
S’ha convertit en el trofeu més important: el Pitxitxi
Han substituït els McDonald’s per Döner Kebab: al Bernabéu
És un filòsof incomprès: Valdano
No és ni Zidane ni Maradona: Pedro León
Titella mediàtica: Karanka
L'idolatren tant que sembla que encara jugui al Madrid: Raúl

No tindrà mai Mourinho d’entrenador: el Màlaga
Va començar a la Champions i va acabar a 2a: la Sampdòria
Jugarà l’Europa League des de la 2a Divisió: el Birmingham
Si no compra els àrbitres no guanya: la Juventus
Per fi ha superat al Liverpool en lligues: el Manchester United
Inexplicablement, s'hi segueix jugant la Supercopa: Estadi Louis II (Mònaco)
Ha reinventat el concepte “futbol aeri”: Tony Pulis
Primer, en català: Raül Agné
Quan perd s’ho pren amb esportivitat: Sir Alex Ferguson
Què se sent al marcar un gol?: Aranzubia
Encara no sap posar-se un peto: Balotelli
Allà on va guanya la Lliga, però mai la Champions: Ibrahimovic
Es va retirar amb la samarreta del Barça posada: Scholes
És l'adúlter amb més bon gust: Giggs
Farà cas del xiulet de l’àrbitre: Van Persie
Agafa la pilota a la seva àrea i anota a la porteria contrària: Beckford
N’han sortit de sota les pedres: simpatitzants del Depor
Ha estat l’espectacle de les llotges: Ali Sayed
Més emocionant per sota que per sobre: la Lliga BBVA
Van “netejar” Plaça Catalunya per celebrar la Champions: els Mossos
Ja no hi ha tan bon rotllo: a la ‘Roja’.

Sempre va amb els equips espanyols, sobretot si juga el Madrid: Sergio Sauca
Algun dia l’entendrem: Juanma Lillo
Segueixen sense trobar un talismà: els de Rac1.
No sé sobre què parlava abans que arribés Mourinho: la premsa
Vol que Guardiola plegui ja: la Central Lechera.

Millor gol: Rooney, de tisora, contra el Manchester City
Jugador revelació: Distin
Jugador més boig: Balotelli
Jugador més polèmic: Drenthe
Millor fitxatge: Chicharito Hernández
Pitjor fitxatge: Fernando Torres
Millors reforços hivernals: Giovani Dos Santos i Sturridge
Golejador més menyspreat: Benzema
Bluf de la temporada: Heurelio Gomes
Jugador més sobrevalorat: Luka Modric
Jugador Duracell: Park Ji Sung
Millor àrbitre: no existeix
Frase més repetida de la temporada: Por qué?
Partits que més m’han fet gaudir: Barça-Madrid i Everton-Blackpool
Millor frase: "Hem caigut moltes vegades com a equip i com a país, i ens hem aixecat" Pep Guardiola

No té prou temps per actualitzar el Racó Blaugrana i es va trencar la cama el dia del Madrid-Barça de semifinals de Champions: l’autor d’aquest bloc.

La meva memòria és limitada i no segueixo absolutament tot el que passa en el panorama futbolístic, de manera que segur que em deixo moltes coses. Podeu deixar comentaris si creieu que hi falta alguna cosa o no esteu d'acord amb mi.

La pilota dins la xarxa

2011-04-03T12:50:00.001+02:00

Fins no fa gaire, els aficionats al futbol en teníem prou amb les declaracions que fan els jugadors a peu de gespa, a les sales de premsa o en la presentació de qualsevol acte per fer-nos una idea de la seva opinió sobre qualsevol tema. No obstant, som molts els que darrerament hem anat descobrint que, encara que els nostres ídols apareguin a la premsa dia sí dia també i que els periodistes ens n’expliquin infinitat de curiositats, hi ha una sèrie de detalls que només podem conèixer a través de les xarxes socials. I més concretament, a través de l’eina Twitter.

El Twitter permet a l’aficionat del futbol estar assabentat d’una manera senzilla, però tanmateix eficaç i instantània, de tot el que els seus ídols volen que se sàpiga. Ens ho expliquen tot directament els futbolistes, i inclús els podem respondre, malgrat saber que és poc probable llegeixin els nostres comentaris. Alguns jugadors tenen la seva pròpia pàgina web, però des d’allà és difícil que es comuniquin amb els seus seguidors d’una manera regular i immediata, i sovint aquestes pàgines estan administrades per tercers. També cal tenir en compte que hi ha molts jugadors que no saben escriure ni dues frases seguides (i menys sense fer faltes), de manera que, el fet de tenir un espai limitat de caràcters per escriure, els dóna més llibertat per explicar les coses a la seva manera. Estic convençut que ha estat aquesta facilitat el factor clau perquè el Twitter guanyés tants adeptes entre els futbolistes professionals. De fet, jugadors que passen força inadvertits sobre el terreny de joc, són les estrelles de la xarxa amb els seus comentaris.

Curiosament, aquesta xarxa social no està prou estesa, en canvi, entre els entrenadors. La majoria deuen pensar que els seus comentaris només servirien per perjudicar el seu equip, ja que podrien ser un centre de polèmiques absurdes. No obstant, sempre hi ha excepcions, com Luis Enrique, que a banda de fer una piulada després de cada partit, sempre ens fa enveja mostrant-nos els magnífics restaurants on dina o sopa.

Estem, sens dubte, davant d’una eina totalment revolucionària, perquè no només és útil pels seguidors, sinó que també beneficia molt als propis futbolistes. Per exemple, quan se li va detectar el càncer a Abidal, van ser molts els missatges de suport que va rebre per part dels seus companys d’ofici a través d’aquesta aplicació. I jugadors com Puyol fan servir el Twitter per explicar-nos com evolucionen de les seves lesions.

Una altra mostra ben clara del servei que pot tenir el Twitter per aquesta colla de famosos el trobem en Piqué, que va penjar una foto on hi sortia amb la Shakira, confirmant així un rumor que molts ja s’ensumaven.

I, encara que sovint tirin de tòpics o ens colin publicitat de les marques que els patrocinen, també ens fan riure. Joan Capdevila no para d’explicar acudits, l’altre dia Arbeloa feia conya sobre l’estat del terreny de joc del partit contra Lituània i fa uns mesos el porter Szczesny (Arsenal) es va mofar d’Ashley Cole després que aquest fallés un penal. A més, seguint a Puyol, Piqué i Cesc alhora podem apreciar el bon rotllo que hi ha entre ells per les constants bromes que es fan.

Naturalment, també hi ha piulades polèmiques, com quan Babel (ex del Liverpool) va penjar un muntatge d’un àrbitre amb la samarreta del Manchester United. Però en general és una eina fascinant, i sinó que ho preguntin a un jugador sortit de la Masia com Marc Crosas, que twitteja des de Rússia amb la mateixa intensitat que ho feia des d’Escòcia, narrant detalls d’aquests països i guanyant-se el suport d’uns seguidors que fan que no se senti tan lluny de casa.

A més, les facilitats que el Twitter ofereix perquè els cracks interactuïn amb els seus fans també permet crear petites entrevistes com les que organitza el nord-americà Landon Donovan, que de tant en tant diu: “durant una hora em podeu fer totes les preguntes que vulgueu i jo en respondré tantes com pugui”. I no cal anar tan lluny per veure aquest tipus d’esdeveniments, perquè Sandro Rosell va emprar una tècnica similar perquè els socis poguessin conèixer algunes de les seves intencions abans de votar-lo.

Així doncs, quan crèiem que amb la tele, la ràdio, els diaris i algunes webs ja estàvem prou al dia, les xarxes socials ens han permès seguir el nostre esport preferit d’una manera molt més propera. De fet, fa uns mesos el periodista Àlex Santos (autor d’una trilogia de llibres anomenada “L’entorn”) lamentava no haver estat a temps d’incloure el fenomen creat per les xarxes socials en el seu darrer llibre, que parlava de la cobertura mediàtica que envolta el Barça.

ReNOvaSIó

2011-01-24T21:09:00.000+01:00

Passi el que passi amb el futur de Dani Alves, el Barça hi sortirà perdent. No sembla que el jugador estigui disposat a rebaixar les seves pretensions i, per tant, el club té una patata calenta molt gran. Rosell i la seva Junta poden decidir deixar que marxi quan acabi el contracte o renovar-lo abans no sigui massa tard. Procedeixo a analitzar ambdues possibilitats:

RENOVAR-LO
Tenint en compte que Alves és un lateral únic pel que és capaç d’aportar defensivament i ofensivament, el més lògic seria acceptar el que demana i renovar-lo avui mateix. No he vist mai un jugador brasiler tan pencaire. S’hi deixa la pell en cada partit i lluita cada pilota com si fos l’última, a més de pujar i baixar pel lateral dret sense parar. És cert que perd força pilotes absurdes, que és un pèl comediant (per això es guanya l’odi de l’afició rival) i que més d’un gol en contra ha arribat perquè era a l’atac quan havia d’estar defensant (per això es guanya escridassades com la de Piqué), però la feina que fa Alves només la podrien fer futbolistes com Maicon, és a dir, jugadors que costen més de 30 milions d’euros. Alves es troba en el seu dret de voler sentir-se valorat i, personalment, no veig per quin motiu hauria de cobrar menys que David Villa.

No obstant, que Alves renovi suposa trencar l’escala salarial que hi ha establerta al club, perquè a partir d’aleshores, tots els jugadors que vulguin renovar demanaran estar entre els millors pagats. Però si el club acaba demostrant que els jugadors no es trobaran tan bé enlloc que no sigui al Camp Nou, aquest problema se solucionarà aviat.

DEIXAR QUE MARXI
Si el club no renova el contracte d’Alves crec que el problema serà encara més gran. No només perquè l’equip deixarà de comptar amb una peça fonamental i molt difícilment reemplaçable, sinó perquè segurament el jugador voldrà exhaurir el contracte i marxar gratis el 2012. I això pot significar dues coses: haver de vendre'l ràpid i corrent a qualsevol preu al proper mercat d’hivern per treure’n alguna cosa (com va fer el PSV amb Afellay) o mantenir-lo fins el final de la temporada, corrent el risc que el jugador no ho doni tot sobre el terreny de joc per por de lesionar-se, sabedor que si es lesiona el seu precontracte amb el Manchester City de torn se n’anirà en orris.

Tots sabem que avui en dia de jugadors lleials al seu club en queden tres o quatre, i que amb l’arribada dels petrodòlars cada cop són més els futbolistes disposats a renunciar a una bona carrera esportivament parlant si a canvi el seu compte corrent no para de créixer. Per tant, crec que va sent hora que el club es mostri més disposat a mantenir les seves estrelles, perquè la pedrera no produirà els fruits desitjats eternament. Fa un parell de temporades el Barça va tenir un embolic similar per renovar Víctor Valdés, i encara que en aquest cas el porter va acabar baixant del burro, crec que Laporta va fer bé pujant-li el sou. Aturades com la de l’altre dia contra el Racing bé ho valen.

Ho deixo durant un temps

2010-12-21T00:18:00.000+01:00

Fa mal haver-ho de fer, però ho he trobat necessari: deixo d'escriure al bloc durant un temps indefinit. Dic “indefinit” perquè ni tan sols jo sé si trigaré dies, setmanes o mesos en tornar-hi a escriure. El que està clar és que a partir d'ara no hi escriuré d’una manera regular, i he considerat que era millor avisar-vos.

No és que no vulgui seguir escrivint, perquè m’encanta. És perquè tinc uns deures i unes obligacions que, encara que majoritàriament no m’agradin, no puc deixar de banda perquè són prioritàries. Escriure aquí ho faig com un entreteniment, i ara no crec que m’hagi d’entretenir gaire.

I per molt que la imatge que encapçala aquest escrit digui "tancat", deixo el bloc obert per si voleu consultar escrits antics o per si voleu riure una estona amb les frases mítiques (que per cert he d’actualitzar perquè en tinc de noves guardades).

No obstant, el Twitter el mantindré tan actiu com sempre, perquè és una eina molt més ràpida. Gràcies per la vostra comprensió.

Carpe diem

2010-12-15T20:21:00.001+01:00

Si el preu de l’entrada d’un partit de futbol fos proporcional a l’espectacle que s’hi veu, als culers no ens quedaria ni un euro. Potser és per compensar que durant el mandat de Gaspart haguéssim pogut anar a l’Estadi pràcticament gratis, però des que Rijkaard va trobar la fórmula per començar a guanyar i, exceptuant l’última temporada del tècnic holandès a Can Barça, els culers hem gaudit molt amb el nostre equip. I tot i que el Barça del tècnic holandès va ser el referent de la campanya de Nike “Joga bonito”, la millor versió blaugrana del nou segle va arribar de la mà de Guardiola, que tenia com a referent el Dream Team de Cruyff.

Fa poc, el mateix Guardiola va admetre que el Barça actual, el de la temporada 2010-11, és més fort que el de fa dues temporades perquè està més treballat. No obstant, crec que la clau és que, a part que els jugadors blaugrana anteposen sempre l’èxit col·lectiu a l’individual, estan completament centrats en la seva feina. Per entendre’ns, no hi ha egocèntrics com Eto’o o Ibrahimovic, però tampoc gent com Hleb o Henry, que anaven a la seva bola.

Tot plegat fa que sigui ara quan més espectacle està oferint el nostre equip. Després d’un inici un pèl decebedor a casa, els resultats estan començat a arribar en forma de golejades, al mateix temps que Valdés manté la seva porteria a zero. I penso que el partit d’aquest dissabte contra l’Espanyol serà fonamental per saber si aquestes golejades s’han produït perquè els rivals ens han deixat jugar un pèl massa o perquè realment l’equip està “on fire”.

Jugant com en els darrers partits és difícil contemplar la possibilitat que aquest any el Barça no aconsegueixi cap títol, però la temporada és llarga i sovint el futbol és injust. Però encara que el Barça no aconsegueixi tants trofeus com voldríem i que no sempre mostri el mateix nivell d’encert, partits com el del 5-0 al Madrid ja no ens els traurà ningú, i això ens ha de fer feliços.

Aquest conjunt de cracks està deixant el llistó molt alt. Potser no seran eterns com va dir el míster que serien, però sempre seran un model a seguir per les properes generacions de futbolistes.

A tot això, alguns encara us estareu preguntant perquè he triat una fotografia d’un cartell de l’exterior de la Bombonera per encapçalar aquest escrit. Doncs bé, és perquè encara que aquest lema el van posar perquè el Boca Juniors argentí ja no és el que era i volien que els seguidors mantinguessin la il·lusió, crec que el podríem adaptar al nostre equip amb un significat una mica diferent: encara que no siguem campions, les sensacions que haurem tingut durant aquesta temporada no les oblidarem mai.

Fa temps que hauria d’estar tacada

2010-12-10T17:25:00.000+01:00

Sempre he estat a favor que el Barça llueixi publicitat a la samarreta. Ho podeu veure aquí, on explicava que reubicant el logo d’Unicef a una altra part de l’uniforme es podia ser inclús més solidari.

Per tant, malgrat que la proposta que vaig fer pública en aquest bloc no s’ha complert al 100% perquè no sembla que el club tingui previst destinar més diners que els actuals a Unicef, m’agrada que finalment el Barça hagi trobat un bon patrocinador. I encara més si es tracta d’un patrocinador que farà que la nostra samarreta sigui la que més diners ingressa (30 milions €/temporada).

Hi ha qui considera que posar publicitat a l’elàstica blaugrana significa embrutar-la. Naturalment jo preferiria no lluir res, o lluir només Unicef, però crec que hem de tenir en compte que el futbol d’avui en dia, més enllà de ser un esport, és sobretot un negoci. I oportunitats com aquesta s’han d’exprimir al màxim. Les tanques de publicitat que hi ha al Camp Nou també trenquen la fisonomia de l’estadi, però retirar-les significaria deixar d’ingressar molts diners.

Per sort, darrerament el Barça no ha necessitat reforçar-se amb un gran nombre de jugadors perquè Guardiola confia en la Masia, però fins i tot quan l’equip va bé és necessari invertir en fitxatges. Incorporacions com la de Villa, que va venir abans que marxés Ibrahimovic, així ho demostren. I molts encara creiem que la plantilla és curta, de manera que tenir diners a la caixa mai no estarà de més. Per altra banda, no estaria malament analitzar quants diners ha deixat d’ingressar el Barça per no lluir publicitat des del mateix moment que la resta d’equips. No crec que fos necessari mantenir una tradició tan cara.

No obstant, opino que no n’hi ha prou amb que la Junta actual tingui el vistiplau de l’Assemblea de 2003 per signar aquest contracte de propaganda, sinó que a la propera Assemblea s’hauria de consultar als socis de nou i trencar el contracte si decidissin que no és convenient lluir el voluminós emblema de Qatar Foundation.

Ja per acabar, dues consideracions:
1)
Alguns s’han queixat que Qatar és gairebé una dictadura, però no van dir res quan Guardiola va donar suport a la candidatura del Mundial de 2022. A més, pel que tinc entès, el patrocinador del Barça es dedica a promoure el desenvolupament comunitari, que sempre és millor que promoure les apostes com Bwin.

2)
Si el Barça hagués tacat la seva samarreta abans, el conflicte més polèmic que ha viscut el barcelonisme en els darrers mesos (l’acció de responsabilitat contra l’expresident Laporta) possiblement no s’hagués produït mai, perquè la Junta sortint no hagués presentat pèrdues.

Inventant

2010-12-08T00:20:00.000+01:00

Estar classificat com a primer de grup abans de l’últim partit de la lligueta no sempre et permet evitar rivals durs com l’Inter a la següent ronda, però sí que és una situació perfecte per provar coses diferents.

Així doncs, Guardiola no ha desaprofitat l’ocasió i ha sortit al terreny de joc amb un dibuix un pèl estrany integrat bàsicament per suplents i gent del planter. Però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat veure que només jugàvem amb tres defenses, i que a sobre un d’ells era S.Busquets.

El cert és que utilitzar aquesta tàctica té certs avantatges, sobretot per agafar el rival desprevingut quan aquest t’ha estudiat, però també per poblar més el mig del camp contra un equip defensiu com el R.Kazan. No obstant, el Barça està molt habituat a jugar amb laterals, obrint la pilota a la banda en cada jugada, i el sistema d’avui convidava més a jugar pel centre.

Per aquest motiu crec que el conjunt blaugrana ha millorat força quan ha jugat com sempre, amb un lateral a cada banda, fet que ha estat possible gràcies a l’entrada de Bartra sobre el camp. L'entrada d'aquest defensa s'ha produït d'una manera improvisada a causa de les lesions de Jeffren (l'home de vidre) i Bojan, i ha propiciat que l'equip actués durant molta estona amb un sol davanter (V.Vázquez). Això no és gens propi d’un equip tan ofensiu, però insisteixo, avui era el dia ideal per fer invents.

El Camp Nou es queda sense Mundial

2010-12-03T16:11:00.000+01:00

Qui sap on seré d’aquí a 8 anys. És més, qui sap si hi seré. Però un dels somnis de la meva vida és veure un partit d’un Mundial, m’és igual quin. I això sempre és més fàcil si aquesta competició te la porten a casa.

Per aquest motiu el meu desig era que la candidatura triada per organitzar el Mundial del 2018 fos la formada per Espanya i Portugal. Això no només m’hagués permès poder assistir a un partit d’aquest torneig, sinó que també hagués anat bé per reformar el Camp Nou amb els diners de la FIFA i perquè la selecció espanyola accedís al Mundial directament, amb la qual cosa molts jugadors del Barça s’haguessin estalviat jugar els fatigosos partits de classificació.

Malauradament, com heu anat veient als diferents capítols que he publicat sobre la Història dels Mundials, el millor torneig de seleccions del món no és res més que un negoci. És per això que ser un país amb tradició futbolística no és una raó prou important per optar a organitzar una Copa del Món, i si no que ho preguntin a Anglaterra. Tenint en compte que els països triats per les edicions del 2018 i 2022 són Rússia i Qatar, el que ara suma vots és tenir gas i petroli. Així doncs, per veure un partit d’un Mundial no tindré més remei que agafar un avió o esperar un temps indefinit.

Però no vull tancar aquest escrit sense dir que trobo injustes les crítiques que s’han fet a la candidatura de Qatar. Crec que està bé que la FIFA doni oportunitats a països que no han organitzat cap esdeveniment d’aquest tipus. I més si el seu projecte té coses tan espectaculars com rebaixar les elevades temperatures a gairebé la meitat amb mitjans ecològics o desmuntar els estadis un cop finalitzat el torneig per reconstruir-los en països subdesenvolupats. L’única cosa que li faltarà a Qatar és una selecció digna. Però tenen 12 anys per “nacionalitzar” bons jugadors.

Aquell dia Cristiano també hi era...

2010-11-30T02:07:00.000+01:00

5 gols han estat els que el Barça ha endossat al Madrid aquesta nit. Tots han estat molt bonics (qualsevol gol a l’etern rival és bonic), però jo em quedo amb el segon. La definició no és brillant, ja que Pedro remata a plaer després d’un rebuig de Casillas. Però tot el que ve abans és una obra mestra. Perquè persistint, amb paciència, els blaugrana han construït un gol a partir d’un elevadíssim nombre de bones passades consecutives, mentre els jugadors del Madrid perseguien la pilota amb la mirada, amb impotència, sense ni tan sols poder provocar una falta. Ha estat una situació que m’ha recordat molt a la final de Roma contra el M.United, quan l’equip de Guardiola ja guanyava per 2-0 i els de Ferguson ja es van donar per vençuts, al veure que no podien mantenir la pilota durant més de 10 segons. Aquell dia C.Ronaldo també era un dels jugadors rivals.

I és que aquesta superioritat, aquesta manera de jugar del Barça, només és comparable a l’estil de joc utilitzat pel mateix equip en un altre partit. Vaig tenir la mala sort que el Dream Team va sorgir quan jo no havia ni nascut, i m’he afartat de sentir comparacions entre l’equip de Cruyff i el de Guardiola. Però, sincerament, no em crec que hi hagi res que es pugui assemblar a la combinació de tiki-taka i seguretat defensiva que té el Barça actual, de la mateixa manera que no em crec que Maradona fos millor que Messi.

Avui el Barça ha estat sublim, i només ha deixat de torejar al Madrid durant els minuts posteriors a l’enganxada entre C.Ronaldo i Guardiola. Hi ha hagut un moment on els culers han caigut als paranys dels blancs, però abans d’arribar al descans tot havia tornat a la normalitat. No crec que hi hagués una millor manera de celebrar el 111è aniversari del FCBarcelona. Bé, potser per Laporta sí, que empalmant amb els resultats de les eleccions catalanes deu haver anat a ‘Luz de Gas’ dos dies consecutius.

Les 29 raons que fan especial el clàssic del 29-N

2010-11-26T15:34:00.000+01:00

Per què el partit del proper dilluns 29 de novembre entre Barça-Madrid serà tan diferent dels altres? Hi ha 29 raons.

-Perquè els dos equips arriben en el seu millor moment de forma.
-Perquè Busquets i CR7 es retrobaran després del Portugal-Espanya.
-Perquè pot ser el primer cop que Messi marqui contra un equip de Mourinho.
-Perquè V.Valdés pot continuar sense haver encaixat cap gol de C.Ronaldo.
-Perquè Guardiola pot continuar amb la seva ratxa victoriosa en els clàssics.
-Perquè el Barça es pot posar líder per primer cop a la temporada.
-Perquè ens poden xiular el primer penal a favor en Lliga.
-Perquè el Madrid encara no ha perdut cap partit aquesta temporada.
-Perquè potser el Barça marca 8 gols i fa callar C.Ronaldo.
-Perquè potser el Barça acaba jugant contra 10, com va dir Mourinho.
-Perquè a les sales de premsa s’hi jugarà un altre matx.
-Perquè potser hem de tornar a utilitzar els aspersors després del partit.
-Perquè potser Sergio Ramos es torna autoexpulsar.
-Perquè la caverna mediàtica no ha parat d’intentar desestabilitzar.
-Perquè per Del Nido i S.Llibre serà com mirar un partit d’una altra Lliga.
-Perquè el goal-average serà decisiu.
-Perquè fa 3 mesos que es parla d’aquest partit.
-Perquè el 29 de novembre el Barça celebrarà el seu 111è aniversari.
-Perquè fins que comenci el Madrid-Barça serà el partit del segle.
-Perquè els dos equips buscaran la victòria amb dos estils contraposats.
-Perquè torna a ser Pedrera vs Cartera.
-Perquè les eleccions catalanes en van condicionar la data.
-Perquè han fet un anunci intercanviant les lletres dels himnes.
-Perquè no hi haurà canapés a la Llotja.
-Perquè Sara Carbonero ha intentat desviar l’atenció.
-Perquè podrien haver triat un millor missatge pel mosaic de l’Estadi.
-Perquè serà l’únic dia de la temporada que J.M. Serrat anirà al Camp Nou.
-Perquè Xavier Bosch no el podrà veure.
-Perquè segur que m’he deixat algun “perquè”.

No és cap infern

2010-11-22T15:50:00.001+01:00

Quan el Panathinaikos va jugar a Barcelona fa un parell de mesos, em va sobtar que només hi hagués prop de 1500 seguidors visitants seient a la part superior del gol sud del Camp Nou, tal i com es pot apreciar en la imatge adjunta. Més que res, perquè recordava haver vist amb els meus propis ulls com, en un partit de Uefa de la temporada 2000-01, els aficionats de l’AEK d’Atenes omplien les quatre cantonades de l’Estadi.

Tenint en compte que el Panathinaikos té més simpatitzants que l’AEK, l’única explicació que trobo a la dada anterior és que la crisi ha fet que els aficionats grecs ja no es desplacin amb tanta facilitat.

Però el verdader motiu d’aquest escrit és que, de cara al partit d’aquest dimecres, ningú no vegi el camp del Panathinaikos com un infern, que és el que diran repetidament els mitjans de comunicació durant les properes hores. Perquè de la mateixa manera que els aficionats grecs no van omplir la part que els corresponia del nostre camp, quan juguen com a locals amb prou feines ocupen la meitat de l’Olímpic d’Atenes. En aquestes imatges podreu veure el poc ambient que hi havia en el partit de Champions contra el Rubin Kazan.

