La pilota dins la xarxa

Fins no fa gaire, els aficionats al futbol en teníem prou amb les declaracions que fan els jugadors a peu de gespa, a les sales de premsa o en la presentació de qualsevol acte per fer-nos una idea de la seva opinió sobre qualsevol tema. No obstant, som molts els que darrerament hem anat descobrint que, encara que els nostres ídols apareguin a la premsa dia sí dia també i que els periodistes ens n’expliquin infinitat de curiositats, hi ha una sèrie de detalls que només podem conèixer a través de les xarxes socials. I més concretament, a través de l’eina Twitter.

El Twitter permet a l’aficionat del futbol estar assabentat d’una manera senzilla, però tanmateix eficaç i instantània, de tot el que els seus ídols volen que se sàpiga. Ens ho expliquen tot directament els futbolistes, i inclús els podem respondre, malgrat saber que és poc probable llegeixin els nostres comentaris. Alguns jugadors tenen la seva pròpia pàgina web, però des d’allà és difícil que es comuniquin amb els seus seguidors d’una manera regular i immediata, i sovint aquestes pàgines estan administrades per tercers. També cal tenir en compte que hi ha molts jugadors que no saben escriure ni dues frases seguides (i menys sense fer faltes), de manera que, el fet de tenir un espai limitat de caràcters per escriure, els dóna més llibertat per explicar les coses a la seva manera. Estic convençut que ha estat aquesta facilitat el factor clau perquè el Twitter guanyés tants adeptes entre els futbolistes professionals. De fet, jugadors que passen força inadvertits sobre el terreny de joc, són les estrelles de la xarxa amb els seus comentaris.

Curiosament, aquesta xarxa social no està prou estesa, en canvi, entre els entrenadors. La majoria deuen pensar que els seus comentaris només servirien per perjudicar el seu equip, ja que podrien ser un centre de polèmiques absurdes. No obstant, sempre hi ha excepcions, com Luis Enrique, que a banda de fer una piulada després de cada partit, sempre ens fa enveja mostrant-nos els magnífics restaurants on dina o sopa.

Estem, sens dubte, davant d’una eina totalment revolucionària, perquè no només és útil pels seguidors, sinó que també beneficia molt als propis futbolistes. Per exemple, quan se li va detectar el càncer a Abidal, van ser molts els missatges de suport que va rebre per part dels seus companys d’ofici a través d’aquesta aplicació. I jugadors com Puyol fan servir el Twitter per explicar-nos com evolucionen de les seves lesions.

Una altra mostra ben clara del servei que pot tenir el Twitter per aquesta colla de famosos el trobem en Piqué, que va penjar una foto on hi sortia amb la Shakira, confirmant així un rumor que molts ja s’ensumaven.

I, encara que sovint tirin de tòpics o ens colin publicitat de les marques que els patrocinen, també ens fan riure. Joan Capdevila no para d’explicar acudits, l’altre dia Arbeloa feia conya sobre l’estat del terreny de joc del partit contra Lituània i fa uns mesos el porter Szczesny (Arsenal) es va mofar d’Ashley Cole després que aquest fallés un penal. A més, seguint a Puyol, Piqué i Cesc alhora podem apreciar el bon rotllo que hi ha entre ells per les constants bromes que es fan.

Naturalment, també hi ha piulades polèmiques, com quan Babel (ex del Liverpool) va penjar un muntatge d’un àrbitre amb la samarreta del Manchester United. Però en general és una eina fascinant, i sinó que ho preguntin a un jugador sortit de la Masia com Marc Crosas, que twitteja des de Rússia amb la mateixa intensitat que ho feia des d’Escòcia, narrant detalls d’aquests països i guanyant-se el suport d’uns seguidors que fan que no se senti tan lluny de casa.

A més, les facilitats que el Twitter ofereix perquè els cracks interactuïn amb els seus fans també permet crear petites entrevistes com les que organitza el nord-americà Landon Donovan, que de tant en tant diu: “durant una hora em podeu fer totes les preguntes que vulgueu i jo en respondré tantes com pugui”. I no cal anar tan lluny per veure aquest tipus d’esdeveniments, perquè Sandro Rosell va emprar una tècnica similar perquè els socis poguessin conèixer algunes de les seves intencions abans de votar-lo.

Així doncs, quan crèiem que amb la tele, la ràdio, els diaris i algunes webs ja estàvem prou al dia, les xarxes socials ens han permès seguir el nostre esport preferit d’una manera molt més propera. De fet, fa uns mesos el periodista Àlex Santos (autor d’una trilogia de llibres anomenada “L’entorn”) lamentava no haver estat a temps d’incloure el fenomen creat per les xarxes socials en el seu darrer llibre, que parlava de la cobertura mediàtica que envolta el Barça.