Tocar de peus a terra

M’agrada la seriositat amb què s’està prenent el Barça el Mundial de Clubs. El trofeu que et donen per guanyar aquest torneig ja és al Museu del Barça, i el van aconseguir la major part de jugadors que integren l’actual plantilla. Però això no fa que aquests deixin d’estar centrats i, sobretot, motivats per guanyar de nou una competició que, tot sigui dit, és força pobre. És cert que hi participen els campions de cada continent, però cal reconèixer que alguns rivals no estan a l’altura. És tan senzill com fer la reflexió següent: si qui guanya el torneig és el millor equip del món vol dir que els semifinalistes són els tercers/quarts millors equips del planeta, i això és una autèntica fal•làcia, perquè l’Al Sadd no és un dels millors conjunts ni de bon tros. Precisament per aquest motiu, encara té més mèrit la manera com ha guanyat el Barça avui: tocant i movent-se amb rapidesa i fent una intensa pressió quan perdia la pilota. En un partit com el d’aquest matí, contra un rival que no coneixia gairebé ningú, qualsevol equip que s’hagués sentit superior abans de començar, hagués jugat caminant, especulant, convençut que tard o d’hora la qualitat s’acabaria imposant. En canvi, el Barça s’ha pres el partit com si realment jugués contra un dels rivals més durs del planeta, i estic convençut que, si no fos pel jet lag i el cansament acumulat del Bernabéu (que ha deixat a la banqueta alguns titulars), avui a l’Al-Sadd n’hi haguessin caigut 8.

La humilitat del conjunt blaugrana tan remarcada per Pep Guardiola, encara que de vegades sigui un pèl exagerada, demostra que, paradoxalment, per mantenir-te a dalt, has de tocar de peus a terra. Si vols continuar guanyant, no pots permetre que l’èxit del passat et pugi al cap i pensar que, esforçant-t’hi igual o menys, seguiràs obtenint els mateixos bons resultats. Dos exemples ben clars: Ronaldinho un cop va haver guanyat la Champions i la Pilota d’Or i, més actualment, l’Inter de Milà, que es troba en clara decadència des que va fer el triplet.

Al Mundial de Clubs, igual que a les Supercopes d’Espanya i d’Europa i que a la Copa Confederacions, el que compta és ser-hi. Significa que has aconseguit grans fites. Però aquest Barça no es conforma amb això i va més enllà; surt a guanyar des del primer instant del partit, encara que a vegades cometi imprecisions als minuts inicials o surti adormit com l’altre dia al Bernabéu. Llegia abans d’ahir que els futbolistes blaugrana no cobraran cap prima per guanyar aquest torneig, ni tampoc en van rebre cap per haver guanyat les dues Supercopes, així que no és qüestió de diners, sinó d’orgull, de prestigi i de professionalitat. La fam d’aquest equip no s’acaba. Sempre acaben trobant alguna cosa que els permeti mantenir intacta l’ambició. I, a sobre, sovint ho fan aprofitant les desgràcies que pateixen: Abidal va servir per esperonar l’equip de cara a Wembley, Tito Vilanova va ser l’estímul per guanyar al Bernabéu dissabte passat i no tinc cap dubte que la lesió de Villa servirà per unir més els jugadors pel partit del proper diumenge i durant la resta de la temporada. Cal afegir que els atacs de la caverna, en aquest sentit, també ajuden molt.