Temporades enrere, els camps grecs sí que eren autèntics inferns, perquè l’afició no parava d’animar, hi havia bengales per tot arreu i els equips es feien grans quan jugaven a casa. Tot plegat provocava que els viatges a terres hel·lenes fossin temuts pels conjunts visitants, però crec que ja va sent hora d’enderrocar aquest mite, perquè els temps han canviat. Per tant, esperem que el dimecres els jugadors del Barça ajudin Guardiola a esborrar els mals records de la final de Champions del ’94, disputada en el mateix escenari.

El més normal seria que contra el Barça hi anessin més seguidors que contra el Rubin, i que no us estranyi escoltar càntics que ja van reproduir a l’anada, com “Puta Barça” o “Madrid, Madrid!”. Però la principal arma dels ‘verds’ contra els blaugrana no serà altra que Jesualdo Ferreira, que és el seu nou entrenador. Perquè Guardiola sap com plantejava els partits l’anterior tècnic del Panathinaikos, però aquest cop seran força imprevisibles.

Un Barça polivalent

2010-11-18T21:40:00.000+01:00

Quan el Barça adquireix un jugador, tothom en destaca les seves virtuts i, de tant en tant, també els seus defectes.

En els darrers dies s’ha parlat molt d’Afellay, un jugador a qui no he vist jugar suficients partits com per fer-ne una valoració digna, però tots els anàlisis que m’han arribat coincideixen amb que es tracta d’un futbolista polivalent, perquè pot ocupar múltiples posicions del terreny de joc.

Però és què a Can Barça, els jugadors que només serveixen per una sola posició es poden comptar amb els dits d’una mà. De fet, crec que deixant de banda els porters Valdés i Pinto, Gaby Milito és l’únic futbolista blaugrana que no pot jugar en cap altre lloc que no sigui la seva demarcació natural, és a dir, la de central esquerre. Aquesta dada fa l’equip de Guardiola encara més gran i ens fa entendre per què tenim una plantilla tan curta. Al final, el tècnic de Santpedor no necessitarà fer unes convocatòries de 18 jugadors, perquè amb 13 en tindrà prou i de sobres per garantir la cobertura de totes les posicions.

En conclusió, crec que quan parlem d’algú capaç d’actuar, per exemple, de migcampista i de davanter, hauríem d’anomenar-lo “tot-terreny” en comptes de dir que és senzillament un jugador “polivalent”. I compte, perquè sovint els jugadors que serveixen per a tot, en realitat no serveixen per a res. Dos clars exemples d’aquesta teoria són, al meu parer, els exblaugranes Gudjohnsen i Víctor Sánchez.

Història dels Mundials. Capítol 15: Estats Units 1994

2010-11-15T20:50:00.000+01:00

La Copa del Món de 1994 es va disputar en un país sense tradició futbolística: els Estats Units d’Amèrica.

Per primera vegada, els participants d’aquest torneig van lluir el seu nom a l’esquena, i també van incloure el seu dorsal al pit de la samarreta. Al mateix temps, cal tenir present que aquest cop les victòries en les lliguetes inicials van valer 3 punts enlloc de 2.

El títol el va guanyar la selecció brasilera, dirigida per Parreira, que va practicar un futbol poc vistós. De fet, la final la va disputar contra Itàlia, i després que el partit acabés amb un 0-0, el Brasil es va imposar en una tanda de penals on Roberto Baggio va errar el llançament decisiu.

Suècia va quedar tercera, després d’imposar-se a Bulgària en el partit pel tercer i quart lloc. Pel que fa a la selecció espanyola, va quedar eliminada als quarts de final contra Itàlia. Possiblement el més recordat dels partits d’Espanya en aquest Mundial sigui el cop de colze que va rebre Luis Enrique a la cara per part de Tassotti, que no va ser ni amonestat.

No obstant, la imatge d’aquesta edició que els argentins no esborraran mai de la seva memòria és la de Maradona dirigint-se cap al túnel de vestidors acompanyat d’una dona encarregada de la realització dels controls antidopatge. Va ser al finalitzar el segon partit de la primera ronda, contra Nigèria, i el ‘10’ argentí va donar positiu. Per aquest motiu, va ser expulsat del campionat, o com va dir ell mateix, li van “tallar les cames”.

Pitjor encara va ser el que va haver de patir el defensa colombià Andrés Escobar, que va ser assassinat al tornar al seu país per haver-se marcat un gol en pròpia porta contra els EE.UU.

Qui sí que guarda un bon record del Mundial del ’94 és Oleg Salenko, que va batre un rècord a l’anotar 5 gols en un sol partit. Precisament va ser aquest el darrer partit que va disputar el camerunès Roger Milla, que es va acomiadar del futbol amb 42 anys i va marcar l’únic gol del seu equip (6-1).
Salenko, amb un total de 6 dianes, va empatar amb Stoichkov al capdavant de la taula de màxims golejadors del torneig.

Finalment, a tall d’anècdota, dir que el brasiler Bebeto va celebrar d’aquesta peculiar manera el gol marcat contra Holanda als quarts de final. Des d’aleshores, tot sovint, els futbolistes fan aquesta celebració quan han estat pares recentment.

La jugada decisiva

2010-11-14T02:26:00.000+01:00

Un bon oponent, un àrbitre lamentable i un empat al marcador. El Barça ho estava intentant per tots els mitjans, jugant a un altíssim nivell, però la defensa del Villarreal era molt sòlida.

Per això, quan he vist que hi havia una falta favorable al Barça relativament a prop de l’àrea rival he pensat que era una bona ocasió per marcar. Encara que fos penjant la pilota a l’olla. Les jugades a pilota parada poden ser realment útils per desencallar els partits.

Però aleshores he vist que Xavi passava la pilota a Messi ràpidament, i que aquest tenia un rival massa a sobre com per poder provar el xut. “Ja està, ja hem deixat passar una bona oportunitat”, he pensat. El que no he tingut en compte és que es tractava, precisament, de Leo Messi. L’argentí n’ha tingut prou amb que hi hagués un company seu dins l’àrea (Pedro) que li fes dues parets consecutives per quedar-se sol davant del porter, superant així 5 rivals alhora en dècimes de segon. I un cop allà, ha definit amb la cama dolenta. Impressionant.

Qualsevol altre equip hagués xutat directament a porteria, hagués centrat la pilota a l’àrea, o hagués posat en pràctica una jugada assajada. Normalment el Barça ho fa així, però avui Villa i Messi ja ho havien provat des de lluny sense sort, i si alguna cosa té el Barça quan les coses no funcionen són alternatives com aquesta. De fet, els jugadors del Villarreal no han estat prou atents en la jugada del 2-1, però és normal, perquè no estan gens acostumats a que el seu rival opti per un camí tan complicat en aquest tipus de jugades.

Batent rècords

2010-11-08T22:36:00.000+01:00

Ahir els culers vam tornar a gaudir veient jugar el nostre equip contra el Getafe. Un dels principals artífexs del bon joc, com no podia ser d’altra manera, va ser Leo Messi. L’argentí va fallar algunes ocasions cantades, però igualment va aconseguir anotar un gol després d’una bona assistència de Villa.

Aquest gol no només va servir per obrir la llauna, sinó que també va servir perquè Messi ampliés el seu espectacular registre golejador de l’any 2010. Messi surt a gol per partit: 63 gols en 63 partits oficials disputats.

En el seu dia vaig criticar que Messi abandonés la banda dreta i comencés a jugar pel centre, però el cert és que des d’aquesta posició és letal. Jugant pel mig té molta més llibertat, la porteria li queda més a prop i no es veu obligat a baixar a defensar, de manera que no es cansa tant. Al mateix temps, es desmarca buscant la profunditat, s’ofereix entre línees i pressiona amb ganes. És per tot això que Javier Pastore va dir fa poc que “jugar amb Messi és com tenir 5 companys al teu costat”.

La nota negativa del partit d’ahir va ser l’expulsió de Gerard Piqué. Sense entrar a valorar si podria ser baixa contra el Madrid o si les targetes van ser justes, crec que el que està clar és que Piqué superarà el rècord d’expulsions del Barça en Lliga. Guardiola i Stoickhov es van quedar en 8 vermelles, i el central català només té 23 anys.

I posats a parlar de números, voldria dedicar unes línies a Tim Cahill, jugador de l’Everton. Perquè també està batent rècords. Es tracta d’un jugador que no és especialment hàbil amb la pilota als peus, però que aprofita la seva fortalesa per lluitar cada pilota dividida com si li anés la vida. No obstant, la seva principal virtut és la rematada de cap, sobretot quan arriba des de la segona línia, ja que és migcampista.
Cahill, jugador australià, només mesura 1,78m, però salta com un cangur i per això té el millor percentatge de la història de la Premier League de gols de cap anotats en relació amb els partits jugats. A més, aquest cap de setmana ha aconseguit el seu 50è gol al campionat anglès. D'aquesta cinquantena, 28 han estat amb el cap.

Ja he vist la due dilligence

2010-11-05T22:58:00.000+01:00

Truques per demanar hora, et desplaces fins el Camp Nou, accedeixes a l’Oficina d’Atenció al Barcelonista i, al cap d’uns instants, seus davant d’un escriptori on hi ha una ampolla d’aigua, uns quants fulls blancs i un bolígraf. Acte seguit, et donen un dossier de 49 pàgines enquadernat amb espiral i et deixen una hora per fullejar-lo. Al teu voltant hi ha més barcelonistes com tu i uns empleats del club que s’encarreguen de vigilar-te perquè no facis fotos ni res sospitós.

Aquest és el procés pel qual han de passar tots els socis que vulguin veure la Due dilligence. Jo he estat un d’ells, i a continuació explicaré què m’ha semblat:

Primer de tot, dir que si no has estudiat Administració i Direcció d’Empreses, no entens al 100% la Due Dilligence, ja que hi apareixen conceptes com “Préstec revolving”, “Free cash flow” o “market pool”.

Després, que com va criticar Jordi Majó fa escassos dies, no hi ha els detalls que hauria de contenir un informe d’aquest tipus, suposadament, perquè aquests documents són considerats confidencials. Per tant, per molt que digui la Junta de Rosell, no crec que hi hagués hagut cap problema en penjar aquest dossier a la web del FCBarcelona.

Finalment, que tot el que hi apareix, ja ho ha anat publicant la premsa successivament. Per tant, els punts que exposo a continuació no suposen cap revelació de secrets ni cap infracció de la meva obligació de confidencialitat respecte el que he vist:

-La temporada 2009-10 només el futbol aporta beneficis al Barça. Totes les seccions tenen pèrdues, entre les quals destaca la secció de bàsquet, amb unes pèrdues de 24 milions d’euros. A més, el futbol base també té unes pèrdues importants, però aquestes són més que acceptables.
-Henrique i Keirrison, dos jugadors que el club va fitxar per un total de 25 milions d’euros, van cobrar les primes dels títols, quan en realitat estaven cedits a altres equips. També cal tenir en compte que el Barça va fitxar aquests jugadors del Desportivo Brasil (equip de la 2a Divisió del Campionat Paulista), quan tothom creia que els havíem tret del Palmeiras, que era l’equip on jugaven.
-Mino Raiola, representant d’Ibrahimovic, entre la compra i la cessió-venda del jugador per part del Barça, s’embutxaca 8 milions d’euros.
-El deute net del club durant el mandat de Laporta, en milions d’euros, varia de la següent manera: 291 (a 30 de juny de 2004), 268 (2005), 261 (2006), 282 (2007), 269 (2008), 288 (2009) i 430!!! (2010).
-Hi ha unes despeses properes als 2 milions d’euros en factures signades per un dels vicepresidents que no tenen cap comanda o informe que les justifiquin. Són en matèries d’auditories de seguretat, hores de laboratori i prova electrònica.
-Per vigilar la casa de Joan Laporta i perquè aquest disposés d’escortes, en l’exercici 2009-10 el club es va gastar 516.000€. Devien ser uns bons vigilants...
-La Masia que té el Barça a Luján (Argentina) suposa un autèntic malbaratament dels diners del club.
-90.000€ del club van ser destinats a entrades del concert d’U2... per a us intern del club!
-En la darrera temporada el Barça s’ha gastat més de 4 milions d’euros en “despeses d’animació al Camp Nou”. I el Camp Nou segueix semblant, com diuen alguns, el Liceu.

P.D.
Espero que en la propera auditoria dels comptes del club, és a dir, la primera de l’era Rosell, hi apareguin les despeses que ha comportat que la consulta de la Due dilligence s’hagi fet a les oficines del club enlloc de fer-la pública a través d’Internet.

Quan el Seient lliure és deficitari

2010-11-03T19:28:00.001+01:00

El proper dimecres el Barça juga, a casa, la tornada dels setzens de final de la Copa del Rei contra el Ceuta. A l’anada els blaugrana van guanyar 0-2, i tenint en compte que el partit començarà a les 22h, segur que seran molts els culers que no assistiran a l’Estadi.

En cada partit, els abonats del Camp Nou que no assisteixen al matx, poden alliberar les seves localitats mitjançant el servei Seient lliure. Aquest servei retorna a l’abonat un 50% del preu de l’entrada si l’allibera 72 hores abans del partit.

Per tant, no és difícil arribar a la conclusió que si tots els abonats alliberessin la seva entrada i el club no aconseguís vendre-les a altres culers, el Barça hi perdria molts diners. Ho exemplificaré amb un supòsit que es podria fer efectiu dimecres vinent:

-Suposem que 75.000 abonats alliberen el seu seient 72h abans del Barça-Ceuta.
-El Barça ha fixat el preu de les entrades entre 5€ i 22€ (pels socis) i entre 7€ i 32€ (no-socis).
-El club es veu obligat a pagar una mitjana aproximada de 6,5€ per cada entrada alliberada, i cada una l’acabaria revenent per uns 12,5€.
-Però el problema és que no les revèn totes, perquè és un partit poc atractiu, de manera que suposem que el club només ven 5.000 d’aquestes localitats.

A partir d’aquí, tres operacions senzilles:
75.000 entrades * 6,5€ =487.500€
5.000 entrades * 12,5€= 62.500€
65.500€ - 487.500€ = -425.000€

Per tant, el Barça perdria gairebé mig milió d’euros per haver permès l’ús del Seient lliure per aquest partit.

Estic convençut que això no passarà, perquè no hi haurà tanta gent que posi la seva localitat a disposició del club, però és un problema que el Barça hauria de tenir en compte. Evitar-lo és tan fàcil com prohibir el servei Seient lliure els dies de Copa del Rei.

Què hi “pinta” TV3?

2010-10-30T00:10:00.000+02:00

No trobo justa la sanció que li han imposat a Pinto. No pot ser que hi hagués 22 futbolistes i 5 àrbitres (veure imatge superior) sobre el terreny de joc i que només el jugador que tenia la pilota sentís el xiulet emès pel porter blaugrana.

Si en aquell moment, un dels àrbitres s’hagués adonat que el davanter del Copenhaguen s’aturava perquè Pinto havia xiulat, hagués trobat just que Pinto veiés la targeta groga de manera immediata. Però un cop ha finalitzat el partit, hi ha actes que no s’haurien de poder sancionar. Quants jugadors han intentat enganyar els àrbitres amb ‘piscinassos’ i després no han rebut cap sanció?

Incomprensiblement, la Uefa no és partidària d’aplicar la tecnologia al futbol, perquè es refia més de l’ull humà. Per això col·loca un àrbitre i cinc assistents enlloc d’ajudar-se de càmeres o pilotes intel·ligents. Per tant, tampoc no s’hauria d’ajudar de la televisió per resoldre aquests casos polèmics. Crec que només ho haurien de fer si es produís algun fet violent.

Però al mateix temps cal veure qui va proporcionar aquestes imatges a la Uefa. Jo diria que va ser “la nostra”, TV3. Aquest canal de televisió va ser el que va emetre unes imatges on hi sortia Pinto dient a la banqueta que havia estat ell qui havia enganyat el rival amb un xiulet. I a partir d’aquí, tota la premsa se’n va fer ressò.

Que consti que estic a favor que la premsa expliqui tot el que pugui ser una notícia interessant, però per un cop que TV3 fa “periodisme d’investigació”, el perjudicat no és altre que el Barça, un equip que porta el seu emblema a la samarreta (veure imatge inferior).

Al cap i a la fi, Pinto és el porter suplent, i tampoc no és algú que em proporcioni massa seguretat quan juga, però si li haguessin fet a un jugador més important, la cosa canviaria.

Tu ho has volgut, Del Nido

2010-10-25T20:22:00.001+02:00

Tothom sap que la Lliga espanyola està clarament dominada per Barça i Madrid. Encara que en les primeres jornades hi hagi altres equips que estiguin al capdavant, al final sempre s’acaben imposant els dos de sempre. O com a mínim això és el que ha passat en les darreres temporades.

Això fa que aquests dos clubs siguin cada cop més populars, generin més ingressos i, en conseqüència, puguin adquirir millors futbolistes que la resta d’equips. I com que la població mundial que gaudeix del futbol per televisió vol veure en acció els millors jugadors, segurament preferirà veure els partits de Barça i Madrid que no pas els de l’Almeria i el Racing, de manera que les televisions intentaran oferir els partits on hi juguen els grans.

Però sembla ser que J.M. Del Nido, president del Sevilla, tot això no ho acaba d’entendre. Avui s'ha queixat perquè les televisions no paguen el mateix a tots els clubs de Primera. Concretament ha afirmat: “si fa falta que els dos grans juguin la Lliga portuguesa o francesa, nosaltres ja jugarem una Lliga de 18 equips. És qüestió de posar-se d’acord”.

Doncs per a mi que es posin d’acord. I que per altra banda, Rosell i Florentino, enlloc de parlar amb les Federacions de Portugal o França, es reuneixin amb els altres grans clubs d’Europa per crear d’una vegada una lliga europea entre els millors equips del continent. És a dir, com una Champions però en format lliguer. D’aquesta idea ja fa temps que se’n parla, però encara no sona amb prou força.

No obstant, crec que aquest campionat europeu també l’haurien de disputar equips com el Sevilla, el València o l’Atlético, però si el senyor Del Nido s’estima més ser cap de ratolí que cua de lleó, no crec que ningú no s’hi oposi.

L’únic aspecte pel qual donaria la raó al president sevillista és que, si tots els clubs espanyols tinguessin els mateixos ingressos televisius, la Lliga BBVA seria molt més competitiva. Però els canals de televisió es mouen per la llei de l’oferta i la demanda, i si la gent vol veure el Barça, faran tot el possible per retransmetre el Barça. A més, crec que ni amb aquest plus econòmic els equips ‘mitjans’ aconseguirien passar per davant de Barça i Madrid d’una forma regular.

L’esquema conservador

2010-10-22T23:53:00.001+02:00

Guardiola havia observat que el seu equip cada cop era més previsible. No ho deia públicament per no perjudicar el grup, però ell sabia que pels rivals era molt més fàcil que abans trobar els punts febles del Barça. És per això que en els dos darrers partits va optar per un canvi de sistema.

Així doncs, contra el Copenhaguen va incorporar Maxwell al mig del camp, on va rendir molt millor que normalment, perquè ell en realitat és un extrem, encara que algun il·luminat endarrerís la seva posició en el seu dia. Al mateix temps, va alinear un doble pivot amb S.Busquets i Mascherano, i va deixar Villa i Messi com a úniques referències atacants.

Que el Barça jugués amb només dos davanters ja és símptoma d’alguna cosa. Feia temps que no ho vèiem, i tot i que l’equip va guanyar, el joc vistós d’altres dies no va aparèixer per enlloc.

És cert que els danesos eren un bon conjunt, però a la primera part van avançar molt la defensa i els blaugranes no van saber aprofitar els forats que van deixar al darrere. Messi i Villa, dos jugadors que es desmarquen molt bé, buscaven els espais, però va ser aleshores quan realment es va notar l’absència de Xavi, ja que les seves passades en profunditat haguessin estat letals. Si a tot això li afegeixes que l’equip, quan arribava a l’àrea contrària, marejava la perdiu enlloc de xutar a porteria...

Per altra banda, ofensivament el Copenhaguen tampoc no era res de l’altre món, de manera que no crec que valgués la pena apostar per un esquema tan conservador, més propi dels equips resultadistes. Per tant, considerant que era imprescindible modificar la manera de jugar, potser hagués estat millor optar per un 4-2-4 o fins i tot per un 3-4-3, encara que aquest últim fins i tot hagués estat massa arriscat.

En qualsevol cas, el millor de tot és que, malgrat jugar malament, el Barça es va acabar imposant contra València i Copenhaguen, i ara els entrenadors rivals ja no tenen tan clar com actuarà el Barça quan jugui contra ells.

Reflexions de l’Assemblea

2010-10-18T15:40:00.000+02:00

Malgrat que no la vaig poder veure tota, vaig passar-me una bona estona del dissabte enganxat a Barça TV, on hi retransmetien l’Assemblea de Compromissaris.

La prèvia a aquest acte em començava a cansar. Els laportistes m’havien donat diferents arguments per intentar-me convèncer que Laporta havia fet una gran gestió. Que si els més de 70 títols, el segon club que més ingressa del món,...etc. Però per molt bé que un ho faci, no pot enganyar al soci, i encara menys jugar amb els seus diners.

Era lògic que la nova directiva trobés pèrdues allà on Laporta hi veia beneficis. Al cap i a la fi, els comptes són interpretables i difícilment cap dels dos tenia del tot la raó a l’hora de quadrar el balanç. Però el que ningú no ha negat és que l’ex-president es gastés un dineral en espies, perfums, restaurants, festes o entrades de finals per a gent que ni tan sols devia conèixer. Només per això ja es mereixia anar a judici, així que crec que es va fer justícia amb la votació. I el pitjor de tot és que encara no sabem allò que no es pot mostrar de la Due Diligence perquè és massa confidencial.

N’hi ha que pensen que no és just que s’aixequessin les estores del mandat de Laporta, perquè ell no va voler aixecar les de Gaspart, i això que aquest encara va fer una pitjor gestió. Aleshores què, anem acumulant merda?

Anant a l’acte en sí, encara no entenc per què Rosell i alguns dels seus companys de Junta van votar en blanc a l’hora de carregar la responsabilitat social a Laporta. Tots sabem que volien que guanyés el SÍ, i per culpa d’ells, que van voler quedar bé, gairebé guanya el NO. Al final només va anar de 29 vots...

El que tampoc no puc entendre és que hi hagi gent que digui que aquest resultat pot afectar a la carrera política de Laporta. No saben que els seus seguidors ho seran per sempre i que el fet de veure’l com una víctima encara reforçarà més el seu suport?

També voldria fer un comentari sobre els compromissaris. Entenc que d’alguna manera hagin de compensar haver d’aguantar avorrides conferències dels diferents directius, però no cal que facin discursos ells també quan se’ls apropa un micròfon. Ells han de ser allà per votar i per fer alguna pregunta, no per felicitar/criticar a ningú.

Pel que es veu, d’aquests compromissaris només van poder veure la Due Diligence els qui prèviament havien passat per les oficines del club. La resta, van arribar allà sabent només el que deia la premsa. Però cal tenir en compte que si els documents s’haguessin fet públics abans de l’Assemblea, ja no seria una cosa exclusiva dels compromissaris.

Finalment, només afegir que Rosell, que va fer un discurs brillant a l’hora d’exposar els pros i contres de carregar la responsabilitat social contra Laporta, va dir que ja no aconseguiria el seu somni d’unir tot el barcelonisme si guanyava el ‘Sí’. Doncs que no es preocupi, perquè tampoc no ho hagués aconseguit d’haver guanyat el ‘No’.

Rosell no ho ha restringit prou

2010-10-14T22:47:00.001+02:00

Era una promesa electoral de la nova Junta i la complirà. A partir de l’1 de novembre només es podran fer sòcies del Barça les persones que reuneixin algun dels requisits següents: ser familiar de 1r o 2n grau d’un soci, tenir menys de 14 anys o haver estat soci anteriorment.

En part estic a favor que es restringeixi el nombre de socis, perquè sinó arribaria un dia en el qual hi hauria més socis no-abonats que abonats, i això permetria que en el futur hi hagués un candidat il·luminat que pretengués fer una rotació d’abonaments entre tots els socis.

Però per altra banda, crec que és més urgent fer fora els abonats que no aprofiten gens els seus seients i que no el cedeixen als 10.000 socis que hi ha en llista d’espera per tenir un abonament. També cal tenir en compte que, restringint el nombre de socis, només s’aconsegueix incrementar el nombre de penyistes no-socis; i un cop més recordo que les penyes més properes a Barcelona no li fan cap favor al club i en canvi demanen moltes coses.

Sigui com sigui, el que està clar és que amb les mesures que han pres Rosell i companyia, qui vulgui fer-se soci del Barça se’n farà igualment. I és que, quan una persona viu a Catalunya, i especialment a Barcelona, és difícil que no tingui cap familiar que sigui soci. I en cas de no disposar de cap familiar, es podria imitar el següent exemple (és un pèl complicat d’entendre, però amb esforç ho aconseguireu):
‘X’ és soci i familiar de ‘Y’. Al mateix temps, ‘Y’ té un familiar anomenat ‘Z’ que es vol fer soci. Doncs ‘Y’ es faria soci aprofitant que és familiar de ‘X’, i d’aquesta manera ‘Z’ es podria fer soci a través de ‘Y’.

Per tant, posats a restringir el nombre de socis, calia fer-ho d’una forma més estricta, com la que proposo a continuació:
-Es dóna un ultimàtum a tots els barcelonistes que es vulguin fer socis. Si el 31 de desembre de 2010 no s’han fet socis, hauran d’esperar uns quants anys (4, per exemple) a que hi hagi un període d’inscripció.
-Mentrestant, només es poden fer socis tots aquells nens i nenes que tinguin menys d’un any de vida.

Prou de fer substitucions al descompte

2010-10-12T13:14:00.001+02:00

Ja sabeu que, quan no hi ha Lliga, sovint aprofito aquest bloc per proposar canvis en el reglament del futbol. Avui és un d’aquests dies, i tal com indica el títol del post, crec que s’haurien de prohibir les substitucions en el temps de descompte de la segona part.

