Carpe diem

Si el preu de l’entrada d’un partit de futbol fos proporcional a l’espectacle que s’hi veu, als culers no ens quedaria ni un euro. Potser és per compensar que durant el mandat de Gaspart haguéssim pogut anar a l’Estadi pràcticament gratis, però des que Rijkaard va trobar la fórmula per començar a guanyar i, exceptuant l’última temporada del tècnic holandès a Can Barça, els culers hem gaudit molt amb el nostre equip. I tot i que el Barça del tècnic holandès va ser el referent de la campanya de Nike “Joga bonito”, la millor versió blaugrana del nou segle va arribar de la mà de Guardiola, que tenia com a referent el Dream Team de Cruyff.

Fa poc, el mateix Guardiola va admetre que el Barça actual, el de la temporada 2010-11, és més fort que el de fa dues temporades perquè està més treballat. No obstant, crec que la clau és que, a part que els jugadors blaugrana anteposen sempre l’èxit col·lectiu a l’individual, estan completament centrats en la seva feina. Per entendre’ns, no hi ha egocèntrics com Eto’o o Ibrahimovic, però tampoc gent com Hleb o Henry, que anaven a la seva bola.

Tot plegat fa que sigui ara quan més espectacle està oferint el nostre equip. Després d’un inici un pèl decebedor a casa, els resultats estan començat a arribar en forma de golejades, al mateix temps que Valdés manté la seva porteria a zero. I penso que el partit d’aquest dissabte contra l’Espanyol serà fonamental per saber si aquestes golejades s’han produït perquè els rivals ens han deixat jugar un pèl massa o perquè realment l’equip està “on fire”.

Jugant com en els darrers partits és difícil contemplar la possibilitat que aquest any el Barça no aconsegueixi cap títol, però la temporada és llarga i sovint el futbol és injust. Però encara que el Barça no aconsegueixi tants trofeus com voldríem i que no sempre mostri el mateix nivell d’encert, partits com el del 5-0 al Madrid ja no ens els traurà ningú, i això ens ha de fer feliços.

Aquest conjunt de cracks està deixant el llistó molt alt. Potser no seran eterns com va dir el míster que serien, però sempre seran un model a seguir per les properes generacions de futbolistes.

A tot això, alguns encara us estareu preguntant perquè he triat una fotografia d’un cartell de l’exterior de la Bombonera per encapçalar aquest escrit. Doncs bé, és perquè encara que aquest lema el van posar perquè el Boca Juniors argentí ja no és el que era i volien que els seguidors mantinguessin la il·lusió, crec que el podríem adaptar al nostre equip amb un significat una mica diferent: encara que no siguem campions, les sensacions que haurem tingut durant aquesta temporada no les oblidarem mai.