Aquell dia Cristiano també hi era...

5 gols han estat els que el Barça ha endossat al Madrid aquesta nit. Tots han estat molt bonics (qualsevol gol a l’etern rival és bonic), però jo em quedo amb el segon. La definició no és brillant, ja que Pedro remata a plaer després d’un rebuig de Casillas. Però tot el que ve abans és una obra mestra. Perquè persistint, amb paciència, els blaugrana han construït un gol a partir d’un elevadíssim nombre de bones passades consecutives, mentre els jugadors del Madrid perseguien la pilota amb la mirada, amb impotència, sense ni tan sols poder provocar una falta. Ha estat una situació que m’ha recordat molt a la final de Roma contra el M.United, quan l’equip de Guardiola ja guanyava per 2-0 i els de Ferguson ja es van donar per vençuts, al veure que no podien mantenir la pilota durant més de 10 segons. Aquell dia C.Ronaldo també era un dels jugadors rivals.

I és que aquesta superioritat, aquesta manera de jugar del Barça, només és comparable a l’estil de joc utilitzat pel mateix equip en un altre partit. Vaig tenir la mala sort que el Dream Team va sorgir quan jo no havia ni nascut, i m’he afartat de sentir comparacions entre l’equip de Cruyff i el de Guardiola. Però, sincerament, no em crec que hi hagi res que es pugui assemblar a la combinació de tiki-taka i seguretat defensiva que té el Barça actual, de la mateixa manera que no em crec que Maradona fos millor que Messi.

Avui el Barça ha estat sublim, i només ha deixat de torejar al Madrid durant els minuts posteriors a l’enganxada entre C.Ronaldo i Guardiola. Hi ha hagut un moment on els culers han caigut als paranys dels blancs, però abans d’arribar al descans tot havia tornat a la normalitat. No crec que hi hagués una millor manera de celebrar el 111è aniversari del FCBarcelona. Bé, potser per Laporta sí, que empalmant amb els resultats de les eleccions catalanes deu haver anat a ‘Luz de Gas’ dos dies consecutius.