En un partit de futbol s’acostumen a disputar uns 95 minuts. Però les estadístiques ens diuen que d’aquest temps només se n’aprofita poc més de la meitat. La resta es malgasten quan la pilota surt fora, hi ha una falta, es produeix una baralla entre els dos equips, se celebra un gol, algú es lesiona, l’àrbitre amonesta algú o hi ha una substitució.

Per recuperar d’alguna manera tot aquest temps perdut i convertir-lo en temps efectiu de joc, algú es va inventar el temps afegit. És per això que, segons les incidències que hi hagi en un partit i segons l’humor de l’àrbitre, al partit se li afegeixen uns quants minuts al final de cada part.

Però quan un equip va guanyant és capaç de fer qualsevol cosa per perdre temps i, feta la llei, feta la trampa: hi ha entrenadors que fan les substitucions quan el quart àrbitre ja ha mostrat quants minuts s’afegiran. De manera que si un enfrontament s’allarga 3 minuts, potser se’n perd un amb una substitució, perquè el jugador que marxa ho fa caminant. I el problema és que els àrbitres gairebé mai allarguen el temps afegit que han marcat.

Per tant, crec que això es podria solucionar de tres maneres:
-Que es prohibeixi fer canvis en el temps afegit (és el més fàcil).
-Que els àrbitres allarguin més el partit si hi ha interrupcions al descompte (seria difícil comptabilitzar exactament quants minuts es perden).
-Que cada cop que la pilota surti fora s’aturi el rellotge. Aquesta opció és poc viable, i els partits haurien de ser molt més curts, però s’acabaria amb els equips que no paren de perdre temps.

És la gespa del futur?

2010-10-08T20:46:00.001+02:00

L’altre dia, veient com estava de malament la gespa del Camp Nou, vaig recordar que la temporada passada el CSKA de Moscú disputava els seus partits de Champions com a local sobre gespa artificial. El reglament permet jugar sobre aquesta superfície, i veient el mal estat de molts camps de 1a Divisió, potser caldria plantejar-nos si cal que tothom acabi adoptant aquest sistema.

Així doncs, sense tenir-ne ni idea de jardineria, exposo els avantatges i els inconvenients de la gespa artificial:

A favor:
-Desapareixerien els camps enfangats, inundats o amb zones malmeses.
-Hi hauria menys lesions com la que es va fer Pedro l’altre dia.
-Els equips que juguen per terra no tindrien excuses per no jugar bé.
-Els clubs tindrien menys despeses perquè el manteniment seria més assequible, i els productors de gespa artificial tindrien més clients que mai.
-Desapareixerien les tàctiques “brutes” d’alguns equips, com els qui inunden el camp o els qui el fan més petit per deixar menys espais als oponents.

En contra:
-La pilota no bota igual que sobre la gespa natural (això es pot millorar amb més tecnologia).
-És una superfície més ràpida i moltes passades en profunditat que ara es queden curtes, jugant sobre gespa artificial serien impossibles d’agafar.
-Es trencaria amb una llarguíssima tradició.
-Es perdrien molts llocs de feina: jardiners, transportistes de gespa,...

Ara hi ha temps per reaccionar

2010-10-05T19:46:00.000+02:00

La frase que hi havia escrita fins fa poc a la barra lateral d’aquest bloc l’havia pronunciat Guardiola i deia: “la classificació és pura anècdota”.

Tenia raó. Només cal veure com s’han intercanviat les posicions Barça i Madrid en les darreres setmanes. Primer van punxar els blancs, després els blaugrana, després un altre cop els de Mourinho... i ara som nosaltres els qui ens trobem per sota a la classificació.

El problema és que a casa hem punxat contra dos rivals dels més assequibles, però això tot just és l’inici de la Lliga i la distància entre els uns i els altres és poc considerable, així que tampoc no cal alarmar-se. No obstant, aquesta situació no ha arribat en l’instant més indicat. Ho dic perquè a la propera jornada, d’aquí a dues setmanes, al Barça no li espera una situació senzilla.

Primer de tot, serà difícil guanyar perquè vindrem d’una aturada lliguera a causa del “virus FIFA”, de manera que els jugadors arribaran fatigats i, si encara tenen molt present l’empat contra el Mallorca, tampoc no tornaran bé mentalment, perquè estaran ansiosos. I després, també cal tenir en compte que el proper rival del Barça no és altre que el València, que a hores d’ara és el líder i que de moment no sembla notar les baixes de Silva o Villa.

Per sort, com que a Guardiola ni tan sols se li ha passat pel cap entrenar la selecció espanyola durant aquests dies, tindrà molt de temps per filosofar i intentar esbrinar què li passa al seu equip. El principal defecte és la manca de gol en comparació amb les oportunitats que crea el Barça, però potser el tècnic de Santpedor sap trobar un sistema per fer que l’equip blaugrana sigui menys previsible en el seu joc i pugui sorprendre els seus rivals. A més, si tot va bé, ja no hi haurà l’excusa del mal estat de la gespa.

La caverna ja té excusa

2010-10-01T23:41:00.000+02:00

La premsa madrilenya s’està quedant sense entreteniment. Fins ara, l’únic espectacle del seu equip han estat les rodes de premsa de Mourinho, i l’entrenador portuguès acaba d’anunciar que no en farà cap més fins d’aquí a uns dies. En principi no hauria de tardar gaire temps en fer la propera, però amb ‘Mou’ mai no se sap. Potser no torna a agafar un micròfon en tota la temporada.

A més, Mourinho ha vetat l’entrada de la premsa a Valdebebas, de manera que els mitjans de comunicació no podran informar sobre res que estigui directament relacionat amb l’equip blanc. I què faran els diaris de Madrid si no poden informar sobre el seu equip? Atacar a l’etern rival. Si ja ho feien quan tenien temes més interessants sobre la taula, ara serà exagerat.

Pronostico que Guardiola tornarà a ser la diana dels qui només li volen mal al Barça. Afortunadament, el tècnic blaugrana va ser astut i ja fa dies que va restringir l’accés de la premsa en algunes zones del recinte de la Ciutat Esportiva perquè no es repetissin imatges polèmiques com la de Piqué amb Ibrahimovic. Però això no vol dir que deixin el nostre equip en pau.

Que en les darreres hores no hi ha hagut massa moviment informatiu a la capital ho he pogut palpar aquest vespre, quan he entrat a la web del Marca. La primera informació sobre el Reial Madrid estava situada en la setena posició de la pantalla. La primera, parlava sobre la unió entre Messi i el Barça, arran de les declaracions de Rosell durant l’entrega de la Bota d’Or a l’astre argentí.

Apagueu els seus micròfons

2010-09-28T23:07:00.000+02:00

Si analitzem les narracions dels partits de futbol que ofereixen els canals de televisió i les sintonies de ràdio, veurem que sempre acostuma a haver-hi un exfutbolista en la retransmissió. I el dia següent, a les cròniques dels diaris, també hi sovintegen velles glòries del futbol.

Els futbolistes només treballen durant uns 15 anys, i mentre els més modestos tenen problemes per guanyar-se la vida un cop han penjat les botes, els més bons no paren de rebre ofertes. Aquests últims, anteriorment ja han tingut la seva època daurada, són famosos i han guanyat una milionada jugant i rodant anuncis, però com que als 40 anys no saben què fer durant el dia, molts acaben acceptant aquestes propostes.

D’aquesta manera, quan volem gaudir de l’àudio dels partits, ens trobem amb que hi ha persones que es fan dir “analistes” i que no en tenen ni idea, perquè com a jugadors eren molt hàbils però en la vida quotidiana eren i continuen sent uns inútils. Per dir quatre tonteries potser seria millor que les empreses contractessin humoristes a qui els agradi el futbol. I si volen gent que expliqui batalletes, que contractin entrenadors amb experiència, que com a mínim podran analitzar correctament el partit.

El que vull dir és que s’està donant massa corda a gent que no en sap de futbol ni de periodisme, mentre el món és ple de malalts que miren 20 partits de futbol cada setmana que sabrien comentar un partit amb més gràcia i saviesa que molts exfutbolistes. Per exemple, són infinitament millors Julio Maldonado o Axel Torres que no pas Alkorta.

Mantindran la tradició?

2010-09-26T02:20:00.000+02:00

Si alguna pedrera supera clarament la del Barça és, sens dubte, la de l’Athletic de Bilbao. Mentre els blaugranes combinen els jugadors de casa amb els de fora, el conjunt de San Mamés només està format per jugadors del País Basc. I això no ha estat un hàndicap per aquest equip perquè, juntament amb Barça i Madrid, és l’únic club que encara no ha estat a Segona.

Aquesta nit “els lleons” han tornat a demostrar que no els calen estrangers i que tenen una estructura prou consolidada. És cert que el Barça ha guanyat i que fins i tot podria haver golejat, però al mateix temps, l’Athletic no ha deixat de lluitar en tot el partit malgrat haver-se quedat amb 10 jugadors abans del descans. No obstant, la política de l’Athletic d’utilitzar sempre el producte de la casa em genera uns dubtes que exposo a continuació:

Suposem que d’aquí a unes 10 temporades, l’Athletic ha venut cinc dels seus millors jugadors per una bona quantitat de diners. Al no poder comprar jugadors que no siguin bascos, l’equip bilbaí es trobaria amb que tindria molts diners al banc i uns jugadors no especialment bons sobre el terreny de joc. Es pot pensar que això no passarà mai, però quan arribin els diners dels xeics àrabs o dels magnats russos, ja veureu com seran els propis jugadors els qui voldran marxar.

D’altra banda, crec que si no trenca amb la tradició, és molt difícil que aquest club aspiri mai més al títol de Lliga, perquè per molt brillant que sigui una generació de jugadors bascos, segur que sempre hi haurà alguna peça que convindrà modificar. Això sí, si es conformen amb aquest paper, no hi tinc res a dir.

També cal tenir en compte que fa uns anys la Reial Societat ja es va veure forçada a incorporar estrangers. I és per això que m’agradaria saber com actuarien els seguidors de l’Athletic si durant, per exemple, 3 temporades seguides es trobessin a punt de descendir. Seguirien volent només jugadors bascos?

P.D. Enhorabona a tota la plantilla del Barça de bàsquet, no només per haver aconseguit la Supercopa, sinó també per l’espectacle que ha ofert.

La reacció d'una part del públic

2010-09-20T20:15:00.000+02:00

És cert que l’entrada que li va fer ahir Ujfalusi a Leo Messi va ser criminal. Tot i això, tots sabem com les gasta el defensa txec i, per tant, crec que encara va ser pitjor veure com va reaccionar bona part de la graderia del Vicente Calderón després d’aquesta acció. El crack argentí, adolorit i estirat en una llitera, va haver de sentir càntics de l’estil “Messi, muérete” o “Messi, maricón”. La premsa ens ha volgut vendre que els autors d’aquests càntics només van ser els quatre radicals que té l’Atlético, i que la resta els xiulaven, però als reportatges que he pogut veure he sentit molts crits i pocs xiulets.

Curiosament, molts d’aquests que insultaven Messi eren els mateixos que minuts abans s’havien posat drets per aplaudir Andrés Iniesta. Això indica que l’afició colchonera, a l’hora de quedar com uns senyors aplaudint un jugador rival, no va tenir en compte la qualitat d’aquest ni la seva humilitat, sinó que senzillament va pensar en la seva nacionalitat. És per això que des d’aquí els dic que Messi, malgrat haver marcat molts gols contra l’Atlético, també n’ha fet molts contra el seu etern rival, el Reial Madrid. Al mateix temps, dóna el 100% en cada partit i com va dir Guardiola, “és el jugador menys trampós”. Així que si no el volen aplaudir, com a mínim que no l’insultin. Perquè per molt imbècil que hi hagi al Camp Nou, no crec que senti mai ningú insultant un jugador com Forlán, per exemple, en cas que aquest es lesioni.

Per altra banda, crec que també cal fer una mica d’autocrítica. L’entrada a Messi es podria haver evitat si el Barça m’hagués fet cas sobre el que vaig dir fa una setmana en un escrit. Un cop més, vam fallar múltiples gols cantats, i això va fer que en els darrers instants de joc el partit encara estigués obert. Si el Barça hagués marcat el tercer gol, potser a Guardiola li hagués passat pel cap canviar a Messi. Fins i tot Cruyff m’ha donat la raó amb el seu article, i això que la seva opinió i la meva acostumen a ser força diferents.

Un impostor a l’Estadi

2010-09-17T16:39:00.000+02:00

Abans d’accedir a l’Estadi ja sento la seva veu. Em posa molt nerviós. Estic parlant d’un personatge anomenat Pep Callau, l’speaker del Barça, que no fa honor al seu cognom. Ja vaig parlar-vos d’ell fa temps en una anàlisi d’un partit, la del primer dia que el vaig patir. Aleshores jo encara no sabia ni com es deia, però ara que ja sé qui és, no oblidaré mai el seu nom... ni la seva veu.

Des dels inicis de la temporada passada, durant l’hora prèvia als partits de casa, Pep Callau està dret a peu de gespa amb un micròfon a tot volum a la mà. És cert que informa sobre l’alineació blaugrana, però la resta d’oracions que surten de la seva boca són obvietats i intents gairebé sempre frustrats d’animar el públic. Els culers només responen (dic responen perquè jo no li faig ni cas) en les grans ocasions, quan no caldria cap animador perquè el propi partit ja crea un magnífic ambient.

Vaig pensar que, amb el president “auster” que va sortir elegit, per reduir costos, el Barça no comptaria més amb els seus serveis. Però deu tenir una clàusula de rescissió similar a la de Joan Oliver, perquè sinó no s’explica que continuï desenvolupant aquest càrrec, ja que segur que Rosell i companyia l’han patit algun cop o altre.

Jo acostumo a arribar a l’Estadi quan encara queda mitja hora pel partit, i l’he d’aguantar cada vegada. Potser m’hauria de plantejar arribar més tard al camp, arriscant-me així a que el partit ja hagi començat, perquè és insuportable. Encara que la graderia estigui buida (fet normal quan el partit encara no ha començat), ell ja és allà cridant. He de dir que personalment no tinc res contra Pep Callau en concret, sinó que simplement penso que abans del partit per megafonia només s’hauria de sentir l’himne del Barça.

Malgrat tot, el pitjor és que ell mateix reconeix públicament que Manel Vich, que és qui diu les alineacions des de tribuna, és “l’speaker oficial”. I jo penso: si ell és l’speaker oficial, qui collons és Pep Callau? Un impostor?

No som letals

2010-09-15T16:54:00.001+02:00

Donant un cop d’ull a les estadístiques del partit d’ahir, he vist que hi ha una cosa que el Barça ha de millorar clarament: l’efectivitat de cara al gol. Ahir el Barça va xutar 20 vegades (12 cops a porteria i 8 fora). Si l’equip blaugrana va anotar 5 gols, vol dir que el seu percentatge d’efectivitat va ser del 25%.

En realitat aquests números no estan del tot malament, però el problema és que la majoria d’ocasions desaprofitades van ser claríssimes. Ahir l’equip de Guardiola va dominar el partit de manera espectacular perquè va jugar amb molta mobilitat a davant i perquè el rival no va estar a l’alçada. Però igual que recordo com va jugar el Barça, també em venen a la memòria les errades de Pedro i Xavi quan només tenien el porter al davant, el penal fallat per Messi i les múltiples arribades que senzillament no van acabar amb xut, com si els jugadors haguessin volgut travessar la línia de gol amb la pilota als peus.

Ahir, amb 5 gols anotats, no va passar res. Però l’altre dia contra l’Hércules, fent un partit pèssim, el Barça va tenir algunes ocasions prou clares i també les va desaprofitar pensant que el gol ja arribaria més tard. I els únics gols que van arribar van ser els del rival. Per altra banda, el Panathinaikos ens va demostrar que es pot tenir una efectivitat del 100% (van xutar un cop i van marcar).

Està clar que com més s’arriba a porteria, més gols es fallen i que potser sóc un pèl exigent. Malgrat tot, si el rival et permet tenir el partit completament sentenciat al descans i ho aprofites, els millors jugadors podran ser substituïts abans i acumularan menys fatiga al llarg de la temporada.

En sortirem reforçats

2010-09-12T16:25:00.002+02:00

Si comencem a buscar excuses a la derrota d’ahir contra l’Hércules en trobarem: el virus FIFA, que va fer que Puyol estigués lesionat i Xavi tocat, els pocs entrenaments realitzats per part del Barça en comparació amb els de l’Hércules, la bona actuació defensiva dels alacantins, la poca frescor de jugadors clau com Iniesta, l’error de Guardiola tornant a situar Abidal de central, el poc efecte que van tenir els revulsius quan van entrar al camp a la 2a part, el mal estat de la gespa, l’inhabitual horari,...etc. Fins i tot podríem afegir que l’11 de setembre acostumen a succeir desgràcies.

No obstant, amb la qualitat que té el Barça, hauria d’haver guanyat igualment. Per tant, per molts factors adversos que hi hagués, l’equip del “Boquerón” Esteban hauria d’haver sortit derrotat i fins i tot golejat del Camp Nou. I potser aquesta és la reflexió que cal fer: hi havia un excés de confiança?

Jo crec que sí; que tothom estava massa relaxat. De fet, els comentaris que se sentien durant el temps que va transcórrer des de la primera jornada fins ahir no eren precisament del tipus “a veure qui guanya”, sinó que més aviat eren de l’estil “a veure per quants gols guanya el Barça”.

Però ensopegar amb un equip que la temporada passada era a la Segona Divisió ens serveix com a lliçó. Ara tots els culers, especialment els jugadors, entendrem que tot es pot girar en contra en un moment i que el joc que acostuma a fer el Barça no surt sol, sinó que hi ha un treball molt gran al darrere. Ja estàvem menyspreant l’estil de Mourinho per haver empatat a Mallorca, però de moment el seu sistema és més efectiu. Jugaran malament, però difícilment punxaran. De fet, Mourinho fa 8 anys que no perd a casa en Lliga.

Per tant, crec que el Barça només en pot sortir reforçat d’aquest desastre. És millor endur-se’n un bon cop al principi que no al final. Ara es poden buscar infinites solucions; més tard segurament només podríem lamentar la derrota. Amb una mica de sort aquesta passa enrere servirà per donar-ne dues endavant. I el dimarts torna la Champions.

Història dels Mundials. Capítol 14: Itàlia 1990

2010-09-09T20:36:00.001+02:00

L’Alemanya Federal havia perdut la final de l’anterior Mundial contra Argentina. Aquest cop, però, va poder revenjar-se. Els alemanys es van proclamar campions del món després de superar a Argentina amb un gol de Brehme, que va transformar un inexistent penal.

En les semifinals, Alemanya havia guanyat contra Anglaterra, al mateix temps que Argentina deixava fora a l'amfitriona Itàlia. D’aquest segon partit de semifinals tothom en recorda un acte protagonitzat per Maradona hores abans que es disputés: el ‘10’, que en aquella època jugava al Nàpols, va demanar als napolitans que se sentissin menyspreats per les regions del nord d’Itàlia que animessin a Argentina i no a la seva selecció, ja que el partit es va disputar a San Paolo, l’estadi del Nàpols.

Un altre fet remarcable sobre el partit que acabo de mencionar és que aquest es va decidir des dels 11 metres. I diuen que el porter argentí Goycochea, igual que ja havia fet en la tanda contra Iugoslàvia, va orinar per superstició abans dels llançaments.

I per si amb l’anterior anècdota no n’hi havia prou, en l’enfrontament entre Brasil i Argentina als vuitens de final, Bilardo, l’entrenador albiceleste, va incloure algunes ampolles amb un somnífer dins el cistell d’ampolles d’aigua del seu massatgista. Per distingir-les van utilitzar taps de dos colors diferents, de manera que els argentins agafessin sempre l’aigua. L’altre líquid era per oferir-lo als seus contrincants, i el brasiler Branco va picar. Potser és per això que la selecció brasilera va quedar eliminada.

Malgrat tenir recursos com aquest, en el partit inaugural, Argentina havia perdut de forma absolutament inesperada contra Camerun. De fet, els camerunesos van passar com a primers de grup, i posteriorment es van convertir en el primer combinat africà en arribar als quarts de final.

L’italià Schillaci va ser el màxim golejador del torneig, però va ser el seu company Walter Zenga qui va batre un autèntic récord. Aquest porter va estar 517 minuts imbatut. Per altra banda, Beckenbauer va convertir-se en el primer en guanyar un Mundial com a jugador i com a entrenador.

Pel que fa a Espanya, va caure eliminada contra Iugoslàvia als vuitens de final. I ja per acabar, dir que el porter xilè Rojas, en un partit de classificació per aquest Mundial, va simular haver estat ferit per una bengala quan en realitat s’havia tallat ell mateix amb una fulla d’afaitar.

No hi tinc res a veure

2010-09-07T17:13:00.001+02:00

Si darrerament heu escrit “Racó Blaugrana” al Google, possiblement haureu observat que entre les primeres entrades hi ha un web que es diu així, igual que el meu, però sense el “.blogspot”. També tracta del Barça, tot i que té un vessant més informatiu.

Pocs dies després descobert que hi havia un espai amb el mateix nom vaig contactar amb els administradors d’aquest web i em van dir que havien triat aquest nom per casualitat i que havien descobert que es deia igual que el meu bloc un cop ja ho tenien tot fet.

Així doncs, si hi entreu algun cop, no és que jo m’hagi canviat de domini, sinó que pertany a unes altres persones. Per tant, aquest escrit senzillament era perquè ningú no es confongui, ja que jo no hi tinc res a veure.

P.D. Com que no sabia quina imatge posar per encapçalar el post, he aprofitat per presentar-vos l’escut del bloc. Espero que us agradi. El 08 és l’any de creació i la torre fa referència a l’Everton.

Wembley els uneix

2010-09-04T23:32:00.001+02:00

Malgrat que guanyar la Lliga omple de satisfacció, tothom sap que guanyar la Champions League fa molta més il·lusió. I guanyar concretament la propera edició de la Champions, a la majoria dels culers encara ens fa més il·lusió per dos motius: perquè ens volem treure l’espina de la temporada passada, on ens vam quedar a un gol d’accedir a la final del Bernabéu i perquè l’últim partit d’aquesta competició es disputa a Wembley, el bressol del futbol i on el Barça va aconseguir la seva primera Copa d’Europa.

Amb el temps tot canvia i aquest estadi situat a Londres no és cap excepció. El que abans era un estadi mític però vell es va convertir en un estadi magnífic i renovat. Per tant, només falta que en el seu terreny de joc hi succeeixi algun fet important que li permeti entrar de nou en la llegenda. Un d’aquests fets podria ser que s’hi disputés un Barça-Madrid, per exemple, que seria un fet inèdit. I el que també crec que seria un fet inèdit és que una persona guanyi, en un mateix escenari, una final de la Champions com a jugador i una altra com a entrenador. Suposo que no cal dir que això li pot passar a Pep Guardiola.

Però la cosa no s’acaba aquí. La temporada 2010-11 Wembley no serà només l’objectiu d’aquells qui juguen la Champions, sinó també d’aquells qui tenen en ment guanyar la FA Cup. És el cas de l’Everton, que veu en aquest trofeu una de les úniques maneres de jugar a Europa l’any que ve. El 2009 els “toffees” ja hi van arribar, però van topar amb el totpoderós Chelsea després d’haver superat el Manchester United en les semifinals, disputades també a l’estadi que ja he citat.

Finalment, Bojan pel centre

2010-09-01T10:40:00.001+02:00

Bojan Krkic sempre ha tingut competència al seu lloc, i no una competència qualsevol. Primer es va trobar amb que la seva posició preferida del terreny de joc l’ocupava Samuel Eto’o. Naturalment, amb Rijkaard i Guardiola, el lleó indomable era sempre titular (no fos cas que se li escapés el pitxitxi), així que Bojan s’havia de sacrificar i actuar per un dels dos extrems si volia deixar d’escalfar la banqueta. Només quan Eto’o es va lesionar greument va gaudir realment de minuts. I quan Guardiola va decidir que no hi havia feeling entre ell i Eto’o, el va canviar per Zlatan Ibrahimovic, un altre davanter centre dels que s’emprenyava quan no jugava.

Però ahir es va tancar el mercat de fitxatges i el Barça, que fa pocs dies va vendre Ibrahimovic, no ha incorporat ningú per suplir-lo. Per tant, a priori no hi ha cap davanter que no accepti ser suplent. La davantera blaugrana està formada per Messi, Villa, Pedro, Bojan i Jeffren (Iniesta el poso de migcampista). La polivalència de Messi i Villa fa que puguin jugar pel centre o per les bandes i, en cas que Guardiola opti per aquesta segona opció, l’espai central l’ocuparia Bojan.

Així doncs, malgrat que he de confessar que “el noi de Linyola” no ha estat mai entre els meus jugadors preferits, crec que aquesta temporada li servirà per deixar de ser l’eterna promesa. Ha guanyat condició física i això li permet ser capaç de pressionar la sortida de la pilota rival sense que això li suposi més cansanci del compte. A més, poc a poc s'ha anat adaptant al 4-3-3 i ja no necessita un altre davanter que formi amb ell una dupla atacant. Així doncs, tot fa pensar que aquesta temporada Bojan obtindrà la continuitat que necessitava per triomfar.

Com acabarà la Lliga?

2010-08-31T16:06:00.000+02:00

Igual que vaig fer la temporada passada, ha arribat l’hora d’intentar endevinar com acabarà la Lliga BBVA 2010-11.

El campió:
Sóc optimista i crec que el Barça revalidarà el títol. Tot i això, el Madrid no li posarà les coses gens fàcils i serà el seu principal perseguidor en aquest campionat cada cop més “escocès”.

A la Champions:
Hi aniran l’Atlètic de Madrid i el Sevilla sense massa dificultats.

A l’Europa League:
Les places per accedir a aquesta competició seran les més disputades. No obstant, crec que seran dos històrics com el València i l’Athletic de Bilbao els equips que assoliran aquest objectiu.

