El derbi de Merseyside

Dissabte 1 d’octubre. 12.45h. Tota l’atenció futbolística es centra a Merseyside, concretament, a Goodison Park, estadi de l’Everton FC. El motiu? Es disputa el 216è derbi entre Everton i Liverpool.

Malgrat l’enorme rivalitat que hi ha entre “reds” i “blues”, aquest partit s’anomena “El derbi de l’amistat”, perquè són moltes les cases on hi conviuen seguidors dels dos equips. Però a l’hora de la veritat no hi ha parentescos ni amistats que valguin, i els jugadors ho demostren sobre el camp: és el partit amb més expulsions de la Premier League.

Dins la ciutat de Liverpool, el nombre de seguidors d’un i altre equip està molt igualat. De fet, fa uns anys l’entrenador de l’Everton, David Moyes, va dir: “la gent del carrer és de l’Everton”. No obstant, com que històricament el Liverpool gairebé sempre ha estat per sobre l’Everton a nivell de títols, actualment és un equip molt més conegut arreu del món i disposa d’una massa social molt consolidada en diversos països. Això ha propiciat que els “blues” bromegin dient que a Anfield no s’hi parla anglès, sinó noruec.

Tots els derbis són especials, però aquest últim encara ho va ser més per a mi, ja que per primer cop vaig poder veure’n un en directe. Com a evertonià que sóc, el resultat (0-2) em va fer mal, però l’experiència que vaig viure allà va ser magnífica i difícilment igualable. He assistit a partits de futbol més rellevants, però cap d’ells unia aquesta rivalitat, passió i intensitat al mateix temps. En la meva opinió, el Barça-Madrid no és res al seu costat, per bé que juguin aquests dos equips.

Naturalment, el camp era ple fins la bandera i el millor de tot és que milers de seguidors del Liverpool van travessar Stanley Park per assistir al partit, la qual cosa va fer que l’ambient fos encara més tens. La guerra dialèctica entre aficions no es va fer esperar. Cada acció important del partit tenia el seu ressò en algun càntic o crit d’una de les dues aficions, i l’altre afició sempre oferia una rèplica. Hi havia crits d’ànim, càntics amb insults, càntics irònics que desprestigiaven el rival,... i sovint anaven acompanyats de diversos gestos despectius amb les mans. Per acabar-ho d’adobar, l’àrbitre encara va voler escalfar més el clima, ja que amb les seves errònies decisions es va convertir en el protagonista del partit.

Però de tot el que vaig veure i sentir a Goodison Park, el que més em va cridar l’atenció va ser que, just després que els “reds” entonessin: “Liiiiverpooool, Liiiiverpooool!”, l’afició local contestés: “Muuuuurdereeers, Muuuurdeereeeers”, que significa “Assassins, assassins”, en clara al·lusió als fets de Heysel. I és que qui conegui la història sabrà que quan l’Everton tenia el millor equip d’Europa, a mitjans dels anys 80, els clubs anglesos van ser vetats de les competicions europees per culpa dels hooligans del Liverpool, que van provocar la mort de desenes de seguidors de la Juve.

Futbolísticament parlant, el partit també va ser una meravella. Intensitat a dojo i domini de l’Everton durant els primers 23 minuts, precisament fins l’injusta expulsió de Rodwell. Ja sabíem que el Liverpool no camina mai sol, però el que pocs esperaven és que l’àrbitre també caminés al seu costat. A partir d’aquí, l’Everton va haver de recular, tancar espais i buscar el contraatac, però el desgast, les badades defensives i l’encert de Carroll i Suárez van poder amb els “toffees”. Qui sap quin hagués estat el resultat sense l’expulsió, però a l’acabar el partit tots teníem la sensació que amb 11 contra 11 el partit podria haver-se decantat cap als blues. Per això, després del xiulet final, els aficionats ens vam quedar una estona aplaudint l’equip. Teníem clar que seguim sent “the pride of Merseyside”.