Les sorpreses:
L’Espanyol i la Reial Societat, dos equips que es conformen amb la permanència, seran els equips revelació i es quedaran a les portes d’Europa.

Patiran:
L’Almeria, el Llevant i el Saragossa no es salvaran fins les darreres jornades de la competició.

Baixaran:
L’Hèrcules no acabarà de trobar el seu lloc a la màxima categoria del futbol espanyol i, juntament amb els alacantins, descendiran l’Sporting de Gijón i el Getafe.

Els equips que no he situat en cap apartat estaran a mitja taula, sense patir però sense aspirar a res. Al final de la temporada faré un escrit amb els encerts i errors realitzats.

No faré més anàlisis

2010-08-29T23:30:00.000+02:00

Fins aquesta temporada era habitual que, al cap de poques hores d’haver finalitzat un partit del Barça, aparegués en aquest bloc la crònica del matx. No obstant, sento anunciar-vos que això ja no serà així.

Per què abandono les cròniques?
1) Perquè s’han de fer just després dels partits per tenir una mica d’interès, i la temporada passada ja em vaig trobar amb que sovint no tenia temps de fer-la a l’acabar al partit o simplement no en tenia ganes.
2) Perquè eren molt repetitives, ja que tots els diaris en fan i molts blocs dels que recomano a la barra lateral d’aquest bloc també n’elaboren, de manera que gairebé sempre acabem dient tots el mateix.

Com substituiré les cròniques?
1) Fent posts que estiguin relacionats indirectament amb els partits. Per exemple, si el Barça juga un diumenge, podria fer un escrit el següent dijous parlant d’un aspecte concret del partit, deixant de banda qui ha guanyat el partit o qui ha marcat. Potser quan faci el primer post ho veureu més clar.
2) Deixant petits comentaris al Twitter després de cada partit, sempre que pugui. (Recordeu que per seguir-me al twitter no cal estar registrat en aquest servei).

Així doncs, en principi el nombre d’escrits al llarg de la temporada serà el mateix que si fes les anàlisis tradicionals. Per tant, que ningú no es pensi que estic abandonant l’activitat d’aquest bloc.

La cessió d'Ibra no té cap sentit

2010-08-25T17:35:00.000+02:00

Aquesta tarda es podria tancar la cessió d'Zlatan Ibrahimovic al Milan. Els lectors d'aquest bloc sabeu que no sóc un gran fan d'aquest davanter, i la veritat és que m'agradaria que el suec canviés de club.

No obstant, crec que si ha de marxar ho ha de fer per sempre, és a dir, traspassat. Per molt elevada que sigui la seva fitxa, si només pot marxar cedit, millor que es quedi. Tenir un jugador com ell a la plantilla pot ajudar molt, sempre que accepti ser suplent en alguns partits.

Si ningú no vol pagar el que val, que es quedi, que la plantilla és curta i una cessió només faria que la temporada vinent tornéssim a tenir el mateix problema.

El recurs de cedir els futbolistes, el Barça només l'hauria de fer servir si la plantilla fos exageradament llarga i hi hagués jugadors joves que necessitessin jugar per no trencar la seva progressió. Per cert, a qui sí que s'hauria de traspassar ràpidament al preu que sigui és a Hleb.

Gastem-nos-els

2010-08-20T18:31:00.000+02:00

Utilitzar els jugadors del filial per tapar els forats del primer equip pot ser molt útil, econòmic i admirable per part de la resta de clubs. Però ja que el Barça disposa d'uns 40 milions d'euros per fitxar (els que estaven guardats per adquirir a Cesc), crec que ja va sent hora d'invertir-los.

Quan es tanca el període de fitxatges i la plantilla és curta, l'única manera de tenir prou efectius per fer front a totes les competicions és recórrer a la pedrera. I, una temporada més, el mercat és a punt de tancar i manquen jugadors. Aquest cop, però, crec que els integrants del planter són massa joves per passar-se una temporada asseguts a la banqueta, perquè necessiten jugar per agafar experiència. Tanmateix, posar-los a les ordres de Guardiola perquè aquest els inclogui en l'onze inicial cada cap de setmana tampoc no crec que sigui bo, ja que se'ls carregaria de pressió massa d'hora.

Crec que la situació ideal per un jugador d'aquestes característiques és jugar sempre amb el 'B' i anar convocat amb el primer equip només quan sigui imprescindible. I tot apunta que jugadors com Jonathan o Thiago es passaran aquesta temporada asseguts a la banqueta del Camp Nou. En canvi, amb l'arribada d'un migcampista defensiu de garanties, els joves del planter podrien ajudar el Barça 'B' a mantenir-se en una categoria que va costar molt d'assolir i, al mateix temps, podrien disposar d'alguns minuts amb el primer equip en els partits més assequibles.

També cal tenir present que si no arriben reforços, el pitjor de tot podria ser que Guardiola, per no cremar els jugadors del planter, busqui alternatives estúpides com col·locar Maxwell o Alves de migcentres, Abidal de central o Keita de pivot defensiu.

Boicot a la Supercopa

2010-08-06T18:31:00.000+02:00

És inadmissible. No pot ser que després d'haver expremut al màxim els jugadors blaugrana per aconseguir l'únic Mundial de la seva història, la selecció espanyola hagi convocat aquests mateixos futbolistes per disputar un amistós a Mèxic just després de les seves vacances.

No hauran fet cap entrenament de pretemporada i no hi ha cap contracte que els obligui a jugar i, a més, es perdran un partit amb el club que els paga. No crec que aquests jugadors es trobessin en les condicions físiques necessàries per jugar un partit tan exigent com l'anada d'una Supercopa d'Espanya, però encara menys per disputar un amistós a l'altra banda de l'Atlàntic. Tot plegat té dos culpables: la Federació Espanyola, que ha fixat les dates d'ambdós partits (Villarato!) i Vicente Del Bosque, que m'ha decebut com a persona després d'haver fet aquesta convocatòria.

Per tant, proposo que el Barça dugui a terme alguna de les següents accions al Sánchez Pizjuán el dia 14 d'agost per boicotejar d'alguna manera la Supercopa: asseure's al terra a l'inici del partit, jugar amb Pinto de davanter centre, sortir al camp amb el Benjamí 'B' o marcar-se un gol en pròpia.

Per altra banda, crec que els jugadors blaugrana podrien haver pressionat a Del Bosque per no ser convocats per aquest partit. El cas més greu, però, és el de Puyol, que quan ja havia mig anunciat que es retirava de 'la roja', fa poc va declarar que continuaria dos anys més.

Espero que aquest post serveixi també perquè tots aquells culers catalans que van donar suport a la selecció espanyola durant el Mundial de Sud-àfrica reflexionin una mica.

Fins aviat...

2010-07-30T14:01:00.000+02:00

Espero que gaudiu del que queda d'estiu. I per molt que digui l'Scrabble, no descarteu algun escrit durant les properes setmanes.

Un petit canvi frenaria el joc dur

2010-07-28T18:15:00.001+02:00

Fa uns dies vaig estar parlant amb una persona que té un pes important dins la Federació Catalana de Futbol. És un amant del futbol sala, i em va fer veure que al futbol 11 li falta una regla molt important. Em va dir que tots els esports tenen una norma que no permet que els equips vagin en contra de l’esport que practiquen, excepte el futbol. A continuació n’exposo alguns exemples:

Al bàsquet has de llançar a cistella abans que passin 24 segons, de forma que no pots passar-te la pilota eternament sense deixar jugar al rival. I el mateix passa amb l’handbol, on els àrbitres poden xiular passiu si veuen que un equip perd el temps amb passades fàcils. Un altre exemple, i el més rellevant per entendre la resta de l’escrit, el trobem al futbol sala. En aquest esport, qui practica l’antifutbol cometent més faltes del compte, ha de pagar un car peatge: a partir de la sisena falta comesa en un sol període per un mateix equip, per cada falta més que faci, el seu rival tindrà un llançament sense barrera des de 10 metres (és el que abans es coneixia com a doble-penal).

De tot plegat, la conclusió que n’extreia la persona de qui us parlava al principi, és que la FIFA hauria d’imposar aquesta regla del futbol sala també al futbol gran. Per exemple, podrien fer que cada 10 faltes rebudes, l'equip que les rep tingui dret a un xut des del centre de la mitja lluna de l’àrea. D’aquesta manera, estils de joc bruts i durs com el que va practicar Holanda a la final del Mundial o com el que ha practicat Mourinho més d’una vegada, s’extingirien. Els equips es veurien forçats a no cometre faltes i per això el millor que podrien fer seria tenir la pilota. I per tenir la pilota optarien per tàctiques ofensives, fet que incrementaria el nombre d’equips practicants d’un futbol de toc. I els principals beneficiats de tot això seríem els aficionats al futbol. És així de senzill. El problema és que si algun dia aquesta proposta arriba a la FIFA, aquest organisme no la tindrà en compte.

L’adéu de Raúl no és bo pel Barça

2010-07-26T15:37:00.000+02:00

L’exmadridista Cicinho va declarar fa uns mesos que el Reial Madrid més aviat era el "Raúl Madrid". Això va confirmar el que molts ja donàvem per suposat: que Raúl, qui fins avui ha estat el capità dels blancs, tenia un poder brutal al vestidor. La marxa de Raúl del club galàctic és perfectament comprensible tenint en compte l’arribada de Mourinho. L’entrenador portuguès ha demostrat al llarg del temps que no li importa tenir jugadors veterans a les seves ordres, però no crec que hagués suportat tenir al vestidor algú amb tantes ànsies de poder com Raúl.

Entenc que a molts madridistes els sàpiga greu que aquest jugador que forma part del seu escut se’n vagi més aviat per la porta del darrere, però no crec que el seu club el trobi a faltar durant les properes temporades. De la mateixa manera que la selecció espanyola va començar un camí gloriós quan Luis Aragonés va deixar de convocar a Raúl, crec que la marxa del ‘7’ només beneficiarà el Madrid.

Per molt exemplar i experimentat que sigui, ja fa temps que aquest jugador no és al seu millor nivell i, això, juntament amb l’autoritat que tenia dins l’equip, farà que el seu adéu faciliti el treball a Mourinho, que tampoc haurà de dirigir al problemàtic Guti. I si el Madrid en surt reforçat, l’únic perjudicat serà el seu únic rival de debò a la Lliga, que no és altre que el Barça.

No obstant, la marxa del capità merengue ens ha de servir per veure que el Barça no és l’únic equip que acomiada els seus jugadors sempre per la porta del darrere. Els grans equips han de disposar dels millors jugadors, i si això implica haver de fer fora a algun mite, no hauria d’haver-hi cap problema.

Abidal no pot ser central

2010-07-22T13:50:00.000+02:00

França va fracassar en el Mundial de Sud-àfrica per diversos motius, i crec que un d’ells va ser situar Abidal a l’eix de la defensa. Com que els bleus disposaven d’Evra, un dels millors laterals del món, i en canvi no tenien centrals de garanties, Domenech va pensar que podia utilitzar el jugador blaugrana per ocupar una plaça de central a l’onze inicial. Com he dit, el resultat va ser un fracàs pels francesos, igual que a l’Eurocopa de 2008, on Abidal també va jugar de central. Casualment, en l’últim torneig que Abidal va actuar de lateral esquerre i no de central va ser al Mundial de 2006, on França va arribar a la final.

Deixant de banda la selecció francesa, al filial del Barça hi ha quatre grans centrals que podrien jugar al primer equip si fos necessari: Fontàs, Muniesa, S.Gómez i Bartra. I a l’espera del que passi amb Márquez, al primer equip hi ha Puyol, Piqué i Milito a més dels transferibles M.Cáceres i Henrique. Per tant, no entenc per què aquests dies estic llegint a diferents llocs que Abidal podria jugar de central aquesta temporada.

Jo crec que un central del Barça ha de tenir una bona col·locació sobre el camp, saber rematar de cap, treure bé la pilota jugada des de la defensa i ser hàbil defensant els un contra un. I Abidal simplement és ràpid. Si us hi heu fixat, el francès, malgrat la seva alçada, no puja mai a rematar els córners. Aquest fet, a més d’explicar que no hagi marcat encara cap gol com a professional, ens demostra que no sap rematar de cap. A més, a Abidal li crema la pilota als peus, de manera que tampoc no sap sortir amb la pilota controlada. Espero que Guardiola sàpiga veure tot això abans de situar l’exjugador de l’O.Lyon de central.

Història dels Mundials. Capítol 13: Mèxic 1986

2010-07-20T19:44:00.000+02:00

Colòmbia havia estat designada la seu d’aquesta edició del Mundial, però suposadament Adidas va pressionar la FIFA perquè canviés de seu, ja que la coneguda marca esportiva només feia que trobar inconvenients per celebrar el torneig en aquest país. La FIFA li va fer cas i va imposar unes dures condicions a Colòmbia per organitzar l’esdeveniment. Aleshores, els colombians van haver de renunciar al torneig i és per això que Mèxic va repetir com a país amfitrió. No obstant, el 1985, un fortíssim terratrèmol va fer perillar la celebració del Mundial en territori asteca, però tot es va poder solucionar.

Els partits es van jugar en horaris molt calorosos perquè els europeus poguessin gaudir dels partits al vespre i les televisions tinguessin millors audiències. Els futbolistes, a més de queixar-se de la xafogor, també ho van fer per haver de jugar en una alçada molt elevada respecte el nivell del mar i perquè la gespa no era prou curta.

Un dels fets més curiosos va ser que tres de les quatre eliminatòries dels quarts de final es van decidir amb una tanda de penals, entre les quals hi havia l’Espanya-Bèlgica, que va acabar amb victòria belga després d’acabar el partit amb 1-1 al marcador. L’únic partit de quarts que no es va decidir pels penals va ser l’Argentina-Anglaterra, que va acabar amb un 2-1 favorable als sud-americans. Aquest partit mereix un paràgraf a part:

El matx es va disputar a l’Estadio Azteca, escassos anys després d’haver esclatat la Guerra de les Malvines. Els jugadors argentins tenien ganes de revenja i estaven disposats a fer el que calgués per guanyar. I després que en un mal rebuig d’un defensor anglès la pilota s’enlairés, Maradona, veient que el porter Shilton atraparia l’esfèric, es va elevar a l’aire i va tocar la bola amb el puny, enviant-la al fons de la xarxa. A l’acabar el partit, el crack argentí va dir que aquella mà havia estat la de Déu i no la seva. És per això que aquest gol se’l coneix com “La mano de dios”.

Però Maradona no en va tenir prou amb aquest polèmic gol i, per aquest motiu, només tres minuts després va marcar el que per a molts és el millor gol de la història dels Mundials. Maradona va aconseguir anotar després de regatejar a mitja selecció anglesa i això va fer que Bobby Robson, seleccionador anglès en aquella època, declarés al finalitzar el partit: “és cert que el primer gol ens l’han fet amb la mà, però el segon hauria d’haver valgut per dos”.

En la final, Argentina va derrotar per 3-2 a l’Alemanya Federal. Així doncs, l’Argentina dirigida per Bilardo i liderada per Maradona, tot i tenir seriosos problemes per classificar-se pel Mundial, va ser la primera selecció en arribar a Mèxic i la darrera en marxar-ne. I si l’any 70 a l’Estadio Azteca era Pelé qui aixecava el títol de campió, el 86 ho va fer Maradona.

Després del Mundial, Gary Lineker, jugador de l’Everton i màxim golejador del torneig, va ser traspassat al Barça.

També cal destacar que va ser en aquest Mundial quan els aficionats al futbol van començar a fer l’onada als estadis, suposadament, gràcies a un anunci de Coca-cola.

Mercat blaugrana

2010-07-18T00:05:00.000+02:00

EL PRIMER FITXATGE
Adriano Correia es va convertir el divendres en el primer fitxatge de la nova Junta del Barça. La veritat és que m’agrada bastant aquest jugador, especialment per la quantitat de posicions que pot ocupar sobre el camp. No crec que se l’hagi fitxat per ser titular, però intueixo que la seva polivalència farà que disposi de molts minuts aquesta temporada. També cal tenir present que aquest traspàs, igual que la venda de Chygrinskiy, s’ha dut a terme amb molta discreció i això ha fet que la premsa hagi quedat retratada.

LA POSSIBLE ARRIBADA DE CESC
Tot apunta que l’intent per incorporar Cesc Fàbregas a la plantilla blaugrana serà més llarga que un cap de setmana sense futbol. Observo que per a molts culers aquest jugador s’està convertint en una obsessió. I, sincerament, no crec que n’hi hagi per tant. El d’Arenys de Mar és un magnífic jugador, però no està tan per sobre dels migcampistes que ja tenim al filial. Per tant, pagar més de 25 milions d’euros per un jugador que possiblement no seria ni titular és un mal negoci. Posats a repescar, jo repescaria abans a Marc Crosas.

IBRAHIMOVIC NO FA TANTA NOSA
Qui llegeixi habitualment aquest bloc sabrà que no sóc un gran fan d’Ibrahimovic. No obstant, crec que si no hi ha una bona oferta seria una greu errada vendre’l. I encara més si no arriba ningú de garanties per ocupar una plaça d’atacant. La presència de Villa permet fer una variació en el sistema, que podria passar a un 4-3-1-2 amb Messi per darrere dels puntes Ibra i Villa, tot i que continuar amb el mateix sistema (4-3-3) situant Villa a l’extrem esquerre tampoc no estaria gens malament. També hi ha l’opció de jugar amb Pedro, Bojan o Jeffren, deixant el suec a la banqueta, però si aquesta situació es repetís constantment podria crear problemes al vestidor perquè tots coneixem el caràcter d’Ibrahimovic.

QUINA ÉS LA SITUACIÓ ECONÒMICA?
M’he fet un autèntic embolic amb la situació econòmica real del club. Mentre Xavier Sala i Martín anuncia superàvit, Rosell diu que el Barça està molt endeutat. Aquí alguna cosa falla. Però si el Barça té suficients diners com per obtenir Cesc Fábregas, crec que “no estamos tan mal”. Per altra banda, l’economia del club blaugrana difícilment pot ser esplèndida veient el dineral que han cobrat personatges com Joan Oliver pel seu acomiadament. Ni que fossin jugadors.

Dos equips, un mateix nom

2010-07-15T22:39:00.000+02:00

Definitivament, el Barcelona és més que un club: són dos clubs. A més del nostre estimat FCBarcelona, a l’Equador hi ha un equip que es diu Barcelona Sporting Club de Guayaquil.

Diuen que aquesta entitat que porta el nom del nostre club va ser fundada per joves equatorians però també per alguns immigrants barcelonins, i per això van decidir anomenar-la així. Són moltes coses les que diferencien aquest Barcelona del Barça, però he trobat que tenen algunes similituds:
-L’escut és gairebé idèntic (està clar que és copiat)
-Té l’estadi més gran del seu país
-No ha descendit mai de categoria malgrat la seva antiguitat (1925)
-El club no només té un equip de futbol, sinó també altres seccions.

Però el Barça no és l’únic club que té un equip amb el mateix nom a l’altra banda de l’Atlàntic. A Xile hi trobem l’Everton de Viña del Mar. Aquest club va ser creat per uns anglesos que van emigrar a Xile a principis del segle XIX i, suposadament, van decidir que el millor nom que li podien posar era el mateix que l’equip de Liverpool.

En aquest cas, l’únic tret que he trobat que tenen en comú els dos Evertons és el color blau de la samarreta, tot i que sembla ser que els xilens el van adoptar de la samarreta de Boca Juniors.

Abans de començar cada temporada, l’Everton FC organitza un amistós a Goodison Park, com si fos el Gamper. Curiosament, aquest agost l’equip convidat no és altre que l’Everton de Viña del Mar. Així doncs, els dos Evertons s'enfrontaran d'aquí a pocs dies.

Coneixeu algun cas similar al d'aquests dos equips?

Entrevista al guanyador del 2n concurs

2010-07-13T23:56:00.001+02:00

En Jordi, guanyador de la segona edició del concurs Racó Blaugrana, va escollir com a premi ser entrevistat per mi. Abans que comenceu a llegir l’entrevista us avanço que en Jordi té 22 anys i viu a Arenys de Mar (Maresme). Fa cosa de tres setmanes va acabar el Graduat Superior de Comerç Internacional a la universitat Pompeu Fabra i, el futbol, juntament amb la seva xicota i els viatges, és una de les seves grans passions.

-Primer de tot, com t’ho vas fer per saber tan ràpidament de quin gol es tractava la imatge del concurs?
La veritat és que vaig reconèixer el segon dia la cara del jugador de l’Atlético, Camacho. Al ser un noi jove, vaig pensar que era un gol recent i, per tant, alguna pista ja tenia. A partir d’aquí, vaig començar a revisar pel Youtube els resultats més pròxims dels Atlético-Barça. També em va semblar que no era el camp del Barça ja que veia unes tanques publicitàries molt altes. Sabia que era Camacho i el Calderón. A partir d’aquí va ser buscar, i vaig trobar una jugada, la de Ronaldinho, la qual s’assemblava molt a la de la foto i vaig provar-ho. Per sort, va ser la resposta correcte i tinc l’honor d’haver guanyat el concurs del Racó Blaugrana.

-D’on surt la teva passió pel futbol i fins on arriba aquesta passió?
La passió pel futbol en mi és quelcom que costa molt d’explicar-ne l’origen. Ja des de ben petit, els regals que sovintejaven per casa estaven relacionats amb aquest esport (pilotes, botes, samarretes...). Així, amb 4 anys els meus pares em van apuntar al Canet FC, on vaig estar jugant fins als 10 anys més o menys. Per altra banda, els meus avis havien estat jugadors durant la seva joventut i eren certament reconeguts a la zona, i el meu pare també.
Per tant, la passió pel futbol és alguna cosa que crec que va incorporada als gens de la meva família i potser és per això que als meus 22 anys encara continuo jugant a futbol. Al llarg de la meva vida no he fet gaires bogeries per aquest esport, però sóc dels qui si juga el diumenge, a les 22:00 de la nit ja és a casa per descansar i donar el millor de mi en el partit. La meva xicota ja està acostumada i sempre diu que el millor que he fet aquest any ha estat deixar el futbol per dedicar-me més a ella, que s’ho mereix.

-De quin(s) equips ets?
Sóc del Barça i també en sóc soci amb abonament. Com que no sóc de Barcelona ciutat costa més anar al Camp nou però als clàssics, mai no hi falto, ni tampoc als partits de la Champions. Al bloc intento escriure sobre futbol internacional, però gairebé sempre acabo parlant del Barça. També sóc un enamorat de la Premier League i de la Lliga Francesa. Si hagués d’escollir un equip internacional em quedaria amb l’Aston Villa.

-Quins partits acostumes a veure cada setmana?
Si tinc temps en veig tants com sigui possible. Els partits del Mundial, per exemple, els he vist tots. En una jornada normal de futbol acostumo a veure el partit del Barça, el de TV3 els dissabtes per la nit i el dels diumenges pel Canal+. A més, també veig un parell de partits de la Premier League cada setmana, així com la majoria de partits de la Champions League.

-Què t’ha semblat el Mundial en general?
Dels pocs mundials dels que tinc un record nítid (a partir de França 98), crec que el futbol que s’hi juga no és especialment atractiu. Moltes vegades veiem unes seleccions que juguen bé, però no arriben a tenir la continuïtat al llarg de la competició. Aquest mundial crec que ha estat especialment tàctic i defensiu. També és veritat que s’ha notat molt el cansanci en tots aquells combinats europeus que compten amb jugadors que han jugat més de 50 partits durant la temporada.

Per aquest motiu sembla que la gran vencedora del Mundial sigui Amèrica del sud. Tot i així, els dos finalistes han estat dos equips europeus, que continuen sent els més rigorosos tàcticament i amb uns esquemes de joc més definits i organitzats. En quant a jugadors m’han agradat molt Endo i Honda (Japó), Lucas Barrios (Paraguai), el porter Enyeama (Nigèria), Ayew i K.P. Boateng (Ghana) i, finalment, Michael Bradley (EEUU). Si haig de parlar de decepcions, ràpidament trobo el nom d’Anglaterra i Wayne Rooney, Argentina i Messi, Cristiano i Portugal...

-Ets seguidor de “la roja”?
No sóc seguidor de la roja. Tinc més indiferència que qualsevol altra cosa. Veig companys amb bloc que volen que la selecció espanyola perdi qualsevol partit, jo simplement no desitjo que guanyin ni que perdin. Crec que el que fa més mal és la indiferència, i això és el que sento jo pel combinat de la Roja.

-Jugues o has jugat en algun equip?
Com he comentat abans, porto des dels 4 anys jugant a futbol ininterrompudament. Aquesta última temporada la vaig jugar a primera regional, però els estudis van impedir que acabés la temporada. He passat pel Mataró, on vaig passar els millors anys com a jugador jugant a la Divisió d’Honor Cadet, Infantil i Aleví. La meva posició sempre ha estat el mig centre creador. Gairebé sempre he jugat com a pivot únic en la creació, tot i que la meva tasca defensiva no és una de les meves especialitats. Els entrenadors sempre m’havien dit que tenia un dels millors xuts i estil que mai havien vist mai. Jo no m’ho crec gaire però sempre era l’encarregat de xutar les faltes de l’equip. També he jugat alguna vegada com a central però, com he dit, defensar no ha estat mai el meu fort.

-A més del futbol, t’agrada algun altre esport?
M’encanta el bàsquet. En sóc un fidel seguidor, sobretot de l’equip del meu poble en el qual hi juga el meu millor amic. Actualment estan a EBA i n’intento veure sempre el partit de cap de setmana. També gaudeixo veient el rugbi i el futbol australià, un futbol exòtic molt divertit i que, sincerament, distreu molt. Últimament, gràcies a la meva xicota, que és tenista, m’he enganxat a jugar a tennis els caps de setmana, però les pallisses que em dóna són espectaculars.

-Quin jugador del Barça vendries i quin jugador d’un altre equip fitxaries pel Barça?
Actualment vendria Henry, Márquez, Hleb i Cáceres. El primer perquè crec que ja ha donat el màxim de sí mateix i perquè em fa molt de mal veure’l a la banqueta esperant temps millors. Márquez perquè, tot i haver estat el meu ídol, crec que cal donar minuts als joves de la pedrera com Bartra, Muniesa, Sergi Gómez o Fontàs i la seva presència la veig més com una amenaça al desenvolupament d’aquests jugadors. Hleb perquè no ha demostrat que, ni la seva manera de jugar ni la seva actitud, vagin unides amb el pensament o ideologia del Barça. Càceres el vendria perquè no té nivell per jugar al Barça i perquè és jove i encara en podríem treure alguns calés.

Pel que fa al tema fitxatges, a mi m’encantaria tenir un davanter estil Henrik Larsson, per això no em disgustaria veure al Barça un Trezeguet, un Klose o un Gignac. També crec que seria bo pujar del Barça Atlètic a Oriol Romeu per cobrir la baixa de Touré Yayá. I ja si fos un desig personal, em quedaria amb la incorporació de Silva, ja que crec que casa perfectament amb la mentalitat i estil del Barça.

-Què et sembla que Rosell sigui el nou president del Barça?
Sincerament crec que era l’únic amb carisma i amb un programa certament acotat i definit. A vegades em fa por que la seva figura sigui massa mediàtica i se’n parli més d’ell que de l’equip. Però espero que tot li vagi molt bé perquè, la seva sort, serà la sort del Barça.

-Quan et va sorgir la idea de crear un bloc? Què és el millor i el pitjor dels blocs?
La idea em va sorgir quan volia començar a escriure sobre la història del futbol. De fet, el meu primer post va ser l’origen d’aquest esport, el futbol. A partir d’aquí vaig anar deixant temes històrics per a centrar-me més en l’actualitat futbolística internacional i nacional.

El millor és que pots escriure lliurement el que vulguis, opinar, criticar i fins i tot compartir tot allò que et vingui de gust. És una eina que, si s’utilitza com és degut, pot ser molt útil i recomanable per educar. De pitjor de moment no he vist res, potser que a vegades tens tantes ganes d’escriure que deixes de fer coses per tal d’estar sempre al peu del canó.

-T’agradaria treballar amb alguna cosa relacionada amb el futbol?
He pensat de ser entrenador de futbol base, de fet un amic meu vol que ell i jo duguem un equip la temporada que ve. És una cosa que m’agradaria, però pels estudis i la feina, m’ha resultat molt difícil de fer. No estaria malament tampoc col·laborar amb algun mitjà de comunicació en temàtica esportiva, però per això ja hi ha la gent realment preparada com els periodistes esportius.

El millor i el pitjor del Mundial

2010-07-12T01:14:00.000+02:00

Des d’un punt de vista bastant objectiu, crec que el millor i el pitjor del Mundial ha estat el següent:

EL MILLOR:
Per primer cop a la història un país africà ha organitzat un Mundial.
El futbol de toc d’Espanya.
El bon plantejament tàctic d’equips americans com Xile, Estats Units o Paraguai, així com la resistència de Ghana i Uruguai.
L’olfacte golejador de Villa, Müller i Forlán
El clima hivernal
L’opinió pública ha reclamat a la FIFA més presència de tecnologia per ajudar els àrbitres.
Els aficionats al futbol hem pogut veure 64 partits en un sol mes.

EL PITJOR:
Els arbitratges.
El Jabulani, la pilota del torneig.
La baixa assistència de públic
El soroll de les vuvuzeles.
L’estat d’alguns terrenys de joc.
La baixa intensitat de la majoria de partits de la primera ronda.
La ràpida eliminació dels països africans, excepte Ghana.
La revolució dels jugadors francesos contra Domenech
El fracàs de grans seleccions com França o Itàlia i el desequilibri defensa-atac d’Argentina.
El cas excessiu que se li ha fet al Pop Paul, per molta raó que hagi acabat tenint.

Tot això em servirà de base per escriure el capítol del Mundial 2010 a la Història dels Mundials que faig en aquest bloc. Si creieu que hi he d’afegir alguna cosa més, deixeu-me un comentari.

Un altre lateral esquerre?

2010-07-09T12:25:00.002+02:00

Ja sé que la premsa és molt mentidera, però no entenc el que estan publicant en els darrers dies. A més de llegir les tonteries que posen sobre el “Pop Paul”, últimament estic llegint que el Barça està buscant un lateral esquerre.

Crec que el Barça té ben coberta aquesta posició amb Abidal i Maxwell. Cap d’aquests dos jugadors em convenç massa, especialment el brasiler, però no crec que sigui necessari reforçar aquesta zona del camp. En canvi, de lateral dret només tenim a Dani Alves. És un jugador que es lesiona poc, tot i que rep força amonestacions i això fa que es perdi alguns partits importants com la final de Roma. Una opció seria situar a Puyol a la banda, però no crec que convingui marejar el capità una temporada més. I si el Barça no fitxa cap altre central després de la marxa de Chygrinskiy, en principi és perquè Puyol actuarà només de central.

No sé si Guardiola té previst incorporar algun canterà per reforçar la banda dreta de la defensa, però si no és així, crec que la prioritat és buscar algun jugador que accepti ser el suplent d’Alves i que al mateix temps sigui capaç d’aportar coses a l’equip quan l’internacional brasiler no hi sigui. Invents com el de posar a Jeffren de lateral tampoc no crec que sigui el més indicat.

Per tant, crec que si s’ha de reforçar algun lateral és el dret. No obstant, si es pot fitxar un jugador que sigui capaç d’actuar a les dues bandes, seria ideal. Martín Cáceres ho pot fer, però el seu perfil és massa defensiu per un equip que juga a l'atac com el Barça.

Respostes i guanyador del concurs

2010-07-07T12:19:00.001+02:00

La segona edició del Concurs Racó Blaugrana s’ha acabat. Durant la darrera setmana molts de vosaltres heu estat pendents d’aquest bloc per veure com s’anava destapant una imatge que al principi era completament de color negre i que poc a poc es va convertir en un gol del Barça. A partir d’aquesta, heu intentat respondre correctament a les preguntes que us vaig plantejar el primer dia. Per sumar els 50 punts que hi havia en joc havíeu de respondre el següent:

1-Qui és l’autor del gol? Ronaldinho
2-Contra qui jugava el Barça en aquest partit? Atlético de Madrid

3-A quina temporada pertany? 2007-08

4-Com està fet aquest gol? De xilena
5-Què té d’especial aquest gol pel Barça i/o pel jugador? Va ser l’últim gol de Ronaldinho amb el Barça.

Però la clau per guanyar el concurs, a més de sumar els 50 punts, era endevinar el gol amb el mínim nombre de pistes. Quan només hi havia la primera pista no vaig rebre cap e-mail ni comentari, i és que encara era molt difícil. Però amb la segona pista ja es podia intuir que aquella foto estava feta a l’estadi Vicente Calderón. Així doncs, amb aquesta pista el Jordi del bloc “l’Art del futbol” ja en va tenir prou per veure-hi la xilena de Ronaldinho i em va enviar les respostes. Com que estaven totes bé i la resta d’encertants van trigar com a mínim un dia més a respondre, el Jordi és el guanyador del concurs.

Potser el més lògic hagués estat tancar el concurs un cop algú l’hagués encertat i jo ja hagués penjat la següent pista perquè la resta deixéssiu de trencar-vos el cap intentant trobar ràpidament la resposta, però com que era un joc vaig pensar que el més just era que tothom hi pogués participar al seu ritme.

Tornant als encertants, un dia després del Jordi i amb una pista més (la tercera), el Joaquim també va encertar les 5 preguntes.

I el Sànset, ja amb la quarta pista, també va ser capaç de sumar els 50 punts (i això que finalment no em va subornar!). El mateix dia, l’Assumpta em va enviar les seves respostes i tot i que en l’última no va acabar de respondre el que jo demanava, igualment he d’acceptar la seva resposta com a vàlida. També amb quatre pistes, el Coro, guanyador de la primera edició del concurs, va ser capaç de respondre-ho tot correctament. Ja cap el final, l'Albert també va encertar-les totes.

No hi ha ningú més que hagi sumat els 50 punts, tot i que hi ha concursants que, intuint que ja era massa tard com per tenir opcions de guanyar, ni tan sols em van arribar a enviar les respostes.

Espero poder organitzar més concursos en un futur. No sé encara quan serà el pròxim, ni si serà de preguntes o a partir d’una fotografia, però segur que n’hi haurà més.

Finalment, agrair-vos moltíssim la vostra participació, ja que òbviament sense vosaltres aquest concurs no hagués tingut cap sentit. Si veieu algun error, només cal que m'ho digueu amb un comentari o amb un e-mail.

Ja són dues temporades a Internet

2010-07-06T12:00:00.001+02:00

Futbolistes mundialment reconeguts com Redondo o Zé Roberto i altres famosos com Pau Gasol o Sylvester Stallone van néixer un 6 de juliol. El Racó Blaugrana, també. Sempre he sentit dir que per un futbolista la seva segona temporada és la més difícil. És una cosa que no he entès mai perquè si la primera temporada es considera d’adaptació, en principi a la segona el futbolista ja s’ha d'haver adaptat. El cas és que avui fa dues temporades que existeix aquest espai dedicat al futbol i especialment al Barça i crec que aquest segon any a Internet ha estat igual de senzill que el primer.

En els seus inicis el Racó Blaugrana no el llegia pràcticament ningú, però jo seguia escrivint igualment. De tant en tant, familiars, coneguts o algun membre d’un fòrum del Barça em deixaven algun comentari, però no va ser fins força després que van arribar els primers comentaris per part de gent amb bloc. A partir d’aquí vaig començar a descobrir nous blocs que també parlaven del Barça, de futbol o del que fos que també vaig trobar interessant en el seu dia. Ara, escriure en aquest bloc i visitar alguns d’aquests espais que he anat trobant s’ha convertit en quelcom habitual.

Així doncs, vull donar-vos les gràcies a tots els qui heu visitat alguna vegada aquest bloc, especialment aquells qui sovint hi deixeu comentaris. M’és igual que alguns cops em critiqueu, perquè entomo les crítiques amb esportivitat i fins i tot hi ha cops que canvio d’opinió sobre algun tema si algú m’ofereix uns arguments prou sòlids. En qualsevol cas, sempre he intentat expressar la meva opinió amb claredat, perquè si alguna cosa tenen els blocs personals és que ningú no et censura els escrits, tal com passa en alguns diaris.

A més, tenir aquest racó a Internet m’ha permès fer coses que difícilment hagués pogut fer sense tenir-lo. Per començar em serveix per entretenir-me, però al mateix temps em permet explicar les meves idees, conèixer diferents opinions i informar-me sobre un munt de temes llegint altres blocs. Gràcies al bloc també he tingut l’oportunitat de poder col·laborar amb un diari digital com Vavel, participar en xerrades com la de Jaume Ferrer i conèixer personalment altres bloggers.

Aprofitant aquest aniversari, si us ve de gust podeu proposar algun canvi del bloc, ja sigui la imatge de capçalera, l’eslògan, el tipus de lletra, la barra lateral, la manera d’enfocar els escrits,...etc.

Finalment, us anuncio que demà al migdia penjaré les respostes del concurs que he organitzat recentment i diré qui n’és el guanyador.

Moltes gràcies a tots i visca el Barça!

Campions abans de començar

2010-07-05T11:39:00.001+02:00

La imatge que encapçala aquest escrit és l’estampat d’una samarreta que estava en venda fa alguns mesos en una botiga de São Paulo. Brasil tenia 5 Copes del Món i la immensa majoria dels habitants d’aquest país confiava en obtenir el sisè títol a Sud-àfrica, però ara ja saben que hauran d’esperar fins la propera edició.

La “canarinha” estava jugant bé a futbol, tot i que ho feia amb menys presència de jogo bonito que en anys anteriors perquè el plantejament de Dunga era més conservador. Però Holanda va poder amb ells i per tant m’imagino que, si algú es va comprar una samarreta com aquesta, a hores d’ara ja l’haurà llençat.

Malgrat tot, també cal considerar que potser els encarregats d’aquesta botiga no eren uns prepotents, sinó que van pensar que si no venien aquestes samarretes mesos abans de començar el Mundial, si aleshores Brasil no guanyava, ni tan sols les podrien arribar a fabricar, amb la qual cosa era millor vendre-les abans de començar.

El que és innegable és que Brasil sempre es troba entre els equips favorits abans de començar un campionat del món perquè sempre disposa de magnífics jugadors, però veure’s guanyadors abans de començar només els pot portar al fracàs. El 2014 seran ells qui organitzin el Mundial. No descarteu un altre “maracanazo” amb els conseqüents suïcidis massius.

2n Concurs Racó Blaugrana. La imatge al descobert

2010-07-04T12:00:00.003+02:00

La imatge ja es veu sencera. Si encara no m'heu enviat les vostres respostes és el moment de fer-ho. Teniu dos dies. Entre dimarts i dimecres sabreu quines eren les respostes correctes i el guanyador del concurs.

2n Concurs Racó Blaugrana. Cinquena pista

2010-07-03T12:00:00.003+02:00

Avui és l'últim dia que aquesta imatge tindrà trossos negres. Demà ja es veurà sencera.

2n Concurs Racó Blaugrana. Quarta pista

2010-07-02T12:00:00.003+02:00

Per qui no recordi quines són les preguntes que heu de respondre, us les deixo a continuació:
1-Qui és l’autor del gol? 10 PUNTS
2-Contra qui jugava el Barça en aquest partit? 5 PUNTS
3-A quina temporada pertany? (indicar completa, per exemple 2010-11) 5 PUNTS
4-Com està fet aquest gol? (amb el cap, amb el peu dret, després d’una jugada individual, després d’una jugada de combinació de tot l’equip, de tacó, de tisora, de rabona, de vaselina,...) 10 PUNTS
5-Què té d’especial aquest gol pel Barça i/o pel jugador? 20 PUNTS

En sabeu alguna, ja?

2n Concurs Racó Blaugrana. Tercera pista

2010-07-01T12:00:00.002+02:00

Ja sabeu de quin gol es tracta?

2n Concurs Racó Blaugrana. Segona pista...

2010-06-30T12:00:00.003+02:00

Ja ho comenceu a tenir una mica més clar? Demà veureu més trossos de la fotografia. Si us acabeu d'incorporar al concurs i voleu veure les normes de participació, feu click aquí.

2n Concurs Racó Blaugrana. Primera pista

2010-06-29T12:00:00.003+02:00

Demà a les 12 del migdia destaparé una mica més la imatge. De moment, pel color, ja podeu apreciar que no es tracta d'una fotografia massa antiga...

2n Concurs Racó Blaugrana (Normes de participació)

2010-06-28T12:00:00.002+02:00

El primer Concurs Racó Blaugrana va consistir en una sèrie de preguntes. El segon no serà així, sinó que serà tot a partir d’una imatge. La idea l’he tret del programa Fiebre Maldini.

Veieu aquesta imatge de color negre que encapçala el post? Doncs durant els propers dies l’aniré destapant a trossos, fins que s’arribi a veure tota sencera. Ja avanço que es tracta d’un gol del Barça.

OBJECTIU: Endevinar tot el que ve a continuació com abans millor
1-Qui és l’autor del gol? 10 PUNTS
2-Contra qui jugava el Barça en aquest partit? 5 PUNTS
3-A quina temporada pertany? (indicar completa, per exemple 2010-11) 5 PUNTS
4-Com està fet aquest gol? (amb el cap, amb el peu dret, després d’una jugada individual, després d’una jugada de combinació de tot l’equip, de tacó, de tisora, de rabona, de vaselina,...) 10 PUNTS
5-Què té d’especial aquest gol pel Barça i/o pel jugador? 20 PUNTS

COM S'HA DE RESPONDRE?
Tot alhora, és a dir, no podeu enviar-me un dia la resposta de la pregunta 1 i al dia següent la resposta de la pregunta 2. Cada participant només tindrà un intent. Poseu 1-(resposta), 2-(resposta), 3-...

COM S'ENVIEN LES RESPOSTES?
Enviant un e-mail a albert.blaugrana@gmail.com o deixant un comentari al bloc (aquesta última opció és poc recomanable perquè us poden copiar).

QUI HI POT PARTICIPAR?
Tothom que s’identifiqui, és a dir, si no teniu cap bloc que jo conegui, almenys digueu-me qui sou i com heu trobat aquest bloc. S’hi pot participar conjuntament, però és absurd perquè es perden possibilitats de guanyar.

QUI GUANYA?
Qui sumi més punts. En cas d’empat, guanyarà qui m’ho hagi enviat amb menys pistes, és a dir, amb menys parts de la imatge. Si dos participants empaten igualment, es farà un sorteig (ja decidiré com).

QUIN ÉS EL PREMI?
S’ha d’escollir UN d’aquests premis:

-Una samarreta del Racó Blaugrana

-Escriure un post en aquest bloc

- Ser entrevistat per mi (només gent amb bloc)

- Res de res

QUAN COMENÇA EL CONCURS?
A partir de demà començaré a destapar trossos de la imatge que ara es troba en negre. CADA DIA d’aquesta setmana a les 12h en destaparé un tros (no serà sempre del mateix tamany), fins que es vegi del tot. Estigueu atents i penseu que com amb més dies d’antelació ho endevineu i m’envieu les respostes, més opcions teniu de guanyar.

QUAN ACABA EL CONCURS?

El diumenge 4 de juliol ja es veurà la imatge sencera i a partir d’aleshores deixaré un termini d’exactament dos dies per si algú encara vol contestar. El dimarts 6 de juliol a les 12h ja no es podran enviar més respostes. Més tard, anunciaré el guanyador i penjaré les respostes en un post.

ALGUN DUBTE?

Si teniu algun dubte, només cal que em deixeu un comentari o m’envieu un e-mail. Podeu dir-li a gent que conegueu si hi vol participar. Tanmateix, si veieu alguna incoherència en les normes de participació us agrairia que m’ho féssiu saber.

Nota: Pot ser que algun dia faci algun escrit que no tingui res a veure amb el concurs a més de publicar el retoc diari de la fotografia.

Màxima igualtat

2010-06-24T23:34:00.000+02:00

Fent una breu anàlisi dels partits que s’han disputat de moment al Mundial, crec que cal destacar la igualtat que hi ha entre els diferents equips. No arriba al nivell d’igualtat del partit de tennis entre Isner i Mahut, però els tòpics que afirmen que no hi ha rival petit i que en un torneig així no hi ha favorits s’estan complint al peu de la lletra.

Els dos equips finalistes de l’última edició, França i Itàlia, ja estan eliminats. Amb tots els merders que han protagonitzat Domenech i companyia el fracàs francès es podia intuir, però el cas d’Itàlia m’ha sorprès molt. I per si de moment no havíem vist duels prou emocionants, de cara als vuitens de final ens esperen partits interessantíssims com l’Argentina-Mèxic o l’Anglaterra-Alemanya. A partir de demà coneixerem la resta d’emparellaments, però no tinc cap dubte que també seran dignes de ser vistos.

Pel que fa als jugadors del Barça, n’hi ha alguns com Abidal que ja han estat eliminats. Mentrestant, la premsa de Barcelona continua amb els seus habituals rumors. Sonen amb força Cesc i Mata, però també Robinho i una infinita llista de possibles substituts de Touré.

Canviant una mica de tema, crec que s’ha parlat molt sobre el Jabulani i sobre les vuvuzeles, però que en canvi no s’està centrant prou l’atenció en els àrbitres. Si els col·legiats designats per aquest campionat són realment els millors del món, els aficionats del futbol hem d’entendre que a la Tercera Divisió els arbitratges siguin nefastos.

P.D. Us anuncio que, de cara a la setmana vinent, estic organitzant un concurs en aquest bloc que consistirà en endevinar una fotografia que s’anirà destapant. Més endavant us ho explicaré detalladament.

Història dels Mundials. Capítol 12: Espanya 1982

2010-06-22T23:07:00.000+02:00

El 1982 la Copa del Món de futbol va tenir lloc a Espanya. El partit inaugural es va disputar al Camp Nou, on Bèlgica va guanyar contra Argentina. Aquest va ser el primer Mundial on hi van participar seleccions dels 5 continents, ja que es va passar de 16 a 24 participants, fet que va propiciar un canvi de format en el torneig.

Itàlia va superar la primera ronda sense guanyar cap partit, però això no li va impedir acabar adjudicant-se el títol després de vèncer a l’Alemanya Federal per 3-1 en la final disputada al Bernabéu. Així doncs, els italians van igualar a Brasil en el nombre de trofeus. El davanter azzurro Paolo Rossi, que va estar a punt de no jugar aquest campionat per un escàndol relacionat amb les apostes, va ser el màxim golejador del Mundial.

En aquesta competició no hi van faltar les "trampes", com quan l’Alemanya Federal i Àustria van firmar un pacte de no-agressió en l’últim partit del seu grup. Amb una manipulada victòria germànica per 1-0, els dos equips europeus van passar a la següent ronda deixant fora a Argèlia.

L’amfitriona, Espanya, va quedar eliminada a la segona fase, on hi havia 4 grups de 3 equips i el primer de cada grup accedia directament a les semifinals.

Joan Miró va dissenyar els cartells propagandístics del Mundial i la mascota es deia Naranjito, però aquesta edició del torneig serà recordada per la trompada que es va endur el francès Battiston per part del porter alemany Schumacher. L’àrbitre no va xiular ni falta.

Aquest torneig també passarà a la història pels següents esdeveniments:
-Bryan Robson va marcar el gol més ràpid d’un Mundial, als 27 segons.
-Hongria va guanyar 10-1 a El Salvador, la diferència de gols més gran en un partit de la Copa del Món.
-En un partit entre França i Kuwait, un xeic kuwaitià va aconseguir que l’àrbitre anul·lés un gol als francesos després de baixar al terreny de joc i d' amenaçar amb fer marxar els jugadors del seu país als vestidors a mig partit.
-En aquella època els aficionats dels països comunistes no podien sortir del seu país, i quan les seves seleccions van jugar algun partit en estadis amb molta capacitat, aquests es veien molt buits.

Ascens del filial!

2010-06-20T22:48:00.000+02:00

Després d’haver superat les dues primeres eliminatòries, el Barça Atlètic disputava avui al camp del Sant Andreu la tornada de l’eliminatòria definitiva per ascendir a la Segona Divisió A. El resultat de l’anada va ser d’1-0 en un partit molt igualat i avui l’equip de Luis Enrique ha fet valer aquest resultat i amb un 0-0 ha aconseguit l’ascens.

Aquesta tarda al Narcís Sala el Barça no ha estat massa fidel al seu estil de joc, ja que més aviat ha sortit a defensar, i és que calia fer qualsevol cosa per no perdre. Cap dels dos equips de Joan Gaspart han disposat d’ocasions clares en tot el partit, excepte quan al final els quadribarrats han buscat el gol gairebé a la desesperada i els blaugranes han intentat, sense èxit, marcar al contraatac

Cal destacar que Luis Enrique ha fet un onze inicial força revolucionari, amb una defensa molt jove i deixant titulars indiscutibles a la banqueta, però la fórmula ha fet efecte. Espero que el dia que marxi Guardiola, Luis Enrique estigui disposat a entrenar el primer equip, ja que coneix bé el club i ha apostat per un futbol atractiu. A més, com sol passar amb els filials, ha hagut de cedir sovint els seus millors jugadors al primer equip, però això no ha impedit que aconseguís el seu objectiu.

Després de moltes temporades esperant aquest ascens, per fi s’ha produït. Això és una altra mostra del bon funcionament de la pedrera blaugrana. Mentre no es jugui l’esperada Lliga de filials (no sé si es manté el projecte), el segon equip del Barça ha de ser sempre en aquesta divisió perquè així quan els jugadors donin el salt al primer equip no notaran tant la diferència. Crec que si s’aconsegueix mantenir al Barça Atlètic en aquesta categoria el Miniestadi ja pot passar a millor vida, perquè aquest equip es mereix jugar com a local al Camp Nou.

Mercat afectat

2010-06-19T00:10:00.000+02:00

Està molt bé poder veure 64 partits de la més gran competició a nivell de seleccions de manera consecutiva entre els mesos de juny i juliol. Malauradament, la gent que s’encarrega de gestionar els clubs de futbol no deu pensar el mateix.

Més enllà de patir per la possibilitat que un dels seus jugadors es lesioni, el principal problema dels clubs és que no poden fitxar còmodament i no poden renovar a cap dels internacionals durant la disputa del Mundial. Una enorme quantitat de futbolistes es troben concentrats a Sud-àfrica representant els seus països i n’hi ha uns quants que, de no haver assistit a aquest torneig, ara estarien negociant el seu futur. De fet, estic convençut que el cas de Touré ja estaria totalment resolt, per exemple.

Parlant de fitxatges i del Mundial m’agradaria dir que aquesta competició és molt útil perquè els directors tècnics es fixin en diferents futbolistes, però crec que abans de fer cap fitxatge haurien de considerar un parell d’aspectes: per començar, que hi ha jugadors que només surten motivats amb la selecció en campionats d’aquesta dimensió perquè precisament és això el que els pot permetre ser contractats per un bon equip. En canvi, hi ha jugadors que arriben al Mundial després d’haver disputat infinitat de partits amb el seu club i estan totalment exhausts, de manera que semblen molt més dolents del que són en realitat.

Això fa que els futbolistes perdin o guanyin valor al mercat i molt possiblement aquest mateix estiu es facin molts traspassos a uns preus desajustats en relació amb la qualitat dels jugadors traspassats. Per això era important tancar el fitxatge de Villa abans del Mundial i per això al Barça li interessa que gent com Henry o Márquez facin un bon Mundial, perquè aquesta revalorització acostuma a afavorir als clubs que venen. En aquest sentit agraeixo que l’entrenador de l’Everton, David Moyes, hagi afirmat que no pensa fitxar cap internacional just després que s’acabi la Copa del Món si no és per un preu raonable.

Per altra banda, si el Barça té previst realitzar més incorporacions aquest estiu, més val que no es confiï perquè ja ha perdut una mica el temps amb les eleccions i el canvi de president i fins que no s’acabi el Mundial difícilment hi haurà moviments decisius, així que quedaran poques setmanes per fitxar i també per intentar que algun equip desgraciat es quedi amb jugadors com Hleb.

L’intervencionisme del president

2010-06-16T23:12:00.001+02:00

Un dels temes que més crispació va provocar en els debats entre candidats va ser el de l’intervencionisme de Sandro Rosell. Tots l’acusaven de ser una persona que durant la seva època de vicepresident va voler intervenir en tot, especialment en l’àrea esportiva. El futur president del Barça es va intentar defensar afirmant que l’equip anava molt malament i que ell tenia recursos que podien servir per redreçar la situació.

La meva opinió sobre aquest tema és que el millor que li pot passar al Barça és tenir un president intervencionista, sempre i quan aquest en sàpiga. És a dir, quan va sonar Sala Martín com a possible candidat, en el cas que hagués guanyat, m’hi jugo el que vulgueu a que ningú no s’hagués atrevit a dir-li: “no, tu has de deixar treballar tranquils als encarregats de l’àrea econòmica”. De la mateixa manera, sabent que Rosell entén de futbol i té contactes, no em semblaria malament que intervingués en la parcel·la esportiva quan sigui necessari.

A més, en els debats vaig sentir a candidats com Ingla o Benedito dient que els socis havien de tenir veu i vot en absolutament totes les decisions del club. Jo no vull això, perquè generalment el soci és un ignorant i fer tot el que diguem, per molt democràtic que sigui, no pot portar res de bo. Per tant, crec que el soci senzillament ha de reclamar transparència; estar informat d’absolutament tot. Per altra banda, el president no ha de ser un dictador, i ha d’escoltar els socis abans de prendre totes les decisions, i a partir d’això, decidir el que és més convenient. Però ha de ser ell qui decideixi. I si fos alguna cosa extremadament important, ja es votaria a l’assemblea de compromissaris, sempre i quan aquestes deixin d’estar manipulades.

Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, fa enquestes sobre el futur de la Diagonal, però després no pregunta res sobre afers més importants. El Barça ha de fer al revés; preguntar allò que realment és de vida o mort i deixar que el governant decideixi la resta de qüestions després d’haver vist tots els pros i contres. Ha de ser ell qui ha de prendre la decisió final, que per això l’han fet president.

Diuen que Plató tenia la teoria que el millor per a una civilització és que governés el més savi, i que aquest ho havia de fer amb el poder d’un tirà. Difícilment sabrem mai quin és el soci més savi, i encara més difícilment aquest arribaria a ser algun dia el president del club. Per tant, si trobem algú que és savi en un aspecte determinat, encara que no sigui el soci que més domina, deixem-lo fer. El problema és que de moment a Can Barça ja hem tingut a Núñez, a Gaspart i a Laporta, que sense saber-ne de molts aspectes, han tingut el poder d’un tirà.

Twitter del bloc

2010-06-15T15:47:00.000+02:00

Estimats lectors i visitants del Racó Blaugrana, us informo que aquest bloc ja té un canal prou digne al youtube i un compte de twitter.

El canal de youtube fa temps que el vaig crear, però el tenia abandonat. Ara l’he potenciat i he afegit a la meva llista de vídeos preferits una sèrie de vídeos que crec que val la pena que mireu quan tingueu un moment. N’hi ha del Barça, de l’Everton, de divertits, d’emotius, de curiosos,...
El canal és aquest: http://www.youtube.com/user/racoblaugrana

Pel que fa al twitter, és una cosa que em van recomanar fa alguns mesos, i fa poc vaig decidir que ara era el moment d’entrar al món del microblogging.

Malgrat tot, l’url del twitter és aquest twitter.com/rblaugrana perquè el nom “racoblaugrana” ja estava adjudicat. Se’l van adjudicar uns usuaris del web Racó Català que van fer una Penya i no van tenir millor idea que posar-li Racó Blaugrana; molt originals. Vaig intentar que em cedissin el nom i, molt amablement, els encarregats del Racó Català em van dir que ells no hi tenien res a veure i que havia de contactar amb els usuaris concrets que havien creat la Penya. I després de molt buscar, vaig trobar el seu e-mail, però ni tan sols han tingut la decència de contestar-me, així que no he tingut més remei que triar un altre nom.

Per tant, tots els qui tingueu twitter o un canal al youtube, si voleu ja us podeu subscriure als meus comptes.

Reportatge electoral

2010-06-13T00:13:00.001+02:00

Milers de socis han anat avui al Camp Nou a votar el futur president del FCBarcelona. Després del recompte final ja sabem qui serà el president del Barça durant els propers 6 anys: Sandro Rosell, que ha estat votat per més del 60% dels socis. Benedito ha estat segon, Ingla tercer i Jaume Ferrer, tot i tenir el suport de Laporta, ha quedat quart.

Jo he estat un dels molts barcelonistes que han assistit a l’Estadi i ara us explicaré més o menys com ha anat tot plegat, però si algú que també hi ha anat vol fer alguna aportació només cal que deixi un comentari.

Per començar, he de dir que hi havia molta gent, com era d’esperar. Naturalment, no només hi havia socis, sinó que hi havia familiars dels socis, amics dels socis, gent del Sant Andreu que ha anat a veure la derrota del seu equip contra el Barça Atlètic, turistes que no entenien res i també curiosos que han trobat que anar al Camp Nou era una bona manera de viure un diumenge diferent, aprofitant les diferents activitats lúdiques que hi havia dins el recinte blaugrana.

Més enllà de no trobar aparcament, el principal problema que s’han trobat molts culers que anaven a votar acompanyats ha estat el dur camí que han hagut de fer per anar d’una urna a una altra. Els punts de votació estaven ordenats per ordre alfabètic segons els cognoms dels socis, de manera que per anar de la “A” a la “Z”, s'havia de donar una volta força gran pels passadissos de l’estadi. I fer aquest trajecte ja es fa llarg quan no hi ha ningú, però quan hi ha la multitud de gent que hi havia avui és horrorós. A més, hi ha zones de pas estretes que coincideixen amb la taula on hi voten personatges importants com Guardiola, i la gent s’acumula en aquests punts.

Tot i que la meva estada al camp no ha estat massa llarga, he pogut veure a tots els candidats excepte Marc Ingla. També he aprofitat per veure què hi havia ara al camp on entrenava abans el primer equip del Barça, al costat de la Masia. I crec que encara hi deu entrenar algú, perquè encara hi ha gespa i està molt ben cuidada.

I també he vist una de les primeres coses que ha de canviar el nou president: el rètol que anuncia el proper partit a les taquilles on es venen les entrades. La foto està retocada a partir de dues imatges, però és perquè sinó no es veia tot el missatge (en realitat només hi ha un rètol i no dos com a la foto).

Nou president a la vista

2010-06-12T12:07:00.002+02:00

Demà coneixerem qui serà el proper president del Barça. No tinc cap dubte que hi haurà molt de moviment a l’Estadi perquè els socis tenen moltes ganes de votar, tot i que a hores d’ara molts encara no sàpiguen a quin candidat donaran el seu vot.

Per part meva he de dir que cap dels quatre candidats s’ha acabat d’apropar a les meves peticions que vaig fer fa uns dies, així que cap m’acaba de convèncer. I quan succeeix una cosa així, el que s’ha de fer és anar descartant, de manera que al final només en quedi un. És una decisió complicada però que cal prendre i així ho he fet.

No obstant, us anuncio que guanyi qui guanyi aquestes eleccions tindrà el meu suport. El primer dia tindrà el meu suport perquè ja no hi haurà res a fer; no tindré més remei que aguantar aquest president durant 6 anys, així que el millor que puc fer és donar-ho tot per part meva perquè aconsegueixi fer un Barça millor. Però que sàpiga que, a poc a poc, a mesura que vagi prenent males decisions, l’aniré destrossant en aquest bloc. Per altra banda, quan prengui decisions encertades les aplaudiré en aquest mateix espai.

També he de dir que espero que el dia 1 de juliol Laporta marxi a casa seva per acabar d’enllestir la seva integració a la política catalana i deixi treballar tranquil al nou president, tant si és el que ell volia com si no. I si no està d’acord amb el nou president, no haver-se autorestringit el nombre de mandats i haver-se presentat altre cop. Segur que hagués guanyat, perquè els culers tenim poca memòria.

Ja parlaré un altre dia sobre els diferents debats que s'han produït en els últims dies, o més aviat dels diferents temes sobre els que s'han parlat, perquè m'han semblat interessants i els candidats els han tractat d'una manera entretinguda.

A més de tot això, us informo que:
-Intentaré fer un breu reportatge de la jornada electoral al Racó Blaugrana

-El Mundial ha començat i intentaré escriure algun post relacionat amb aquest gran esdeveniment. De moment, però, heu de saber que Márquez va marcar un gol amb Mèxic, de manera que amb una mica de sort trobarem algun club que ens el vulgui fitxar.

-Durant les properes setmanes aquest bloc tindrà força novetats que no tenen res a veure ni amb les eleccions ni amb el Mundial. Estigueu atents.

Història dels Mundials. Capítol 11: Argentina 1978

2010-06-08T11:25:00.000+02:00

Després d’haver-ho intentat en diverses ocasions sense èxit, aquest cop Argentina sí que va poder organitzar un Mundial, el de 1978. Malauradament, quan aquest país ja havia estat designat amfitrió, el poder argentí va passar a mans d’una dictadura militar. Tot i això, la FIFA, després d’una inspecció, va decidir que aquest fet no afectaria al futbol. I la veritat és que el futbol no es va veure massa afectat per la dictadura, però aquest esport va servir per amagar al món les atrocitats que es cometien diàriament en aquest país sud-americà. Per això no és d’estranyar que alguns jugadors argentins contraris a la dictadura de Videla optessin per no jugar amb la seva selecció.

Parlant ja d’aspectes més esportius, aquesta Copa del Món la van disputar 10 seleccions europees i 4 americanes, a més de Tunísia i Iran. El torneig es va organitzar en dues fases: en la primera hi havia 4 grups de 4 equips i és on va caure eliminada la selecció espanyola, que feia molts anys que no disputava aquest campionat. En la segona ronda hi havia 2 grups de 4 equips. El primer classificat de cada grup de la segona ronda, accedia directament a la final.

Inexplicablement, Menotti, el seleccionador argentí, va decidir no convocar a Maradona, al·legant que no tenia l’experiència necessària per jugar un torneig tan important. Potser va ser aquest fet el que va provocar que Argentina estigués a punt de quedar eliminada a la segona ronda, però sospitosament va marcar més dels quatre gols que necessitava fer contra Perú per accedir a la final en detriment de Brasil. Hi ha qui diu que tant el govern peruà com els jugadors d’aquest país van acceptar suborns a canvi de deixar-se vèncer per la diferència necessària.

Holanda, aquest cop sense Cruyff, va tornar a arribar a la final per segon cop consecutiu, però igual que en l’anterior torneig, els amfitrions es van imposar en el darrer partit. Argentina va guanyar per 3-1 a la pròrroga. El triomf argentí va ser considerat com una victòria pels militars i com una espurna d’ alegria enmig de tota la misèria per a la majoria de la població. Cal destacar que abans d’aquest partit els jugadors holandesos es van reunir amb les “Madres de Plaza de Mayo” com a símbol d’oposició a la dictadura.

El màxim golejador del campionat va ser Mario Kémpes, tot i que molts rumors afirmen que els jugadors argentins, especialment els davanters, es van dopar per guanyar aquest trofeu.

Un dels fets més anecdòtics és que la selecció francesa va haver de lluir, en un partit contra Hongria, l’uniforme del CA Kimberley (club argentí que anava vestit amb ratlles verdes i grogues). La causa és que la FIFA va dir als hongaresos que per motius televisius havien de portar la samarreta suplent i els francesos, pensant-se que havien de ser ells els qui havien de canviar d’uniforme, van fer el mateix. I ambdós equips es van presentar a l’estadi amb uniformes blancs.

També és important saber que el disseny de la Tango, la pilota d’aquest Mundial, es va convertir en un referent de cara a les següents edicions d’aquesta competició.

Un espai desaprofitat

2010-06-06T01:32:00.000+02:00

Si ens fixem en les graderies del Camp Nou, podem observar que a tribuna els seients estan disposats de tal manera que s’hi pot llegir “FCBarcelona”, al lateral hi posa “Més que un club” i al gol sud hi ha el logotip de Nike. En canvi, al gol nord no hi ha res destacable entre els seients.

No sé si el club té previst modificar aquest espai que actualment es troba en blanc (o millor dit en blaugrana), però jo no tinc cap dubte que l’ompliria amb alguna d’aquestes dues coses:
-L’escut del Barça

-L’any de fundació del club (1899)

La primera opció potser costaria dur-la a terme correctament, però només cal veure les filigranes que hi ha en la graderia de la imatge de sobre, que és del camp del Preston North End i s’hi poden apreciar dues cares (les de Tom Finney i Bill Shankly). Si hi ha experts capaços de fer mosaics com aquests, no crec que hi hagi cap problema en representar un escut del Barça. De fet, m’estranya que Laporta encara no hagi aprofitat l’espai del gol nord per posar-hi el seu rostre o una estelada.

Per altra banda, l’opció de posar “1899” implicaria que hi hagués massa text escrit en el conjunt de totes les graderies, malgrat que al gol nord hi hauria un número i no lletres com a tribuna i al lateral.

Així doncs, crec que el proper president hauria d’optar per remodelar l’Estadi amb detalls com aquest i deixar estar el projecte de Norman Foster, també conegut com a “Pim-pam toma Lacasitos” per les teules que hi hauria a la façana.

Signatures, imparcialitat i joc brut

2010-06-02T22:25:00.000+02:00

Amb Jaume Guixà, Alexis Plaza i Santi Salvat definitivament apartats de la lluita electoral, són la resta de precandidats els que continuaran el seu tortuós camí cap a la presidència, a falta del que diguin els encarregats de validar les 2.095 firmes que necessita cada precandidat per convertir-se en candidat.

Ahir Sandro Rosell va presentar més de 13.500 signatures, Marc Ingla i Jaume Ferrer en van presentar unes 4500 cada un i Agustí Benedito va rondar les 3000. Això és un primer sondeig de la intenció de vot, però no expressa res definitiu, perquè aquestes coses poden canviar radicalment d’un dia per l’altre.

L’únic que sembla que podria patir amb aquesta validació és Benedito, però crec que tots passaran el tall. La presència o no d’aquest ex-membre de l’elefant blau de cara a les votacions pot ser determinant, perquè durant aquests dies adquirirà molta més fama de la que ha tingut durant la precampanya. A més, el fet de ser el més desconegut tant pels socis com per la resta de candidats li pot servir per acusar als altres de diverses coses sense que la resta li pugui retreure res. D’aquesta manera, totes les entrevistes i debats televisius poden ser força més interessants amb la presència de Benedito.

Malgrat tot, aquestes eleccions estaran marcades per la manca d’imparcialitat de Joan Laporta. Teòricament el president no ha d’intervenir en l’elecció del seu successor, però Laporta ha donat la seva signatura a Jaume Ferrer, ha assistit a la presentació d’aquesta precandidatura i ha llançat dards enverinats a Sandro Rosell al mateix temps que no va permetre la recollida de firmes en dia de partit a l’Estadi per no afavorir als precandidats menys populars.

Ara, l’actual president ha promès que quan deixi de manar al club no s’oposarà al dirigent que escullin els socis i que només donarà la seva opinió i consells si el Barça ho demana. Sabent que és una persona de les que agafen primer micròfon que passa per dir-hi la seva, jo no me’l crec.

Casualitats de la vida, els quatre futuribles candidats han estat “embaucats” per Laporta i s’han unit a ell en algun moment de la seva vida, fet que ens indica de quina mena de personatges estem parlant.

Ningú no posa en dubte que Ferrer és un bon jan, tal i com va dir ell mateix, però jo sí que dubto de la gent que l’envolta, començant per Laporta i continuant amb Albert Perrín i per la colla de frívols que seguirien al club si ell guanyés, com l’espia Joan Oliver.

Pel que fa a Ingla, es veu que tenia el cens de 2003 i que això li ha permès anar trucant a les cases per guanyar-se la firma dels socis. Potser és així com ha aconseguit omplir més butlletes que el continuista oficial, Jaume Ferrer. També és sabut que Ingla es va reunir amb Mourinho. Els membres de la Junta Directiva van dir que ho van saber per sorpresa, quan Ingla ja estava parlant amb el portugués, però l’ex-directiu assegura que els seus companys estaven al cas d’aquesta reunió. Qui menteix?

Per més inri, el Barça va ser sancionat per la Federació Catalana de Futbol perquè Ingla i Ferrer van enviar propaganda al correu dels socis sense ser precandidats. Mentrestant, tots els que acusen a Rosell ho fan sense proves o amb arguments tan magnífics com el de “ho diu a Google”.

Ara li tocarà al soci decidir-se, però quan un no sap què escollir, crec que el millor que pot fer és anar descartant.

Guardiola no pot ser el nou Ferguson

2010-05-31T14:22:00.000+02:00

Sandro Rosell, fa molt de temps, va afirmar que seria genial que Guardiola es convertís en el nou Alex Ferguson. Potser ho va dir en el sentit que desitjava que l’entrenador de Santpedor es mantingués al capdavant de l’equip de futbol durant moltes temporades, però crec que ho va dir en el sentit de fer que Guardiola assumís el paper de mànager.

Fos quina fos la seva intenció, tot i que al principi em va semblar una bona idea, crec que cap de les dues opcions anteriors són del tot adequades. La primera perquè si Guardiola, en només un parell de temporades entrenant el primer equip, ja s’ha quedat calb a causa del patiment i la tensió, no vull ni pensar què passaria si fos l’entrenador durant 20 anys. Per això opino que Guardiola abandonarà el seu actual càrrec en un màxim de tres temporades.

Tanmateix, la segona opció, que seria la d’atorgar-li al tècnic blaugrana la figura de mànager a l’estil britànic, tampoc no li correspon. Crec que un entrenador del Barça, per bo que sigui, s’ha de limitar a entrenar i a comunicar al club amb quins jugadors compta i quines posicions li agradaria reforçar quan acaba una temporada. I ja està. La resta de feina l’han d’enllestir el president, el director tècnic i els observadors de partits que pugui tenir el club.

Al futbol anglès, molts entrenadors exerceixen totes les funcions de l’equip, fins al punt que són ells els qui miren partits de diferents equips, analitzen quins jugadors els interessen, compten els diners que els proporciona el propietari del club per fitxar i, si és necessari, fins i tot negocien els traspassos. I no crec que sigui això el que busca el Barça, perquè seria concedir-li a l’entrenador massa responsabilitats i, a sobre, l’entrenador blaugrana perdria el temps en qüestions administratives enlloc d’analitzar el rival del cap de setmana.

Per això és tan important la figura del director tècnic. Amb un membre encarregat d’ajudar a l’entrenador administrativament parlant es garanteix, primer, que algú estarà pendent del mercat per si calen reforços. I després, que quan aquest entrenador deixi el club, hi haurà algú que vetllarà per mantenir l’estructura que ha de caracteritzar la plantilla blaugrana. Amb això vull dir que, si quan Guardiola deixi el club arribés Van Gaal (no vull ni pensar-ho), hi hauria una persona que impediria que l’holandès omplís el vestidor culer de compatriotes seus, perquè de fer-ho, quan Van Gaal deixés el club, hi hauria una massa jugadors inservibles pel següent tècnic.

A més, cal recordar que Guardiola (en gran part per culpa de Txiki), no ha sabut fitxar. Només cal veure el dineral invertit en apostes estrangeres com Hleb, Chygrinskiy o Ibrahimovic. En canvi, quan s’han incorporat al primer equip jugadors de la pedrera i han tingut continuïtat (Pedro i S.Busquets) o s’ha fitxat a futbolistes que ja coneixien la Lliga espanyola (Alves, Keita i Piqué), s’ha millorat el rendiment de l’equip. L’única excepció a la regla seria Martín Cáceres, que va jugar al Recre. El que acabo d’exposar també ens podria indicar que el més fàcil és que Villa triomfi i que si Guardiola no hagués passat pel filial abans d’entrenar al primer equip, tot hagués estat molt diferent.

El candidat ideal

2010-05-29T13:58:00.001+02:00

S’apropen les eleccions a Can Barça. Hi ha molts precandidats sobre la taula, encara que és ben sabut que n’hi ha que només hi són perquè el seu nom surti publicat de tant en tant als diaris. Altres, en canvi, porten mesos treballant de valent i, encara que no surtin escollits, podran sentir-se orgullosos d’haver fet una bona campanya. Hi ha bàndols prou diferenciats i altres força semblants, tot i que a la llarga tots volen que el Barça segueixi guanyant títols, mentre la quantitat d’ex-directius que hi ha a la palestra són una clara mostra de les divisions internes que patia el club fa poques temporades.

Ara mateix, no hi ha cap precandidat que em convenci completament, tot i que això no vol dir que no tingui les meves preferències. Al principi del post he dit que les eleccions s’apropen, però encara falten uns dies perquè se celebrin i això significa que els precandidats encara són a temps de convèncer-me amb els seus projectes. Classificant-ho més o menys per ordre de prioritat, el precandidat que es guanyaria el meu suport al 100% serà qui:

-Compleixi les seves promeses electorals.
-Faci un Barça transparent de debò.
-Es preocupi abans pel club que per ell, si és necessari deixant la seva feina temporalment per dedicar-se exclusivament al Barça.
-Segueixi confiant en el projecte de Guardiola, sobretot tirant de pedrera, encara que l’entrenador canviï durant el seu mandat.
-Es desfaci de Txiki Beguiristain i de Joan Oliver i tregui a Cruyff el càrrec de President d’Honor.
-Mantingui la figura del director tècnic (Txiki, no) i que aquest es porti mínimament bé amb l’entrenador.
-No utilitzi noms de possibles fitxatges com a armes electorals.
-Doni a les seccions la importància que es mereixen, sense afegir-ne de noves i assistint sovint al Palau Blaugrana per veure’n els partits.
-Torni el preu dels abonaments a un lloc similar al que eren abans que arribés Laporta i faciliti, al mateix temps, els preus de les entrades per socis i aficionats.
-Estableixi un criteri just de repartiment de les entrades per a les finals, premiant els seguidors més fidels que van a tots els desplaçaments i quedant-se el mínim d’entrades per a coneguts i familiars.
-Desisteixi del projecte Foster però intenti millorar l’Estadi.
-Tingui un número de soci ajustat a la seva edat (hagi estat soci del Barça durant la major part de la seva vida).
-Sigui humil i no vulgui controlar tot el club personalment, sinó que deixi fer la feina als professionals del club que hi hagi a la seva disposició.
-No faci fora a empleats del club que estan fent bé la seva feina per substituir-los per amics seus.
-Desoficialitzi les penyes del Barça de Catalunya (o com a mínim les de Barcelona).
-Defensi que el Barça és un club català, però que no és de cap partit polític.
-Continuï fent un club solidari, donant diners a Unicef o a qui faci falta, però traient el seu logo del centre de la samarreta i substituint-lo per un patrocinador de veritat.
-Entengui de futbol i conegui la història del Barça.
-Acomiadi a Pep Callau, l’speaker no-oficial de l’estadi i no el substitueixi per cap altre (Manel Vich i prou).
-Torni els noms originals a les seccions del Barça (no “Regal Barça”, per exemple).
-Convidi l’Everton al Gamper
-Faci que la parada de metro “Camp Nou” es passi a dir “FCBarcelona”, deixant en evidència als de TV3 (no tinc res contra ells, però es van equivocar de nom amb la proposta).

-Canviï el nom del Camp Nou per un més original, ja que de nou no en té res. És molt més maco “Palau Blaugrana”, per exemple, llàstima que ja estigui adjudicat.

2a entrega dels Premis futbolístics Racó Blaugrana

2010-05-27T14:39:00.000+02:00

Com ja és habitual en aquest bloc, o millor dit per segona vegada, toca “entregar” els premis Racó Blaugrana. Ja sabeu que no m’agrada donar premis als blocs, perquè són tots molt diferents i m’agraden tots els que tinc enllaçats. És per això que els meus guardons van destinats a persones i institucions directament relacionades amb el futbol que m’han cridat l’atenció durant la temporada. Sempre he dit que el futbol és un esport col·lectiu i sóc força contrari a premis com la Pilota d’or, però en canvi m’agraden els “11 ideals” que organitza la Uefa, perquè tenen en compte la posició que ocupen sobre el camp els jugadors. Jo he intentat fer alguna cosa similar amb les mencions que incloc en aquest post.

M’hagués agradat poder veure tots els partits, escoltar totes les retransmissions i llegir tots els diaris del món durant aquesta temporada. Però no cal dir que és impossible, i és per això que aquests premis estan fets a partir de les “poques” coses que he vist. Tanmateix, he de dir que he seguit un ordre força aleatori i el resultat ha estat una combinació estranya, tot i que espero que serveixi també per repassar aquesta gran temporada.

JUGADORS:
Jugador revelació: Pedro
Jugador més boig: Balotelli
Més polèmic: John Terry
Millor fitxatge: Sneijder
Pitjor fitxatge: Kaká
Millors reforços hivernals: Robbie Keane i Osvaldo
Els seus equips no els haurien d’haver venut: Eto’o i Robben.
Amb tants gols, els seus equips se’ls queden petits: D.Bent, O.Cardozo i Di Natale
D’asseure’s a la banqueta a golejar de nou: Saviola
Millors duples d’atac: Cassano-Pazzini i Drogba-Anelka
Imparable al rematar de cap: Tim Cahill.
Des de l’altre l’altre costat de Manchester també marca: Tévez
Golejador més menyspreat: Higuaín
Jugador Duracell: J.Zanetti
Jugador-mig equip: C.Ronaldo
Van passar per Benalmadena: Ribéry i Govou
Cull amapoles amb un pim-pam: Guti
Amb les noves orelles és més aerodinàmic: Dani Alves
Amb la selecció juga a bàsquet: Henry
Enlloc com al Japó: Nakamura
Marxaran per la porta del darrere: els dos Raúls (Tamudo i el merengue)
Grans reapareguts: Gaby Milito i Arteta
Gran absent: Dani Jarque
Increïblement renovat: Rafa Márquez
Bluf de la temporada: Chygrinskiy
De “Príncipe” a Rei: Diego Milito
Torna a fer la celebració de la gallina: Maxi López
Allà on va fa el triplet: Samuel Eto’o
Seran eterns: tots els jugadors del Barça

EQUIPS:
Revelacions: Fulham i Mallorca
Decepcions: Manchester City i Madrid
A 2a, però mereixent jugar a Europa: Portsmouth
Antifutbol: Espanyol
Irregular en Lliga, lluny a les Copes: Atlético Madrid
Cada temporada va a menys: Liverpool
Millors equips: Inter, Chelsea i Bayern
Millor futbol: Arsenal i Barça.
Més punts inútils: Real Madrid, amb 96.
Rimen i ens han fet feliços: Alcorcón i Lyon
Retorn ràpid: Newcastle
Més val que torni a comprar àrbitres si vol guanyar: Juventus
Millors partits: Chelsea 3-3 Everton, Arsenal 2-2 Barça i M.United 4-3 M.City
Disposa de la millor afició: Atlético Madrid

ENTRENADORS:
Millors entrenadors: Mourinho, Guardiola, Van Gaal
Han escollit l’equip ideal per triomfar: Hodgson i Manzano
No saben que entrenar a una selecció és quelcom seriós: Maradona i Domenech
És un incomprès: Pellegrini

MITJANS DE COMUNICACIÓ:
Millor canal de futbol: Gol TV
Millors comentaris televisius: Canal+
S’han renovat però continuen fent pena: les retransmissions de TV3
Les seves frases persistiran: Andrés Montes
Sense ells l’esport no faria tanta gràcia: Crackòvia, Gol Zap, Zona Zàping i APM?
Millors retransmissions radiofòniques: RAC1
No sap pintar la línia d’orsay: la premsa de Madrid
Paraula més repetida de la temporada: Villarato
Es segueixen inventant els fitxatges: tots els diaris esportius
Crearà una ONG: Manolo Lama

ALTRES:
Emocionant fins el final: Lliga BBVA
Millor àrbitre: Continua sense existir
Molt de nas, poc olfacte: Txiki Beguiristain
S’insultaran entre ells i si cal es mataran per presidir el Barça: tots els precandidats
Més pesat que els telefonistes de Jazztel: el representant de Touré
Continua sent pitjor que el Pro Evolution Soccer: el FIFA
El millor gol: la xilena de Soldado (Getafe-Sporting)
Gol més curiós: Darren Bent al Liverpool (amb toc de pilota inflable)
Millor frase: “Prefereixo viatjar 14h amb autocar que veure les semifinals per la tele” (Pep Guardiola)
S’haurà de gastar més diners: Florentino Pérez
Es podrà ruxar eternament amb xampany: Joan Laporta
Durant unes setmanes mantindrà encesa la flama del futbol: el Mundial

Si trobeu a faltar algun premi, proposeu-lo amb un comentari.

No és més gran qui més ocupa

2010-05-25T14:10:00.001+02:00

Podria haver publicat gran part de les idees que hi ha en aquest escrit fa molt de temps, però vaig preferir esperar a que s’acabés la temporada per veure si les coses canviaven. Malauradament, cada setmana que passava, els meus pronòstics eren més certs. Estic parlant d’Zlatan Ibrahimovic.

El davanter suec va començar marcant en molts partits seguits. No jugava bé, però marcava, i quan un davanter anota un gol a cada partit, poques coses se li poden recriminar. Unes quantes jornades després, però, Ibrahimovic va perdre gran part del seu olfacte golejador i, a més, va continuar amb el seu joc estàtic i passiu. Guardiola no es va atrevir a alinear a Bojan de titular perquè tenia por del caràcter del suec, però cada cop que Ibrahimovic fallava un gol cantat, que no pressionava o que no permetia la fluïdesa necessària perquè es desenvolupés el joc blaugrana, em venia a la memòria un davanter camerunès que, sense materialitzar totes les ocasions que tenia i malgrat estar un pèl boig, sempre ho donava tot sobre el terreny de joc. Aquest sí que no hagués acceptat mai ser suplent, però difícilment hagués existit algun motiu per deixar-lo a la banqueta.

Us convido a llegir aquest post que vaig fer abans de començar la temporada titulat “Ibra(timo)vic” perquè recordeu que jo ja us ho vaig dir. Que no podia ser que paguéssim tants diners per un personatge que està tant o més boig que Eto’o i que no pressiona ni la meitat. I més quan, per molt menys, es podia fitxar a Villa, que ha acabat sent un dels màxims golejadors de Primera i que per fi ha arribat a Can Barça. I pobre del que em vingui amb l’excusa que em posen molts: “però és que Guardiola no volia a l’Eto’o i l’única manera de fer-lo fora era fent aquest intercanvi”. Mentida. Eto’o podria haver anat perfectament al Manchester City, i sinó pregunteu-ho a J.Ferrer.

Veient que, tot i els seus gairebé 2 metres d’alçada, Ibrahimovic no ha triomfat i que per tant, s’ha trobat molt a faltar un Eto’o sobre el camp, la teoria del “no és més gran qui més ocupa, sinó qui més espai buit deixa quan se’n va ”, guanya més força que mai.

Ara mateix jo vendria a Zlatan sense pensar-m’ho dues vegades, i pel preu que realment val (màxim 5 milions €) si ningú no en vol pagar més. Com va dir el meu avi, que és un gran culer, “el fitxatge d’Ibrahimovic és com si compres un vi molt car i quan l’obres resulta que és dolent. Però enlloc de llençar-lo, com que és tan car, te’l beus igualment i t’agafa mal de panxa”. Companys, és això el que li passarà al Barça si es queda amb Ibrahimovic. En el seu dia li vam fer un contracte impressionant i, com que no ens el podrem treure de sobre, l’entrenador del Barça es veurà obligat a fer-lo jugar. I això farà que Villa hagi de jugar en una posició que no és la seva i ja la tindrem muntada.

Que consti que, un cop incorporat Ibra a la plantilla, vaig decidir que no li tindria mania, sinó que l’animaria, però és que arriba un moment que l’aixecada de camisa és massa gran. Si aquesta no arriba a ser la temporada de Messi, el Barça difícilment hagués lluitat per la Lliga.

Un altre aspecte negatiu i que pocs recorden és que, per culpa de negociar per Ibrahimovic, ens van encolomar també a Maxwell. I jo que pensava que Massimo Moratti no era un personatge massa intel·ligent... mireu-lo què content està amb el seu triplet. Aquest Barça és massa solidari.

Per acabar-ho d’adobar, l’intercanvi Eto’o-Ibrahimovic ha comportat que Mourinho ho hagi guanyat tot amb l’Inter i ara l’entrenador portuguès busca nous reptes. Fitxarà pel Madrid en les properes hores, i d'això també en tenen la culpa tots els culers que l'han odiat immerescudament. Culers, ens hem cavat la nostra pròpia tomba.

La final en 3D

2010-05-23T18:03:00.003+02:00

Ahir vaig veure la final de la Champions al cinema. La feien en 3D, però sembla ser que aquest no va ser un al·licient prou gran com perquè s’esgotessin ràpidament les entrades, ja que ahir al matí encara n’hi havia de disponibles.

L’experiència va ser prou bona, però crec que és millor veure els partits per la tele. Els plans curts eren sensacionals, i oferien una visió molt real del partit, però amb la càmera principal, que és més llunyana, els jugadors es veien un pèl borrosos, i això que no em vaig treure les ulleres de 3D en tot el partit.

El so era el de TV3, malgrat que sovint els locutors feien comentaris sobre algunes repeticions que al cine no es veien (fet estrany perquè la majoria de repeticions sí que ens les oferien). Personalment, em va fer molta gràcia el comentari de Pichi Alonso quan va dir “el primer gol de D.Milito és en semifallo”, quan en realitat va ser un golàs, igual que el segon.

A jutjar per la reacció de la gent del meu voltant quan va aparèixer Figo a la pantalla, crec que érem majoritàriament aficionats blaugranes (n’hi havia algun que fins i tot lluïa la samarreta del Barça) . No obstant, els espectadors ens vam dividir entre seguidors del Bayern i seguidors de l’Inter, i en aquest aspecte el conjunt alemany guanyava per golejada. Com ja us vaig anunciar, jo anava amb l’Inter, perquè Mourinho em cau molt bé i sobretot perquè em feia il·lusió que Eto’o fos el primer jugador en aconseguir dos triplets consecutius.

En conclusió, l’experiència va ser positiva però difícilment la repetiria. Finalment, una dada que m’han fet recordar avui els diaris: al Barça l’han eliminat de la Copa del Rei i de la Champions els campions d’aquestes dues competicions (Sevilla i Inter).

No em deixen de sorprendre

2010-05-21T23:25:00.002+02:00

Ahir, a l'obrir la safata d’entrada del meu correu, vaig veure que el Barça m’havia enviat un altre dels seus e-mails. Esperant trobar-hi alguna oferta absurda o alguna informació que ja coneixia, vaig obrir igualment aquest correu electrònic. Aquest cop, la informació que contenia em va sorprendre de debò.

Si cliqueu sobre la imatge que encapçala aquest escrit ho entendreu tot. El club ens està oferint als socis del Barça un trosset de gespa del Camp Nou!!! A sobre, encara pretenen que responguem a una enquesta per aconseguir-lo.

Per començar, ningú no ens garanteix que per sobre aquest trosset de gespa hi hagi passat cap futbolista. I després, que en l’hipotètic cas que aquestes quatre fulles hagin estat trepitjades per algun dels nostres ídols, no els costaria res oferir un premi millor. No estic demanant cap entrada ni una samarreta firmada; amb una piloteta de plàstic ja faríem. Però que ens regalin això sense mostrar-nos el procediment d’extracció d’aquests trossos de gespa, és el mateix que si ens regalessin una llauna buida. Em podrien dir: “sí, el que hi havia a dins s’ho ha begut el Messi”, però no deixarà de ser un objecte inútil.

Però el més greu de tot és que si realitzes l’enquesta, només entres en un sorteig! I segons dóna a entendre l'e-mail, la gespa és de la temporada passada, és a dir, que van amb retard i, a més, només en sortegen 5 trossos...

Normalment es diu “millor això que res”, però en aquest cas, abans de regalar això, que no regalin res. Han volgut ser originals i crec que s'han equivocat completament.

Molts us haureu preguntat per què parlo sobre això el dia que el Barça ha presentat a Villa. La resposta és clara: qui porta temps seguint aquest bloc sap que estic content amb aquest fitxatge, ja que la temporada passada jo volia a Villa enlloc d’Ibrahimovic i, per tant, no hi ha massa cosa a comentar. Si no em fes mandra, tiraria d’hemeroteca per demostrar que molts dels qui ara diuen als mitjans de comunicació que sempre han volgut a Villa, la temporada passada estaven encantats amb el fitxatge d’Ibrahimovic. Accepto que la gent rectifiqui, però no que menteixi sobre un tema així.

Resultats dels pronòstics i la convocatòria de Del Bosque

2010-05-20T19:02:00.003+02:00

Al principi de la Lliga vaig fer un post amb els meus pronòstics sobre com acabaria aquest campionat. A continuació en diré els resultats. He de dir que he comès errors força greus, tot i que en alguns altres aspectes (potser més senzills)la meva intuïció no em va trair.

Errors:
Vaig dir que el Mallorca patiria per no baixar i ha lluitat per la Champions fins el final.
Vaig dir que el Màlaga podia ser una de les sorpreses perquè el veia amb opcions d’entrar a Europa, però una mica més i baixa a 2a.
Vaig dir que l’Osasuna baixaria i no ha tingut massa problemes per salvar-se.
Vaig dir que l’Atlético de Madrid es quedaria a punt d’entrar a la Champions i ha quedat 9è (tot i que jugarà la Champions com a campió de l’Europa League).
Vaig dir que el campió estaria entre Barça i Madrid i així ha estat (no era massa difícil), però vaig dir que segurament la guanyaria qui abans quedés eliminat de les Copes.
No vaig dir que el Tenerife descendria de categoria.

Encerts:
Vaig dir que el Getafe podia fer una gran temporada i s’ha classificat per Europa.
Vaig dir que València i Sevilla entrarien a la Champions.
El Ràcing ha patit, però sense arribar a baixar, tal i com vaig pronosticar.
Vaig dir que Xerez i Valladolid perdrien la categoria.

Com que aquest post és curt i força irrellevant, aprofito per mostrar la meva opinió sobre la convocatòria de Pedro i Valdés per la selecció espanyola.

D’entrada, m’és ben igual el que faci “la roja” al Mundial, però veient la quantitat de jugadors del Barça que hi juguen (ara també Villa), el millor pel Barça, que és el que desitjo sempre, és que la selecció espanyola quedi eliminada ràpidament. Tanmateix, si Espanya arribés a la final, el millor seria que la guanyés perquè així tornarien tots amb la moral pels núvols.

Pel que fa a Pedro i Valdés, jo només hagués convocat el primer. Valdés, per anar-hi de tercer porter, millor que marxi de vacances. Siguem realistes, el tercer porter no té lloc ni als partidets d’entrenament.

L’1x1 de la plantilla blaugrana (temporada 2009-10)

2010-05-18T22:56:00.000+02:00

Valdés: Zamora. Durant la pretemporada es va qüestionar la seva renovació; després d’haver-ho parat gairebé tot ja ningú posa en dubte que és el millor porter pel Barça.

Pinto: suplent. El seu torneig era la Copa del Rei, on el Barça es va quedar a vuitens de final.

Piqué: consagrat. Ha culminat una magnífica temporada com a central jugant alguns minuts de davanter centre.

Márquez: cobrador. Lent i badoc en defensa, però amb un contracte milionari.

Puyol: defensiu. Aquesta temporada no ha hagut de jugar tant de lateral i crec que defensivament ha estat impecable.

Milito: reaparegut. Després d’una llarguíssima lesió ha pogut disputar força partits en els que ha estat a un altíssim nivell.

Chygrinskiy: turista. Xiulat per la seva pròpia afició en les poques oportunitats que ha tingut, és un central lent i car, però no és tan dolent com molts es pensen. No ha pogut disputar la Champions.

Maxwell: nefast. Quina llàstima no haver fitxat a Filipe Luis en el seu dia. Maxwell té força tècnica però no sap defensar i li falta criteri quan té la pilota.

Abidal: lesionat. Quan ha jugat no ha desentonat, però les seves inoportunes lesions han fet que Maxwell jugués molts més partits que ell.

Alves: incansable. Potser no ha estat tan fi tècnicament com la temporada passada i el fet que Messi no jugués massa partits a la banda l’ha perjudicat, però ha corregut com el que més.

S.Busquets: titular. La Copa d’Àfrica i la lesió d’Iniesta han fet que disposés de més oportunitats i sempre ha respost correctament. Tot i haver badat en més d’una ocasió, ha provocat infinitat de targetes.

Touré: pesat. Li ha faltat regularitat i ha jugat a molta menys velocitat que la temporada passada. En l’últim partit es va posar a córrer perquè la gent marxés amb un bon record seu, de manera que el seu representant pugui amenaçar amb millors ofertes.

Xavi: imprescindible. Ha marcat sempre el ritme del joc blaugrana i ha estat un autèntic líder sobre el terreny de joc. Li ha faltat una mica més d’arribada.

Iniesta: desafortunat. Al principi Guardiola el va marejar fent-lo jugar d’extrem enlloc d’Henry i després no ha tingut gens de sort amb les lesions.

Keita: treballador. Ha sabut suplir prou bé la baixa d’Iniesta i ha estat clau per equilibrar el mig del camp culer.

Messi: Bota d’or. Ha jugat de fals davanter centre en força ocasions i no ha desequilibrat tant, però a canvi ha fet més gols que mai. Quan no ha estat prou fi, l’equip ho ha notat en excés.

Henry: enfonsat. La temporada passada va tornar a ser el de l’Arsenal, però en aquesta ha tornat a ser l’Henry de la temporada 2007-08. Suplent en molts partits i imprecís quan ha jugat.

Bojan: oportunista. Incomprensiblement, Ibrahimovic l’ha fet seure a la banqueta en la majoria de partits, però el de Linyola ha sabut aprofitar els seus minuts anotant una enorme quantitat de gols.

Pedro: revolucionari. Potser és l’únic extrem d’Espanya que no desborda en l’u contra u, però els seus gols i el seu sacrifici han estat vitals i és l’únic jugador blaugrana que ha marcat en totes les competicions.

Jeffren: desaprofitat. És tot just el contrari de Pedro, ja que encara sempre al rival però li falta gol. Malgrat la seva habilitat i la seva velocitat s’ha quedat a la banqueta en la majoria de partits.

Ibrahimovic: Ibra(timo)vic. És el fitxatge més car de la història del Barça i té un dels millors sous de la plantilla, però no s’ha esforçat prou per adaptar-se. Malgrat la seva classe, el seu tipus de joc no és el millor per l’equip. Ha fet que molts trobéssim a faltar a Eto’o.

Tiago, J.Dos Santos, Fontàs i Bartra: comodins. Han jugat algun partit on els titulars havien de descansar i han demostrat que poden fer grans coses en el futur.

Guardiola: sublim. Sempre serà recordat com l’entrenador de les 6 copes en un sol any. Si el Barça aquesta temporada no ha guanyat més títols no ha estat per falta de treball ni de motivació. Llàstima que no li fos concedida una plantilla més llarga tal i com va demanar, tot i que va fallar en els pocs fitxatges que va fer.

Barça-Valladolid. Campions de Lliga!!!

2010-05-17T17:04:00.002+02:00

Enhorabona a tots els culers. Per fi, després de moltes jornades esperant-ho, podem dir que som campions de Lliga. Una Lliga que crec que té un sabor especial perquè ha estat molt disputada fins l’última jornada, perquè el rival a batre era el Madrid i perquè feia anys que no aconseguíem aquest títol a l’Estadi.

Si ahir el Barça guanyava, ja podia fer el que volgués el Madrid que la Lliga es quedava a Barcelona. I així va ser. S’ha de dir que els jugadors blaugrana van sortir un pèl adormits i que l’1-0 va ser en pròpia porta, però a partir d’aquí, sobre el camp només va haver-hi un equip. Escassos minuts més tard d’aquest primer gol, Pedro va culminar una espectacular jugada col·lectiva anotant el segon.

Ja a la segona part, Messi es va reafirmar com a Bota d’or marcant dos gols. Amb el 4-0 en el marcador era ja impossible que el desitjat títol s’escapés. Finalment, l’àrbitre va xiular el final i, el Barça, amb 99 punts, es va convertir en l’equip que més punts ha fet en la història d’aquest campionat.

El millor del partit va ser Touré Yayá i també cal destacar que el Valladolid, per estar entrenat per Clemente, va ser prou ofensiu (potser perquè s’hi jugaven el descens).

Al cap d’una estona d’haver acabat el partit, els jugadors culers van sortir al camp de manera desordenada respecte el que s’anunciava per megafonia, però la festa va acabar bé i va haver-hi alguns discursos prou divertits per part dels membres de la plantilla blaugrana.

P.D.
La temporada s’ha acabat, però el Racó Blaugrana es mantindrà en actiu. Per aquesta setmana ja preparo, entre d’altres coses, l’1x1 de la temporada i els resultats dels meus pronòstics que vaig fer abans que comencés la Lliga.

Frases mítiques de jugadors (no estan relacionades amb el Barça)

2010-05-14T23:20:00.009+02:00

Gary Lineker:

-“Si aquest gol no hagués estat en un partit important per a mi, hagués aplaudit” (referint-se al gol de Maradona a l’Argentina-Anglaterra del 86)

-“El futbol és un esport on juguen 11 contra 11 i en el qual sempre guanya Alemanya”.

George Best:

-”Tenia una casa a prop del mar, però per arribar-hi s’havia de passar per davant d’un bar. Mai no em vaig banyar”.
-“Vaig gastar-me molts diners en alcohol, dones i cotxes ràpids; la resta els vaig malgastar”.
-“Donaria tot el champagne que he begut a la meva vida per jugar un partit al costat de Cantona”.
-“El 1969 vaig deixar les dones i l’alcohol. Van ser els pitjors 20 minuts de la meva vida”.
-“Beckham no sap xutar amb l’esquerra, no sap rematar de cap, no pot prendre-li la pilota al rival i no marca massa gols. A part d’això, no és dolent.”
-“La premsa és molt mentidera. Diu que he estat amb 200 dones, però només han estat 100”.

- “Fa uns anys vaig dir que si em donaven a escollir entre marcar un golàs contra el Liverpool o dormir amb una Miss Univers no sabria què triar. Afortunadament, he pogut fer les dues coses”.

-“Deien que era impossible, per això ho havia d’intentar.”

Diego Armando Maradona:

-“No estic en contra dels homosexuals. Em sembla bé que existeixin, perquè així deixen les dones lliures pels que som homes de veritat”.

-"Qué esquiúsmi, ni esquiúsmi (perdó amb anglès). La próxima te meto una patada en los huevos" (a un rival anglès que li va fer una entrada).

-“Jo no la vaig tocar. Va ser la mà de Déu” (al marcar amb la mà contra Anglaterra)

-“L’altre dia vaig jugar una mica a futbol i em vaig adonar que tinc menys cames que una foto de carnet”.
-“El Madrid és una banda de gossos assaltants”
-“Vaig néixer en un barri privat... privat de llum, d’aigua i de telèfon”.
-“A los que no creyeron, que la chupen” (després de classificar-se pel Mundial).

-“Guanyar a River Plate és com si la teva mare et vingués a despertar amb un petó al matí”.

-“Palermo fa un petó a la seva dona, surt de casa, i abans de tancar la porta marca un gol”.

-“El millor de la comparació entre Maradona i Messi és que Pelé no hi apareix per enlloc”.

Franz Beckenbauer:

-“Va haver-hi un any que vaig jugar 15 mesos”

-“Només pot passar una cosa. O guanyem, o empatem, o perdem”.

Pelé:

-“No hi haurà un altre Pelé. Els meus pares van tancar la fàbrica”.

-“Ronaldinho és més gran que jo, ni més ni menys que 4 centímetres”.

-“Marcar de penal és una forma covarda d’anotar un gol”.

-"Messi millor que Pelé? Per ser-ho hauria de marcar més de 1283 gols”.

Platini:
-"Si Cristiano Ronaldo ha costat 92 milions, jo amb 23 anys n’hagués costat 93"

Gullit:
-“Un equip és com un rellotge: si es perd una peça encara és bonic però ja no funciona igual”.

-“Els porters són porters perquè no saben jugar a futbol”.

Ghiggia:
-“El Papa, Frank Sinatra i jo som els únics que hem silenciat Maracaná amb 200.000 persones dins” (golejador de la final del mundial 1950 Brasil-Uruguai)

J.F. Hasselbaink:
-“El futbol és tan senzill... no entenc per què els entrenadors el fan tan complicat amb les seves xerrades”.

Mark Viduka:
-“No m’importa perdre tots els partits, sempre i quan guanyem la Lliga”

Stan Collymore:
-“He remès una sol·licitud per ser traspassat a un altre club, però que quedi clar que jo no vull deixar el Leicester”

Richard Rufus:
-“Era com si l’àrbitre volgués comprovar que la seva targeta groga funcionava correctament”.

Schillacci:
-“Ser davanter s’ha convertit en un ofici difícil, però sempre és millor això que treballar”.

Cirillo(defensa italià):
-“El meu somni de petit era ser actor porno”.

Borghi:
-“Fer una rabona no és un luxe ni una demostració de qualitat. És una manera de dir que la teva altra cama no serveix per a res.”

Steve Lomas:
“La selecció alemanya era un equip complicat. Comptava amb 11 internacionals a l’equip titular”.

Dixie Dean:
“Quan jugava solia enviar la pilota al fons de la xarxa i fer tres reverències a The Kop. Als del Liverpool mai els va arribar a agradar".

Dave Hickson:
-“Si fos necessari em trencaria tots els ossos per qualsevol club pel qual jugués, però només moriria per l’Everton”.

Alan Ball:
“Un cop has estat en contacte amb l’Everton, res no és el mateix”

Kevin Ratcliffe:
“Quan vaig marxar de l’Everton, malgrat buscar sempre la victòria, les derrotes ja no em feien mal”.

Duncan Ferguson:
“Els aficionats de l’Everton són part de la meva sang”.

Alan Hansen:
-“Mai no vaig disputar les pilotes aèries amb el Liverpool. Diuen que es perden 150 neurones quan remates de cap, i com que era el capità li ho feia fer a Mark Lawrenson”.

Wayne Rooney:
“Once a Blue, always a Blue” (sempre de l’Everton... excepte quan va fitxar pel M.United).

Gerrard:
-“Puc jugar a qualsevol part del camp. Al llit també sóc una mica així”.

-“Messi fa coses increïbles, però tot el que ell és capaç de fer, Joe Cole ho sap fer igual o millor”.

Arshavin:
-“Haurien de prohibir que les dones conduïssin”.

Cristiano Ronaldo:
-"Sóc el primer, el segon i el tercer millor jugador del món".
-“M’encanta que em xiulin; gaudeixo veient la cara d’odi de la gent i escoltar els seus insults”.

Guti:
-A les discoteques m’hi veig ara, no quan tingui 60 anys”.
-“Quien no se crea mis lesiones que se vaya a coger amapolas”.

-“Un dia Del Bosque em va dir que si no em tallava els cabells no arribaria enlloc al món del futbol”.

Roberto Carlos:
-“Tu y tú sóis una mierda” (a l’àrbitre i al línier)

Antonio Cassano:
-“Capello és més fals que els bitllets del Monopoly”.

-“A la meva vida he estat amb 600 o 700 dones”.

-“He tingut 17 anys de desgraciat i 8 de milionari, així que encara em falten uns quants anys per igualar la balança”.

-“Vaig ser un noi pobre, però tampoc he treballat mai. De totes maneres tampoc sé fer res”.

-“Sóc la primera persona en haver escrit més llibres dels que he llegit”.

-“La meva mare està habituada a ser insultada pels rivals, i quan no ho fan se sent ignorada”.

Cicinho:
-“El Reial Madrid és el Raúl Madrid” (perquè és qui mana al vestidor)

Gattuso:
-“El meu pare va treballar 40 anys cobrant 500€ al mes. Com creieu que em sento quan em diuen que treballo molt al centre del camp?”

De Guzmán:
-“Si marco un gol contra el Madrid sóc capaç d’aguantar un any sense sexe”.

Mario Cotelo:
-“Les primes a tercers són com Bin Laden: tothom diu que existeixen però ningú no les ha vist mai”.

Van Nistelrooy:
-"Els gols són com els pots de ketchup: colpeges i colpeges i la salsa no surt, però quan ho fa surt tota a la vegada”.

Evra:
-“Thuram es creu que és el seleccionador francès, el president de la Federació i el President de la Rebública”.

Donovan:
-“Si quan tens 5 anys vas a Disneyland i t’ho passes com mai, durant la resta de la teva infància hi vols tornar” (sobre el seu possible retorn a l’Everton)

Alex Young:
-“Goodison Park sembla un lloc màgic. Hi ha alguna cosa que em fa sentir pessigolles darrere el coll quan salto al camp... inclús quan aquest està buit”.

Alan Ball:
-“El futbol no és un joc, és un estil de vida”.

Gordon West:
-“Si fos per en Harry Catterick l’Everton no lluiria l’escut cosit a la samarreta. Diu que tothom sap quin equip és el que porta una samarreta blava amb pantalons blancs, i que no cal cap insígnia que ho digui”.

Giovanni Da Silva:
-“Van Gaal és el Hitler dels brasilers”

Joseba Etxeberría:
-“M’hagués agradat ser campió d’alguna cosa” (després de 15 anys jugant a l’Athletic).

Michael Robinson:
-“Ser entrenador és un treball ingrat. Poses la teva vida en mans de joves adolescents i en mans d’un ric que és professional d’un altre ofici. I l’entrenador, que és qui més en sap de futbol, és el primer en perdre el seu lloc de treball.”

‘Loco’ Abreu:

-"Ens han donat el premi al Fair Play i l’ha recollit Lugano. És com si Bin Laden recollís el premi de la pau”.

Dani Güiza:

-“Ni llegeixo ni veig la tele: el que m’agrada és dormir”.

Lee Carsley:

-“Quan vaig deixar l’Everton tenia la sensació que m’havia retirat del futbol”

Materazzi:

-“Rafa Benítez creu saber-ho tot i et fa venir ganes de donar-li un cop de puny a la cara només 5 minuts després de conèixer-lo.

Tévez:

-“A Manchester, sempre menjo a restaurants italians perquè és més fàcil demanar i no vaig al cine perquè no entenc les pel·lícules”.

Solskjaer:

-“Ferguson em va fer entrar quan quedaven pocs minuts i vaig pensar: ‘almenys jugaré tota la pròrroga’, però aleshores vaig marcar i no va haver-hi pròrroga”.

Suker:

-“La pretemporada està sent molt dura. Ens llevem a les 9 del matí”.

Passarella:

-“Jo pegava per plaer, no com aquests mediocres que peguen per necessitat”.

Beckham:

-“Vull que el meu fill Brooklyn sigui cristianitzat, però encara no sé a quina religió”.

Phil Neville:

-“Els brasilers són d’Amèrica del Sud. Els ucraïnesos seran més europeus”.

Higuita:

-“Per un porter, els tres pals són com una presó, però jo vaig aconseguir escapar-ne”.

Sergio Ramos:

-“Cuando eres niño te decantas por un deporte... a algunos les gustaba más el básket y a otros el baloncesto”.

-“Lituània mereix tot el nostre respecte: té molts jugadors internacionals”.

Djalminha:

-“No m’agrada cobrar sense jugar”.

Xerrada amb Jaume Ferrer

2010-05-12T17:30:00.003+02:00

Ahir vaig assistir a una xerrada amb el precandidat Jaume Ferrer i quatre bloggers més, entre els quals hi havia en Jordi.

Ens va convocar a la seva seu electoral i vam estar parlant amb ell durant més d’una hora, tot i que després vam continuar parlant amb un dels seus col·laboradors. De tot plegat en vaig extreure les següents conclusions:

-Es desmarca força de Laporta, però no rebutja el seu suport perquè sap que és clau per guanyar. Pensa que gran part de la gent que votaria a Laporta si es presentés, l’acabarà votant a ell perquè al cap i a la fi representa el continuisme. De fet, vol seguir amb el projecte que tants èxits li ha donat al club i remarca diferents valors com la pedrera o la solidaritat.

-Pretén ampliar el Camp Nou, encara que no està massa d’acord amb el projecte Foster pel seu elevadíssim cost. També diu que vol construir un nou Palau Blaugrana al costat de l’actual amb els diners que s’obtinguin del Miniestadi, i la seva idea és que les seccions puguin jugar en l’actual pavelló mentre es construeix l’altre.

-Un dels seus grans defectes, en la meva opinió, és que confia en Txiki Beguiristain com a director tècnic, sempre i quan aquest no deixi el club a final de temporada. Al·lega que Txiki està fent una gran gestió i que és fonamental perquè treballa bé amb Guardiola. No mencionaré cap membre de la llarguíssima llista de toies que ens ha portat l'actual director tècnic.

-Ferrer té clar que l’home a batre a les urnes és Sandro Rosell. Està estudiant quins factors pot tenir en compte el soci a l’hora de decantar-se per Ferrer o per Rosell i creu que de moment el seu ex-company de Junta està marcant una línia massa continuista per haver sonat com una alternativa tan contrària a l’estil actual. Creu que hi haurà més d’un “cara a cara” públic amb Rosell i els altres candidats i que és allà on pretén obtenir els vots dels socis més indecisos. La clara demostració que pràcticament només té en ment a Rosell és que la resta de precandidats amb prou feines van ser mencionats durant tota la xerrada. Tanmateix, creu que finalment seran un total de quatre els precandidats que passaran el “tall” de les firmes.

-Pel que fa a Marc Ingla, diu que li interessaria que s’incorporés al seu projecte, ja que creu que presenten dues propostes molt similars, però també diu que perquè aquesta unió es dugui a terme, primer caldria resoldre una sèrie d’assumptes amb els que no es posen d’acord.

-Si Ferrer no guanya les eleccions, no el veurem en cap altra candidatura, tot i que afirma estar disposat a ajudar al club amb el que calgui.

-Diu que està a favor que no es recullin firmes al Camp Nou abans del Barça-Valladolid perquè està d'acord amb la proposta de la Junta de no començar amb res que tingui a veure amb les eleccions fins que no s’acabi la temporada. El problema és que la temporada de bàsquet encara no s’haurà acabat, per exemple.

-Se’n refia moltíssim de les enquestes i diu que ara mateix guanyaria Rosell, però que la seva posició ha millorat moltíssim en les darreres setmanes.

-Tot i que no ho vam parlar ahir, crec que Jaume Ferrer té un número de soci massa elevat, ja que és gairebé el 80.000 i contrasta molt amb el 12.500 de Rosell, que és de la mateixa generació.

En qualsevol cas, penso que Ferrer va demostrar estar treballant fort (només cal veure la seva ajustada agenda) i crec que la trobada va estar molt bé, sobretot perquè considero important que un precandidat es vulgui apropar als aficionats per conèixer les seves inquietuds.

Campions d’Europa!!!

2010-05-09T23:43:00.001+02:00

Aquest equip s’ho mereixia. Durant tota la temporada el Barça de bàsquet ha desenvolupat un joc admirable i aquesta nit ha trobat la seva recompensa: l’Eurolliga!

Liderats per un gran Navarro i amb uns excel·lents Mickeal, Vázquez i Sada, que no va jugar ni un minut en les semifinals, el Barça ha superat l’Olympiakos a la final per 18 punts de diferència i s’ha adjudicat la segona Eurolliga de la seva història.

En les semifinals de la Final Four, l’equip dirigit per Xavi Pascual va superar el CSKA amb un mal partit, però avui, excepte en l’inici del tercer quart, els blaugranes han realitzat un partidàs.

Xavi Pascual s’ha anat guanyant la confiança de tots els jugadors, encara que no tots hagin jugat tants minuts com haguessin desitjat, i des que és entrenador del Barça ja ha aconseguit una Lliga (la temporada passada), una Copa del Rei (fa uns mesos) i avui el títol que té més valor, una Eurolliga. Així doncs, Pascual i companyia poden emular a l’equip dirigit per Pesic el 2003 i aconseguir el triplet si guanyen la Lliga de nou aquesta temporada. Compte, però, perquè Lubos Barton sembla que ja s’ha recuperat de la seva llarga lesió i estarà a punt pels play-off.

També he de dir que no m’ha agradat massa veure a Laporta a París després d’haver fallat en el 95% de partits al Palau Blaugrana.

Però això ara tant se val, el que compta és que el Barça de bàsquet ha aconseguit el títol que l’acredita com a millor equip d’Europa i que ho ha fet precisament a París, on l’equip de futbol també va aconseguir-hi la seva segona Copa d’Europa.

Sevilla-Barça. A 90 minuts del títol

2010-05-09T01:22:00.002+02:00

Aquest vespre els culers hem patit de valent. El Barça ha fet una primera part excepcional i ha aconseguit arribar als vestidors amb un 0-2 favorable, però s’ha relaxat al segon temps i la cosa podria haver acabat de la pitjor manera. Afortunadament, no ha estat així.

Em pensava que avui al Barça li costaria obrir la llauna, però també he de dir que em pensava que Ibrahimovic seria titular. Si el suec no és sobre el camp, jugar a futbol és més fàcil. És per això que, als pocs minuts de partit, Messi ha avançat al Barça després d’una excel·lent assistència de Maxwell (primera cosa que fa bé des que és al Barça).

Més avançada la primera part, Bojan ha anotat el segon gol amb una bona definició després d’una gran passada en profunditat de Xavi. Fins aleshores, el Barça havia jugat molt bé, pressionant i recuperant la pilota ben amunt, de manera que els sevillans amb prou feines s’han apropat a la porteria de Valdés.

I si el Barça ja ha encarat la segona meitat amb un clar avantatge, tot ha semblat posar-se-li encara més de cara quan, després que el Sevilla es quedés amb 10 jugadors per la merescuda expulsió de Konko, Pedro ha marcat un golàs amb un xut creuat.

Aleshores l’equip de Guardiola ha tingut ocasions claríssimes per sentenciar, però les ha fallat totes i, a més, s’ha relaxat en defensa. Això ha propiciat que, en només dos minuts, el Sevilla marqués dos gols que l’han situat de ple dins el partit.

Els 20 minuts que quedaven s’han fet tan eterns com la plantilla blaugrana, i més quan el Madrid ja tenia resolt el partit contra l’Athletic, però la sang no ha arribat al riu i els tres punts se’ls ha quedat el Barça. Ara, per ser campions de Lliga, “només” falta superar a casa a un Valladolid que lluitarà per no baixar a segona.

Glòria, tragèdia i injustícia. 25 anys del millor Everton

2010-05-06T18:18:00.000+02:00

Aquest mes fa 25 anys que l’Everton va fer un doblet històric. Amb una plantilla formada per jugadors com Ratcliffe, Reid, Sharp o Southall i dirigida pel gran Howard Kendall, els “toffees” van guanyar la Lliga per una àmplia diferència de punts i van guanyar la Recopa d’Europa per 3-1 a Rotterdam contra el Rapid de Viena (on hi jugaven Krankl i Panenka). Mesos més tard, per rematar la feina, van guanyar la Charity Shield (Supercopa) contra el Manchester United.

Així doncs, com a campió de Lliga, l’Everton tenia el dret de disputar la Copa d’Europa la temporada següent i, amb els grans jugadors dels quals disposava, era un dels màxims favorits per fer-se amb l’orelluda. No obstant, els seguidors de l’etern rival de la ciutat, el Liverpool, van impedir que l’equip de Kendall disputés aquella competició. I aquest és l’inici d’una història dramàtica:

La temporada 1984-85, quan l’Everton va fer el doblet, el Liverpool tenia també un gran equip, que va aconseguir arribar a la final de la Copa d’Europa. Aquesta es va disputar a Heysel (Brussel·les) i va enfrontar els “reds” amb la Juventus de Torí.

Cada afició va omplir la part de l’estadi que li corresponia, però algunes localitats estaven destinades al públic local i finalment van ser adquirides per aficionats d’ambdós equips, encara que aquests es van dividir igualment segons el club que representaven. Però quan quedava aproximadament una hora per l’inici del partit, uns quants hooligans del Liverpool van envair la zona on hi havia els tifosi turinesos que, davant el pànic, van intentar recular i dirigir-se cap a la sortida, provocant així una allau de gent que va causar una quarantena de morts i centenars de ferits.

Tot i aquest fet tan tràgic, el partit es va disputar igualment. El marcador final va ser d’1-0 favorable a la Juve amb gol de Platini, encara que del resultat ja pocs se’n recorden. Però el que no oblidaran mai els seguidors de l’Everton és que, arran de tot això, la UEFA va decidir que durant les 5 temporades següents, cap equip anglès podria disputar les competicions europees. Això significava que, per culpa dels brètols del Liverpool, el seu veí, que tenia moltes opcions de guanyar la Copa d’Europa de la temporada 1985-86, es va quedar sense jugar-la. Curiosament, la final d’aquesta edició la van disputar l’Steaua de Bucarest i el Barça, amb derrota blaugrana als penals.

Diuen que la sanció als equips britànics va ser per eradicar el hooliganisme en general, no només el del club d’Anfield, però aleshores el més just hagués estat que aquests equips haguessin disputat els partits a porta tancada i els seus aficionats no haguessin pogut comprar entrades pels desplaçaments, i punt. Malauradament, aquesta duríssima sanció va fer que la projecció del futbol anglès es frenés completament. Sort que avui en dia els equips anglesos tornen a ser al lloc que els correspon, encara que els campions no són els mateixos que en aquella època.

Malgrat totes aquestes desgràcies, aquest mes l’Everton està fent homenatges a aquell equip de mitjans dels anys 80, especialment avui, que és el dia que van guanyar la Lliga. A més, com podeu veure a la imatge de sobre, la samarreta que ha lluït l’equip durant tota la temporada està inspirada en la que van lluir els campions del doblet.

Barça-Tenerife. Golejada enganyosa i tres punts més

2010-05-04T22:34:00.004+02:00

Abans del partit d’aquest vespre hi havia una mena de debat entre els culers. Havia de jugar Bojan enlloc d’Ibra? Guardiola, per fer contents a tots els aficionats, ha decidit alinear-los als dos, frenant així les possibles discussions.

Per segon partit consecutiu, el Barça ha guanyat per 4 gols a 1 i, curiosament, Messi ha tornat a marcar el gol inicial i el definitiu i Bojan també ha vist porteria. L’altre l’ha fet Pedro, que ha començat de suplent.

Només veient el resultat sembla que el partit hagi estat plàcid, però el cert és que el Tenerife ha empatat poc abans del descans i als jugadors de Guardiola els ha costat reaccionar. El camp relliscava a causa de la persistent pluja i en alguns moments del partit han faltat idees en el mig del camp, però tot s’ha solucionat amb l'arribada del segon gol, quan encara quedava molt partit per davant.

Avui Ibrahimovic ha jugat bé però només ha marcat en un anunci del videomarcador de l’estadi. Ara toca afrontar els dos partits que queden (Sevilla i Valladolid) com dues finals, amb l’esperança que els propers partits del Madrid durin només 88 minuts perquè no puguin aconseguir els tres punts en els últims instants com fan sempre.

Vila-real-Barça. La Lliga és més a prop

2010-05-02T00:08:00.001+02:00

El Vila-real és un equip que sempre complica les coses al Barça i, avui, veient les dues clares ocasions que ha tingut aquest equip al principi, podria haver-li complicat la vida de nou. No obstant, els forats que ha deixat a darrere i la poca pressió que ha fet sobre el centre del camp i sobre la defensa blaugrana, han fet que al descans el marcador fos de 0-3.

El Barça venia de caure eliminat a la Champions i avui no podia fallar per no deixar escapar la Lliga. Ibrahimovic ha estat suplent i el futbol culer ha estat més fluït, amb un excel·lent Bojan i un Messi que s’ha estrenat com a golejador al Madrigal per partida doble. Tot i això, el millor ha estat Xavi, que era dubte i que ha marcat un gol de falta, ha donat l’assistència del primer gol i ha estat letal en els altres dos.

S’ha de dir que, a la segona part, els locals han jugat molt millor que a la primera, en part gràcies a la presència de Senna i Llorente. També m’agradaria destacar que Valdés no ha estat massa fi, sobretot amb els peus, encara que el gol rival no hagi estat per culpa seva.

La jugada polèmica del partit ha arribat quan Busquets, que tenia una targeta groga, ha volgut perdre temps abans de deixar el seu lloc a Touré i l’àrbitre l’ha tornat a amonestar. Encara no sé ben bé perquè, però no li ha arribat a ensenyar la vermella i el canvi s’ha pogut dur a terme.

En conclusió, el dia que l’Everton ha acabat amb les seves aspiracions per jugar a Europa la temporada vinent, el Barça ha donat un cop d’autoritat a la Lliga guanyant per 1-4.

No ens enganyem, Mourinho és molt gran

2010-04-29T15:19:00.004+02:00

Amics culers, possiblement no acceptareu el que diré en aquest post, però és la meva opinió i així em ve de gust expressar-la.

La meva impressió és que, durant aquesta darrera setmana, la majoria de culers han insultat a Mourinho perquè els fa ràbia la seva manera de comportar-se o perquè li tenen enveja. Però cal recordar que no fa ni dos anys, molts l’haguéssim preferit a ell com a primera opció per ser l’entrenador del Barça. El temps ens ha fet veure que l’elecció de Guardiola va ser la millor que ha fet la Junta Directiva, però això no vol dir que el portuguès hagi deixat de ser un magnífic entrenador.

“Mou” és arrogant, sí, però lluita pels interessos del seu equip com pocs entrenadors ho fan. Aquesta actitud contrària a l’entrenador de l’Inter per part d’un sector del barcelonisme em recorda a quan jo mateix xiulava a Dani Alves perquè em feia ràbia que exagerés les entrades que li feien i perquè sortia molt motivat contra el Barça. Però, quan va fitxar pel Barça, em vaig adonar que aquest lateral surt motivat contra tothom i que en realitat és una gran persona.

Quelcom semblant passa, doncs, amb Mourinho. Hi ha qui l’ha titllat de defensiu, de covard, de traductor i d’entrenador que només guanya si dirigeix a un equip amb diners. Laporta fins i tot el va acusar ahir mateix de ser un psicòleg de pacotilla. Però aquestes teories no tenen ni cap ni peus:

Defensiu?
Benvolgut sigui un equip defensiu capaç de ser l’únic en guanyar al Barça per més de dos gols en un partit. Un equip que, sense fer el futbol més brillant d’Europa, et mata al contraatac. També cal tenir present que això també depèn dels futbolistes que hi ha a la plantilla i del campionat nacional que es jugui. Segur que si “Mou” entrenés al Barça, optaria per un estil més ofensiu.

Covard?
Han estat moltíssims els entrenadors que s’han tancat a darrere al Camp Nou, pel simple fet que el Barça és superior a tothom en aquest estadi. Si n’hi ha que ja es tanquen amb un 0-0, imagineu-vos què farà un equip italià que ha guanyat 3-1 a l’anada i que juga gran part del partit amb un jugador menys.

Traductor?
Potser sí que en el seu dia va fer de traductor de Robson, però dubto molt que fos el seu ajudant només per això.

Psicòleg de pacotilla?
Precisament, si alguna cos té Mourinho és que sap motivar als jugadors com ningú.

Només sap dirigir a equips que tenen molts diners per fitxar?
N’hi ha prou amb veure que va guanyar una Champions amb l’Oporto per deixar de dir bestieses.

A més, s’ha fet un lloc entre els millors entrenadors del planeta sense haver estat mai futbolista, fet que té molt de mèrit. Tàcticament és brutal i veient el seu palmarès no se’l pot menysprear. Malauradament, alguns no se n’adonaran de tot això fins que sigui l’entrenador del Madrid.

P.D.
A la final de la Champions jo aniré amb l’Inter. I no serà per Mourinho, perquè m’és igual si guanya o perd, sinó perquè allà hi juga un davanter camerunès que ho va donar tot pel Barça i que un entrenador d’aquí (molt estimat, per cert) es va treure de sobre per fitxar a Ibrahimovic.

Barça-Inter. Adéu, Champions

2010-04-29T15:16:00.002+02:00

No va poder ser. L’afició ho va donar tot, el Camp Nou va ser un autèntic clam, però això no va semblar afectar massa a l’Inter. L’equip italià va sortir a defensar el resultat de l’anada i, malgrat quedar-se amb 10 homes per l’expulsió de Motta (no faré comentaris respecte a aquest jugador perquè no acabaria), va saber aguantar les envestides blaugranes fins gairebé el final.

El partit va semblar d’handbol perquè el Barça envoltava l’àrea de l’Inter, però en un partit d’aquest esport, l’àrbitre hagués xiulat passiu. I és que el Barça va xutar poc.

Els minuts passaven i el gol no arribava, fins que finalment Piqué va marcar un autèntic golàs. Llàstima que aleshores va quedar molt poc temps per intentar l’èpica. Cal destacar que Piqué, amb escassos minuts jugant de davanter centre, va fer més que Ibrahimovic en tota l’eliminatòria.

No m’allargo més, però els culers hem de recordar que encara queda la Lliga, que no és precisament un títol menor.

Reflexionem-hi

2010-04-26T17:17:00.002+02:00

El vídeo de dalt és un dels molts motius de suport per part dels aficionats culers perquè el Barça remunti l’eliminatòria contra l’Inter. Aplaudeixo molt aquest tipus de coses i em semblen magnífiques i originals totes les propostes com la d’intentar que la gent arribi abans a l’Estadi o escortar l’autocar de l’equip amb moto des de l’hotel de concentració fins el camp. No obstant, voldria fer reflexionar a l’afició barcelonista i també a la pròpia institució.

Aquest dimecres el Barça es juga arribar a la final de Madrid. Això vol dir que, sense que ningú digui ni faci res, els jugadors només tindran una cosa entre cella i cella: intentar remuntar. Per altra banda, no cal que cap personalitat del club animi als aficionats a donar suport a l’equip, perquè el partit és tan decisiu que la gent ja ho farà.

Era l’altre dia contra el Xerez quan calia esperonar als jugadors, quan els partits semblen guanyats abans de jugar-los, quan el Barça juga contra equips petits, a casa i a fora, i no només ara que ve un dels millors equips d’Europa a jugar la tornada de les semifinals. Guardiola va estar encertadíssim demanant a la gent que es posés la samarreta per anar a veure el partit de dissabte contra els andalusos, però, per posar un exemple, crec que el mateix entrenador no va ser prou astut al voler motivar a l’equip amb un vídeo a la final de Roma. És cert que va quedar molt bonic i que el Barça va guanyar el partit, però en realitat no calia tot aquell muntatge. Només la final d’un Mundial pot motivar més a un jugador que una final de la Champions, així que no cal fer res extraordinari per mentalitzar als jugadors. Per més inri, fins el gol d’Eto’o, el control del partit el va tenir completament el Manchester United, cosa que posa en dubte l’efectivitat del vídeo de Guardiola.

Tot plegat també serveix per respondre a una pregunta que alguns culers m’han fet durant els darrers dies: “Per què l’Espanyol juga tan motivat contra el Barça i després perd contra els equips més dolents per falta de ganes?”
La resposta més senzilla a aquesta qüestió és plantejar-se aquesta altra pregunta: Per què el Camp Nou no s’omple cada dia? Està clar que tots els partits són importants, però només alguns són tan decisius com el pròxim i són aquests enfrontaments els que realment agraden a la gent.

Finalment, m’agradaria destacar que l’equip actual ens ha donat tantes alegries que només ens pot convidar a creure en la remuntada, però també cal recordar que si demà passat el Barça cau eliminat, no serà cap fracàs, i més si realment s’hi deixen la pell. El meu pronòstic, tot i que amb un 2-0 estaria més que satisfet, és que quedaran 4-1. Naturalment, el gol visitant el farà Eto’o, a qui dubto que algú aplaudeixi aquesta vegada.

Barça-Xerez. Compleixen abans de deixar-s’hi la pell

2010-04-25T01:03:00.002+02:00

Es presentava un panorama un pèl estrany pel Barça. Era un dissabte a la tarda i, conseqüentment, al Camp Nou hi feia sol i hi havia multitud de nens petits. A tot això, el cuer de la Lliga, el Xerez, ja hi estava acostumat, però no l’equip de Guardiola. A més, tot i que el club i la premsa havien proposat i gairebé obligat als aficionats culers a anar vestits del Barça a l’Estadi, la realitat és que he vist més samarretes blanques (de cap equip però de color blanc) que de blaugranes.

Després d’haver-se guardat un minut poc silenciós en memòria de Samaranch, la pilota ha començat a rodar. El Barça ha sortit sobre el terreny de joc amb inhabituals com Chygrinskiy, Márquez, Jeffren i Henry, però això no ha estat cap obstacle per guanyar prou còmodament.

De fet, ha estat el mateix Jeffren qui ha avançat al Barça amb una jugada individual i Henry qui, a passada d’Ibra, ha fet el 0-2. Llàstima que, al minut següent, el Xerez hagi retallat distàncies en el marcador i hagi aprofitat aquest resultat per lluitar pel partit fins que Ibrahimovic ha fet el definitiu 3-1 a passada de Touré. Cal tenir present que Messi i Piqué han hagut d’entrar al segon temps per animar una mica el partit.

També s’ha de dir que els andalusos han mogut la pilota amb prou criteri quan l’han tingut que han fet un partit molt digne, però les duríssimes entrades que han fet al final del partit a causa de la impotència són imperdonables.

M’ha agradat molt Keita i m’he indignat amb les poques ganes que li posa Touré a l’hora de treure la pilota. Chygrinskiy tampoc no ha estat fi.

El Madrid també ha guanyat i la Lliga segueix molt igualada. Dimecres ve l’Inter i els jugadors ja ens han fet saber que s’hi deixaran la pell.